skip to Main Content

A la memòria de Sebastià Sansó

La veritat és que són persones tocades de lluna. Els historiadors i les historiadores locals (una figura tan menyspreada fa uns anys com ben considerada a l’actualitat) s’han convertit en sinònim de cercadors de relats amagats entre polsosos papers o dins la temporalitat de la memòria humana. Conformen un ofici que exigeix un exercici d’anàlisi i crítica de les fonts primàries d’informació per tal que els possibles lectors no només coneguin uns fets concrets sinó que comprenguin també la importància dels homes i dones que, abans que ells, visqueren al mateix espai que ara experimentam cada dia. I que, a la llarga, són responsables de per què nosaltres som així com som i no d’una altra manera. És obvi que per aconseguir aquest acostament al passat es requereixen anys de recerca i treball en què l’esforç i la sort esdevenen ingredients necessaris en la mateixa proporció.
En els darrers dos-cents anys, a Manacor, n’hi ha hagut ben pocs, de subjectes amb el cuquet de voler investigar amb profunditat la seva història. Quan la cultura i el coneixement eren privilegi exclusiu d’una minoria, Mn. Joan Aulet Sureda (1829-1899) tengué la dèria d’organitzar l’arxiu de la vila després del seu trasllat des d’una cambra de la vella casa consistorial a una de les reaprofitades cel·les conventuals. Era l’any 1855 i gràcies a la tasca del bon prevere se salvaren de la destrucció centenars de papers i històries que el pas del temps ja havia esborrat de la memòria col·lectiva del poble. Fruit d’aquella curolla escriví un ‘Cronicó Manacorí’ manuscrit sortosament salvat recentment de la destrucció. La seva labor va ser continuada pel metge i filòsof Miquel Amer Servera (1847-1910) qui el 1883, essent primer tinent de batle de l’Ajuntament de Manacor, invertí hores del seu lleure recercant notícies de la història manacorina. Aleshores, era president de la secció de Filosofia i Lletres de la societat científica ‘Ateneo Manacorense‘ i professor del Col·legi de Segona Ensenyança de Manacor. Les anotacions que recopilà foren aprofitades temps després pel seu germà Joan Amer Servera (1843-1914) per publicar al setmanari ‘La Aurora‘ tot un seguit d’articles de temàtica local sota el pseudònim de ‘Juan d’Allà Baix’ i amb el suggestiu títol de ‘Miquetes d’història manacorina’.
Entrats al segle XX, cal recordar la feina de Mn. Antoni Truyols Pont (1878-1938) escorcollant els arxius Parroquial i Municipal de Manacor, a més dels principals de Palma, a la caça de notes referents a la història de la nostra ciutat. Deixà inèdites nombroses notícies manuscrites amb les quals es podria donar una visió general de la vida del poble. La dedicació a la història local protagonitzada per l’apotecari i misser Gabriel Fuster Forteza (1901-1967) semblen igualment inesgotables. Ningú no dubta que les seves investigacions culminaren el 1966 amb la publicació de la primera història de Manacor, eina de consulta obligada encara avui dia. Més recentment, Rafel Ferrer Massanet (1929-2006), periodista, escriptor, editor i estudiós multidisciplinari, aprofità les pàgines de la revista ‘Perlas y Cuevas‘ per difondre tota mena de temes destinats a recuperar la història local.
I és en aquest punt on cal situar Sebastià Sansó Barceló, traspassat la setmana passada als 71 anys. Home tranquil i d’aparença seriosa, feu de la investigació històrica la seva gran passió. Qui acudia a ell a la recerca de consell o ajuda mai no trobà portes tancades, ans al contrari, rebia suport i facilitats per resoldre dubtes o trobar un punt de partida. Els seus estudis sobre la indústria de les perles i la fusteria (temes claus en la nostra història recent), a més de l’anàlisi profunda sobre la formació i l’evolució de Manacor, l’han convertit en una figura cabdal, si no la més important, de la historiografia local. I ha passat a formar part, amb tots els honors, d’aquesta galeria imaginària de manacorins amants de la recerca històrica. Gràcies a ell sabem, per exemple, qui era Damià Bauzà ‘Espicier‘; quins malnoms portaven els llinatges manacorins; que el carrer del Rei no era tal, sinó d’en Rei; que hauríem de dir passeig de na Camella i no de na Camel·la; de com el negoci del vi va ser un miratge esvaït; quines famílies ocuparen nissagues de menestrals i artesans al llarg dels segles; quins foren els protagonistes de la Germania a Manacor; quan nasqueren les nostres barriades… I una infinitat de qüestions que no podem abastar per manca d’espai.
Les persones, tard o d’hora, abandonam aquest món. Però resten durant anys les nostres accions que, si són escrites, perduren per sempre. Manacor, malgrat el dol d’haver perdut un dels majors coneixedors de la seva realitat històrica, pot sentir-se orgullós de disposar d’un llegat tan preuat com el que ens deixa Sebastià. Allò que ens defineix com a poble no és el que recordam sinó el que no hem oblidat.

Back To Top
Search