Per circumstàncies diverses al llarg del temps he tractat moltes víctimes de la Guerra Civil (d’ambdós bàndols) i també de la dictadura franquista. D’una banda, per la meva condició d’historiador, però també perquè vaig ser director general de memòria democràtica bona part de la legislatura del 2016-2019.
Puc assegurar que absolutament mai vaig observar entre les víctimes (i els seus descendents) cap actitud de revenja ni cap mena de rèplica motivada pel ressentiment. El que he vist són persones, famílies ansioses de poder explicar-se, poder explicar la violència i persecució que patiren i rebre per part de les institucions (i de la societat) una reparació merament simbòlica, però carregada de significats profunds. Aleshores, rescabalar-se volia dir recuperar els cossos que aleshores hi havia en les fosses comunes (llençats a voreres de camins i cementiris i mal enterrats en fosses). Rescabalar volia dir també que les institucions públiques estiguessin al seu costat i reconeguessin els greus soferts, el dolor que havien patit per mor de la violència d’aquella guerra.
Moltes famílies durant decennis havien hagut de callar, de silenciar el que els havia succeït. Les històries dels que perderen la vida o foren empresonats s’havien d’explicar en la més estricta intimitat i el règim de Franco les va ignorar sistemàticament. És a dir, mai les considerà víctimes de res. Viure el dolor i la frustració en solitud sempre suposa més dolor i més frustració.
Arribada la democràcia poc es feu en aquest sentit. En nom d’una suposada reconciliació (i de no obrir unes ferides que es considerava que encara eren fresques) varen haver de callar novament. En aquell camí de silencis i amnèsies. Aquelles famílies caminaren per un vertader desert, un terreny aspre, socarrimat i s’agruparen en entitats memorialistes (com el Comitè de son Coletes de Manacor i més tard Memòria de Mallorca). Els acompanyaren professionals diversos com uns historiadors que aleshores començaven a estudiar a fons aquell període complex i dramàtic.
La reparació hagué d’esperar fins a l’any 2016 amb l’aprovació de la llei de per a la recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme (més coneguda com la llei de fosses) i també el 2018 amb la llei de Memòria i Reconeixement Democràtics. Per primera vegada les institucions se situaren formalment al costat de les víctimes i els seus descendents (els quals han de ser considerats també víctimes). Aquelles famílies el que volien era recuperar els cossos dels seus éssers estimats desapareguts perquè havien estat malmenats, assassinats i mal enterrats. També rebre el reconeixement públic d’una societat (amb les institucions al capdavant) que reconeixia el dolor i la pèrdua. Es reconeixia la injustícia d’una mort, d’un patiment, d’una pèrdua de llibertat.
D’aquells anys em venen al cap les mirades plenes d’aquells que es feien les proves per obtenir l’ADN necessari per identificar les restes humanes localitzades i exhumades. D’aquells anys em qued amb l’alegria i les llàgrimes de persones com Magdalena Garau Pelegrí quan va saber que a la fi el cos de Julià Fullana, el germà del seu padrí, havia estat trobat a 47 metres de profunditat, al cul del pou de s’Àguila. Na Magdalena havia promès al seu pare que mai no defalliria a l’hora de cercar-lo. D’aquells anys em qued amb la decepció del campaner Bartomeu Ballester al qual li segrestaren i assassinaren el pare (Bartolomé Ballester Roig) quan ell tenia tan sols 4 anys. Decepció perquè el cercaren a Montuïri i mai no el trobaren. Però també em qued amb la seva emoció quan l’Ajuntament de Montuïri sembrà una olivera al lloc on suposadament l’havien matat i enterrat i posà una placa amb el seu nom. Aquests són tan sols algunes de la multitud d’històries que es podrien explicar.
Mai vaig veure odi, ni voluntat de revenja, ni cap intenció d’acusar els descendents dels vencedors. Lluny de les escopetes, del plom, dels perdigons d’aquella guerra havien après a confiar. A confiar en unes institucions que els aixoplugava, els acollia i els acompanyava. No demanaven diners, no demanaven privilegis. Ni tan sols demanaven dignitat, perquè en totes les guerres els que perden la dignitat sempre són els botxins i mai les víctimes, siguin del bàndol que siguin.
No hem de fer d’això una cosa de bons i dolents. En absolut. Queda clar que qualsevol persona que hagi patit violència i persecució per mor de les seves idees, per ser d’un o d’altre bàndol, ha de ser reconegut el seu patiment. A Mallorca, però a també a Menorca que és on hi ha víctimes de la pressió republicana. Com a societat hem d’estar sempre al costat de qui ha patit independentment de les seves idees. Insistesc: totes les víctimes necessiten una consideració, un reconeixement reparador, sanador del dolor acumulat.
La Llei de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears, recentment derogada, permetia reparar. No sols als d’un bàndol. Permetia a les institucions actuar en favor de qui havia patit. El que sí que està clar és que les víctimes del bàndol Nacional en el seu moment ja havien estat considerades víctimes. El seu nom havia estat recordat i formava part, entre d’altres, dels memorials franquistes que eren les Creus dels caiguts. Tothom va saber qui eren i on havien mort. En la majoria dels casos els havien pogut enterrar amb la dignitat i solemnitat necessària.
Però repetesc: la llei derogada permetia rescabalar. Poca cosa més podia fer, perquè tornar la vida a qui l’ha perdut, tornar els anys de llibertat perduda sabem que és impossible. Una flor quan ha estat arrabassada mai no la podrem empeltar. Per exemple també permetia tenir plena consideració a les víctimes dels bombardejos que feren els republicans sobre les illes. Pens també que permetia a les famílies menorquines víctimes de la repressió poder obtenir el reconeixement necessari. Els drets humans estan per damunt dels partidismes i de la visió que es pugui tenir del món, de la societat i fins i tot del futur al qual aspiram.
No consider que aquella llei obrís ferides ni que fos redactada (i aprovada amb àmplia majoria de vots a favor) amb cap intenció de revenja. La llei no era una arma per llençar un reguitzell de retrets a la cara de ningú. Ho dic des del respecte absolut a tothom que pensi diferent del que expòs en aquest article.
Les societats que tenen un passat traumàtic, episodis de la seva història recent marcats per la violència, necessiten un cos legislatiu amb capacitat de reconèixer i engegar accions ètiques i simbòliques. La nostra societat és un dels casos on va succeir això: un trencament de la convivència per mor de la violència. És clar que els fets dels 1936 de cada dia són més lluny en el temps, però hem de tenir present que els pobles i comunitats han de poder parlar del passat, analitzar-lo i tirar endavant, implementar accions per a la no repetició. D’això anava una llei com la que ha estat derogada: de la no repetició. Pens que mai no s’ha de legislar (ni derogar) des del rancor. Les institucions estan al servei de la ciutadania, siguin de la condició que siguin.
La memòria per ella mateixa no és història. Per això, la ciutadania i els seus representants haurien de recórrer a la ciència, a la feina feta des de fa un bon grapat d’anys pels historiadors i historiadores. És a dir, a la ciència elaborada, feta des del rigor i l’aval acadèmic que permet saber-ne més i més d’un període complex com aquest. La història és una ciència social i com a tal té una funció important perquè permet a les persones entendre el present i el camí que ens ha portat al dia d’avui. Estudiar, interpretar i entendre els fets compresos entre els anys 1936 i 1939 suposen tenir en compte amplíssim ventall d’actuacions que abasten els àmbits polític, social, econòmic, laboral i cultural.
Com a societat tornam a tenir una cosa pendent: que els descendents d’aquelles víctimes, de totes, lluny del plom i de les escopetes (perquè com he dit aquell 1936 és lluny, però a la vegada és assuquí mateix) tornin a confiar.
Això és el que pens al voltant d’aquesta qüestió. Així ho veig i així he tractat d’explicar-ho gran bé com he sabut. Des del respecte però també des de la fermesa.
