skip to Main Content

A la venda la mítica discoteca, Dhraa

Parlam amb els seus propietaris, els germans Pere i Joana Maria Pasqual fills d’Andreu Pasqual Frau qui va comprar el terreny va seixanta anys. Ara mateix, el complex es ven per uns 277.000 euros, un preu que sorprèn per les seves dimensions, 9.000 m² i pel que ha suposat a la nit manacorina, una perla que els germans desitgen que es pugui reconvertir altra vegada en un centre cultural.

“Ja podeu entrar, que això està a punt de començar, es focs artificials: siau tots benvinguts a Dhraa. Deixa ses penes enrere, deixa es problemes a lloure, i veuràs com s’arreglen ses coses, i veuràs, vine amb mi, més enllà… (som a l’any 3000) Benvinguts a Dhraa”. Això cantava Simó Femenies del grup manacorí Roig! al seu penúltim disc, Dhraa, un petit homenatge nostàlgic de què seria una de les discoteques més importants de Mallorca de mitjans dels vuitanta fins a principis dels noranta i que fa pocs dies era notícia per l’anunci de la seva venda per 277.000 euros.

La Ciutat de Nit o les Ruïnes de l’any 3000 eren els noms d’una marca empresarial d’èxit que ressonava a dins i fora de Mallorca, tot un referent de la vida nocturna que combinava música, espectacle, art, diversió i moda. Així i tot, no va ser aquesta la idea des d’un principi. Segons expliquen els germans Pere Josep Pasqual i Joana Maria Pasqual “Frau”, el seu pare, Andreu Pasqual Frau, va comprar aquell terreny fa quasi seixanta anys per construir-hi un restaurant. Amb el temps, un grapat d’empresaris, d’entre els quals destacava Romeo Sala, es van interessar en l’edifici per fer-hi una sala de festa, ja que, en aquell moment, disposava dels permisos necessaris per fer la conversió. A més, van aconseguir la Declaració d’Interès Social del Govern Balear del moment per fer un centre cultural recreatiu. D’aquesta manera, el 24 de juliol de 1986 es va inaugurar Dhraa, un esdeveniment que va aplegar fins a 10.000 persones.

L’escala de caragol, la piràmide, els jocs de llums, l’equip de so, les obres d’art, la música en directe i la pista de ball a l’aire lliure van captar l’atenció de la gent que va mantenir viva la nit durant anys, tenint l’oportunitat de gaudir del directe de grups com Radio Futura, Nina Haguen, Kid Creole & The Coconuts o Miguel Bosé. Els arquitectes que van dur a terme aquesta fita futurista van ser Andrés Bennassar i Gabriel Allende a les ordres de José Ángel Suárez. De fet, pareix que els autors van poder imaginar i materialitzar una discoteca que perfectament podria haver sortit a “Blade Runner”.

Amb tot, el complex tenia una dimensió d’uns 9000 m² en què es podien diferenciar una sala de festes, un restaurant, un bar, una sala d’exposicions i fins i tot una piscina. Allà, els empresaris de la nit i feren diferents espectacles en què es podien veure actuar ballarines, malabaristes, faquirs o trapezistes.

Tanmateix, la nit no pot durar per sempre i l’estiu del 1993 va ser el darrer que va marcar la seva decadència. La discoteca, de fet, no ha tornat a viure altres temps d’apogeu com el d’aquella dècada i actualment es troba en un procés de degradació que necessita una inversió important per tornar a aixecar el cap. Segons expliquen els germans Pasqual, quedaren tres establiments: la discoteca, un restaurant gran i un de petit. Els restaurants han seguit funcionant i el que encara estaria obert si no fos per la pandèmia i les restriccions sanitàries seria el més petit. Tant les dificultats de donar ús a les instal·lacions, la reforma que suposa i la falta d’interès de fer-hi negoci dels hereus, els germans Pasqual van decidir de posar a la venda els terrenys. Segons expliquen, algunes immobiliàries estan gestionant el procés i per ara hi ha hagut algunes visites i interès per comprar-ho, però per ara no hi ha hagut sort.

Sigui com sigui, els germans Pasqual han viscut aquesta particular nissaga com a propietaris i com a clients. “Ho vam viure amb molta il·lusió”, diu Joana Maria. “Nosaltres -segueix Pere- estàvem expectants del que havien fet en un terreny nostre, i ho vam viure amb una alegria enorme. Quan va passar tot, els socis no es van entendre i es va tancar. Ha arribat un punt que nosaltres hem decidit de vendre, hem anat abaixant el preu i quan es vengui el que s’ho quedi farà el que voldrà, però a nosaltres ens agradaria que fos un centre cultural”.

Back To Top
Search