A la Torre dels Enagistes, Museu d’Història de Manacor, es pot visitar l’exposició titulada Manacorinitats, organitzada per l’Ajuntament de Manacor, que si un extern la visita sense conèixer res de Manacor se’n pot tornar a ca seva amb una visió prou àmplia de la realitat social, antropològica, comercial, gastronòmica, industrial, lingüística, cultural, festiva… del poble, gràcies als diferents testimonis que aporten el seu saber sobre la seva mirada particular del municipi. És una iniciativa molt lloable per transmetre el batec d’un poble, tant als visitants de fora com a aquells residents, que molts viuen d’esquena de la realitat dels seus conciutadans, tant sigui per no haver nascut a Manacor o pel simple fet de ser de procedència forana. Tot un llegat que reposa dins la memòria de molts de manacorins, perquè si coneixem els pobles de l’illa, els podem arribar a estimar.
A aquesta exposició la qualificaria, si ens guiam, pel barem escolar amb un 9,5. No li posaria el deu, perquè vaig observar un aspecte que em va fer grinyolar la vista, que a continuació intentaré explicar.
En uns dels plafons vaig poder llegir sopes mallorquines. Vaig pensar que les sopes són mallorquines per haver-se cuinades a Manacor, o a la resta de l’illa, però que hi ha moltíssimes de maneres de cuinar-les, per tant, si només hagués anunciat el plafó: sopes, n’hi hauria hagut ben prou. Com les panades que encara no deim, per sort, panades mallorquines, tot i que per qualque forn de Ciutat adreçat als turistes, ja he vist anunciat pizza mallorquina, per referir-se a la coca de trempó.
A la mateixa obra d’Ai, Quaquín, que has vengut de prim!, que recull el català de Mallorca genuí, propi de principis del segle XX, en un dels diàlegs fan esment d’aquesta menjua, les sopes, pròpia d’una economia de subsistència com era la nostra.
Vos imaginau que antany a les possessions quan de bon matí, la madona o l’amo, cridava els missatges, parellers o pastors per despertar-los i poder berenar al crit de: sopes!, haguessin dit sopes mallorquines. A més d’un, ens vendria al cap una torronera, cocovetera o avellanera d’una fira que crida als infants per vendre’ls llepolies. O quan deim o dèiem “sa peresa vol sopes” o “Vatua, d’al·lots i sopes” diguéssim que la peresa vol sopes mallorquines. No calia especificar-ho entre nosaltres, perquè érem mallorquins i només pensàvem en mallorquí.
Una llengua ens diu com som, com pensam i qui som. A l’obra Acorar, interpretada per Antoni Gomila, podíem escoltar: “ses paraules mos defineixen ens diuen qui som, què valoram i què menyspream, expliquen es nostre món i sa nostra esquizofrènia, com vivim… i es pobles moren si moren ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble…”. Com que a Mallorca no és habitual que nevi, quan cada parell d’anys ho fa, deim que ha fet neu, però no especificam la casta de neu, com fan a altres contrades del món, a l’Antàrtida on estan més avesats que nevi, deuen tenir un lèxic i un bon grapat de recursos, que desconec, per especificar el tipus i el color de la neu, de la mateixa manera que nosaltres deim cameta d’aranya, brusquina, nevina… quan plou en manco intensitat o aigua de canal quan plou amb més força. Quan ha nevat a la Serra de Tramuntana i la miram tota enfarinolada, només podem dir que és blanca com la neu.
Això mateix passa amb les sopes o amb el frit. No és el mateix menjar frit de porc o frit de freixura, són plats propis de l’illa que el canvi econòmic produït pel turisme ha introduït dins els establiments de restauració, això ha provocat que per oferir els nostres plats als estrangers s’han qualificat de sopes mallorquines o frit mallorquí, sense especificar com són les sopes o el frit, que moltes de vegades si ho vols demanar als cambrers no t’ho saben explicar.
He de reconèixer que no puc evitar que em faci mal a les orelles sentir dir frit mallorquí o sopes mallorquines, ja que entenc que és per influència de la restauració, per haver promocionat aquests dos plats com a típics de Mallorca i, per la qual cosa la gent de Mallorca, s’ha avesat a veure-ho escrit així als restaurants i tavernes, i a partir d’aquí s’han popularitzades fins a arribar a formar part de la parla habitual dels mallorquins, però no oblidem que nosaltres tenim moltíssimes de maneres de diferenciar les sopes i el frit en funció de com i en quina temporada es cuina.
Quan diuen sopes mallorquines sempre pens si poden ser sopes de matances, sopes seques, sopes d’era o sopes de batre, sopes brutes, sopes amb fideus, sopes bullides, sopes escaldines, sopes d’ermità, sopes amb fideus, sopes de peix, sopes escaldades, sopes de llet, sopes solleriques, sopes de carboner, sopes amb col, sopes d’hivern o sopes d’estiu, sopes amb cuinat i moltes més varietats que a vosaltres vos vendran al cap. Després podem trobar denominacions de plats de sopes, que empren algunes famílies com ara sopes a sa greixonera, que només ho he sentit dir a Llucmajor, que es menjaven en haver mort el porc, perquè tenien carn fresca i era temps de bona verdura: col, bledes, colflori, grells, esclata-sangs… i un bon tros de llom o carn magre; tampoc no poden oblidar que a Deià per les festes de Nadal mengen sopes de Nadal, com que tothom per les festes tira la casa per la finestra, aquestes sopes pròpies de Deià no deuen ser tan austeres com moltes de les esmentades abans.
No creis que és una llàstima que amb tanta riquesa que tenim per anomenar les sopes que cada una representa una manera de fer i de ser, tot ho redueixin a dir “sopes mallorquines”? Realment em fan el cuc de l’orella malalt quan diuen “sopes mallorquines”, ja que seran mallorquines en la mesura que es cuinen en aquesta illa, però aquesta denominació no ens aportarà gaire més informació sobre la seva elaboració. Les distintes maneres d’anomenar-les marca com la gent mallorquina les ha cuinades al llarg de la història d’aquesta illa o encara les cuina. Dir sopes mallorquines tampoc no ens informarà de si tenen més o manco brou, si tenen carn o peix o només verdura, o en quins contextos es mengen… Només ens informarà del seu lloc de procedència: Mallorca.
