Miquel Vidal (Palma, 1998) és doctor en Història i enguany s’ha proclamat guanyador del Premi Ciutat de Manacor d’Assaig Antoni Maria Alcover per Llengua catalana, pròpia de les Illes Balears. Un punt d’inflexió?. El jurat va valorar aquesta obra com una investigació original i rigorosa sobre el procés de normalització lingüística a les Illes Balears des d’una perspectiva política i social i cap a finals d’any sortirà publicada.
L’assaig, fruit de l’interès personal de l’autor per l’estat actual de la llengua, convida a la reflexió i aporta elements per a un debat especialment vigent en l’actualitat i no està centrat en l’actualitat, sinó en la dècada dels 80 i 90, “un passat recent i que condiciona molt el que és l’estat actual d’aquesta llengua a les Balears i sobre el qual no s’havia aprofundit prou en la historiografia mallorquina. S’ha estudiat des d’un punt de vista jurídic, però falten encara més anàlisis des d’un punt de vista polític per fer un balanç sobre els avenços que s’han fet, però també sobre els desencisos i les mancances que hi ha hagut”.
El títol fa referència a la fórmula que es va emprar l’Estatut del 83 per definir la llengua i això, “més enllà de ser una manera de dir-ho, dins un text, té més connotacions i té més importància. El fet que sigui catalana ja té una importància majúscula. Per exemple, al País Valencià no té aquesta denominació.
A més, es denomina pròpia i això vol dir que és la llengua natural d’un territori històricament” explica Vidal que afegeix que aquest fet explica la història d’un territori durant segles té una sèrie de drets i ha de tenir una preeminència dins la voluntat política”. Des del 83 al 99 hi ha avanços significatius en totes les àrees i diferents factors expliquen aquesta millora, “començant pel fet que hi ha un estatut, una llei de normalització o l’arribada de la televisió en català amb TV3”. Ara bé, la voluntat política, segons l’autor “ha estat insuficient en aquests anys, tant en els 80 i 90 com després al segle XXI”.
“Pel fet de ser llengua pròpia, hauria d’haver estat més desenvolupada des d’un punt de vista polític, i això hauria implicat també un desenvolupament social i cultural, perquè tot està relacionat. S’ha seguit un model bilingüe en què hi ha moltes situacions que teòricament o legalment suposen una igualtat entre llengües, però que a la pràctica no es tradueix d’aquesta forma” afirma l’autor, tot fent referència, per exemple a “la grandíssima majoria de mitjans de comunicació i d’oci que es poden trobar tant avui com en l’època estudiada són en castellà o en altres llengües, però no en català».
Així mateix, l’autor parla de l’educació i explica que les Balears era l’única comunitat amb llengua pròpia que no tenia les competències d’educació i afirma que “a les escoles ara, en el segle XXI, a partir del Decret de Mínims del 97, hi ha hagut una millora, que també és insuficient, però a finals dels 90, per exemple, més d’un 40% dels alumnes d’EGB no feien cap hora en català, després de 15 anys d’autonomia”. En aquest sentit, el guanyador del premi d’assaig explica que “la teoria donava l’oportunitat que hi hagués ensenyament en català, igual que en castellà, però la realitat d’un ensenyament històricament en castellà per dècades de franquisme – i abans del franquisme també – no era aquesta. Si no es feien polítiques per contrarestar aquesta desigualtat tan gran que hi havia, no es canviaria mai la situació. Crec que s’han fet polítiques d’igualtat teòrica, en alguns aspectes, però que són insuficients per contrarestar una desigualtat molt gran”.
L’autor fa referència a una actuació insuficient per part dels diferents equips de govern de l’època i argumenta que la qüestió de la normalització lingüística no era prioritària: “Hi va haver una pràctica política poc intervencionista amb relació a la llengua perquè és un tema delicat, quecrea polèmica i que alguns partits i alguns governs els ha estat molt complicat gestionar. D’altra banda, hem de pensar que durant molts anys hi ha hagut diferents partits governant a les Balears i, a la vegada, a l’estat. Aquesta dualitat i aquesta divergència de colors polítics també ha estat negativa”.
Així mateix, considera que el factor demogràfic és important, però sobretot a partir del canvi de segle. “En el segle XXI, ja hi ha una nova onada d’immigració, el turisme creix molt més, entra en joc la globalització… Són nous factors que són presents abans, però que després, en el segle XXI, són molt més significatius”.
A més, l’autor divideix les Illes Balears en dos eixos, tot i que remarca que no són dos mons completament diferenciats. D’una banda, Palma i Eivissa i per altra, la part forana de Mallorca i Menorca que “sempre han presentat estadístiques bastant superiors quant a l’ús de la llengua catalana”. Així i tot, puntualitza que “ambdós presenten mancances”.
Una de les més grans és el fet que l’Estatut del 83 defineix que la utilització del castellà és un dret i és un deure i, en canvi, el català només es defineix com un dret. “Hi ha una desigualtat original que repercuteix en qualsevol aspecte. Estam en un món de cada vegada més globalitzat, amb unes illes molt turístiques i amb una demanda de feines que provoca que hagi de venir gent de fora. És com escalar una muntanya sense tenir l’equipament de muntanya necessari. No hi ha aquesta necessitat vital d’usar el català per part dels qui venen, sigui de vacances o a fer feina”.
