Més de cinc-cents anys abans del primer emperador romà, el navegant cartaginès Hanno havia recorregut la costa atlàntica d’Àfrica, viatge que va descriure al seu famós Periple. Allà descriu volcans en erupció, immensos ramats d’elefants i uns estranys éssers peluts que els traductors grecs van anomenar goril·les. Durant molt de temps es va creure que havia arribat fins al golf de Guinea, però avui molts historiadors pensen que probablement no van anar gaire més enllà de les Canàries i les costes del sud del Marroc. Fos com fos, el seu relat va alimentar durant segles la imaginació sobre els confins de l’Àfrica negra.
Però Àfrica no era un continent aliè als romans. Des del Marroc fins a Egipte, una àmplia franja propera a la costa nord formava part dels dominis de l’Imperi. Les províncies africanes alimentaven Roma amb cereals, oli i tota mena de productes. Entre ells, els lleons de Barbaria, animals que van extingir en part per la caça d’exemplars vius pels jocs amb feres als amfiteatres romans.
Però l’Àfrica romana era molt més que una reserva d’animals exòtics. D’aquelles terres també van sorgir intel·lectuals, generals i fins i tot emperadors. Això no obstant, més enllà del limes o frontera sud a les províncies africanes el coneixement que tenien els romans del continent era molt superficial.
A diferència dels exploradors del segle XIX, els romans no sentien cap necessitat de cartografiar el planeta. No hi havia expedicions científiques ni societats geogràfiques. Els viatges s’organitzaven per conquerir, comerciar o obtenir informació útil. Per exemple, Plini el Vell explica que Juba II, rei de Mauritània, educat a Roma i casat amb una filla de Marc Antoni i Cleòpatra, va impulsar expedicions marítimes que exploraren les Canàries i altres illes atlàntiques. Però expedicions com aquestes compartien un mateix límit: no abandonaven la costa. El gran trencament arribaria a finals del segle I aC.
Luci Corneli Balb el Menor, un general nascut a Gades —l’actual Cadis—, acabava de derrotar diverses tribus del sud de Líbia. Qualsevol altre comandant hauria tornat victoriós cap al Mediterrani. Balb, en canvi, va prendre una decisió inesperada: continuar avançant cap al sud amb un petit contingent de la III Legió Augusta. Seguint antigues rutes caravaneres va travessar els espectaculars massissos de l’Ahaggar i del Tassili, al bell mig del Sàhara. Segles més tard, l’arqueologia ha aportat una sorpresa extraordinària. A l’actual Mali han aparegut monedes romanes, joies, ceràmica i fins i tot un mausoleu d’estil clàssic que suggereix contactes molt més intensos del que s’havia imaginat anteriorment. I és que l’expedició de Corneli Balb no va ser l’única. Cap a l’any 50 dC, Septimi Flac, també al comandament de la III Legió Augusta, va partir de Leptis Magna, a la costa de l’actual Líbia, i va arribar fins al llac Txad, després de recórrer més de 3.000 quilòmetres per un dels deserts més hostils del planeta. Per posar-ho en perspectiva, avui un trajecte equivalent obliga a recórrer prop de 5.000 quilòmetres per carretera.
Pocs anys després, l’any 61 dC, l’emperador Neró va ordenar una expedició pel Nil amb finalitats militars i comercials. Les fonts clàssiques expliquen que els exploradors van arribar a unes immenses zones pantanoses que durant molt de temps impediren continuar el viatge. Alguns investigadors han suggerit que podrien haver assolit la regió dels Grans Llacs africans, avançant gairebé divuit segles el coneixement “europeu” d’aquells territoris.
És cert que els romans mai no van explorar l’Àfrica amb l’ambició sistemàtica dels europeus de l’edat contemporània. Les seves expedicions van ser poques i sovint improvisades. Però, precisament per això, resulten encara més fascinants. Darrere les grans conquestes de l’Imperi s’amaguen històries gairebé oblidades de soldats, comerciants i aventurers que es van atrevir a travessar el desert més gran del món.
Quan avui pensem en els primers europeus que van arribar al cor de l’Àfrica, els noms de Livingstone, Stanley o Burton apareixen immediatament. Poques vegades recordem que, gairebé dos mil anys abans, un grapat de romans ja havia deixat les seves petjades sobre la sorra del Sàhara i havia portat les àguiles de Roma fins a territoris que avui identifiquem amb Mali, el Txad o, potser, fins i tot les portes dels Grans Llacs africans.
