Tomàs Marín Clark (Portocristo, 2016) cursa cinquè de primària al col·legi Mitjà de Mar de Portocristo. És un al·lot conversador, d'una eloqüència i una facilitat que sorprèn per a un infant de la seva edat, avui que qui més qui menys ha abandonat la parla per dedicar la vida a la interacció lluminosa amb una pantalla. Però si avui parlam amb en Tomàs és perquè ha participat a la darrera edició de La Voz Kids, el talentshow d'Antena 3 Televisió on participen infants i joves d'entre sis i catorze anys. Ell, quan hi va prendre part en tenia set, i era un dels participants més petits.
Com va néixer el teu interès pel món de la música?
De molt petit he estat amb la meva germana i amb ma mare, i he escoltat música, i això va fer que em començàs a agradar, de molt petitet, ja amb tres o quatre anys cantava cançons.
D’infants que canten cançons n’hi ha molts. I de famílies que canten cançons als seus fills, també. Et refereixes a les cançons típiques populars, com ara Serra Mamerra, Mirau bé allà dalt…
No, no. Em referesc a cançons de cantants coneguts, a la música que escoltava la meva família, Podríem dir que són cançons clàssiques.
I d’aquestes cançons n’hi ha una que et té el cor robat, no és ver?
Hi ha una cançó, “No hay nadie mas” de Sebastián Yatra, que és la que vaig cantar a La Voz. Però en general m’agrada la cançó pop i també la cançó melòdica un poc més clàssica.
I ja de tan petit vares veure que la cosa de cantar t’anava bé.
Sí, quan vaig veure que cantava bé i que m’agradava, vaig començar a anar a classe de música a l’escola de Portocristo. També faig classes de guitarra, piano i ball. I teatre, que també m’agrada molt.
De fet actualment vas fins i tot a Palma.
Sí, vaig al conservatori a Felanitx, però no hi fan classes de cant per a la meva edat, i per això cada quinze dies vaig a una professora de cant a Palma.
I l’esport on queda, en tot això?
M’agrada molt el futbol, també, però el veig més com un hobbi entre hores, un entreteniment per passar el temps.
Com arribes a La Voz Kids?
Tot va començar perquè sempre m’han agraat aquest tipus de programes de televisió, els musicals com La Voz o també Got Talent. I bé, sabent que jo cantava, quan va arribar el meu setè aniversari, vaig voler fer-lo de La Voz. I l’hi férem, i quan vaig anar a bufar l’espelma vaig demanar dos esitjos, poder anar a La Voz Kids i conèixer Sebastián Yatra en persona. Vaig poder anar a un concert de Sebastián Yatra i el vaig poder conèixer en persona, un dels meus somnis ja l’havia complit. Després de l’aniversari, vàrem anar mirant, i vàrem decidir que miraríem per anar a La Voz per concursar. M’hi vaig presentar. Quan comencen et fan preguntes moltes cançons que t’agradin per poder cantar si vas passant diferents fases, jo vaig dir les de Sebastián Yatra. Em varen triar per al primer càsting, que és on line, triaves dues cançons que t’agradaven molt i les enviaves cantant-les senceres. En aquest primer càsting hi participen milers de nins… 84.000.
I el vares superar.
Sí. Vaig poder passar al segon càsting, que ja era a un hotel de Madrid, ja era una cosa més seriosa. Et fan preguntes, com d’on ets, què t’agrada fer… coses simples. I també canten les cançons. Te’n trien dues que veuen que et poden anar bé a la teva veu. A mi em proposaren “My heart go on”, la cançó de Titanic, i també “No hay nadie mas”, de Sebastián Yatra. I a partir d’aquí vaig rebre un missatge un dia… “Has estat seleccionat per al següent càsting…”.
I en aquest següent… ja sorties a la televisió?
En aquest tercer, ja era més anar a cantar, a fer feina amb aquestes dues cançons per si passàs a “Audiciones a ciegas”. Jo vaig veure que mon pare i ma mare em miraven d’una manera estranya… i em varen mostrar un correu que deia que ja havia “Audiciones a ciegas”. Res, que quan vàrem ser allà ja vaig veure la catifa vermella per on surten els participants… i vaig dir “uep alerta que no em surt n’Eva González per aquí, ara”. Res, i a un moment ve un home… i vaig pensar “aquest home s’assembla molt a en Sebastián Yatra…”. I ve i em diu “m’ha semblat sentir una veu molt guapa”… i va resultar que era ell, que rodava a La Voz d’adults.
Idò ja eres dedins!
Sí, varen ser molts de pics d’anar i tornar, a dies et cridaven perquè et fessin una entrevista i hi havies d’anar a posta només per allò. Però una cosa està clara: a La Voz no hi vas a fer rivalitat, ni a guanyar, hi vas a cantar, a passar gust i a fer amistat. Allà hi vaig conèixer un nin de Castelló, i ens férem molt amics. Jo ja he anat a Castelló a veure’l i ell ha vengut a veure’m a mi.
Les “Audiciones a ciegas” són aquelles en què el jurat us escolta d’esquena i si li agradau pitgen un botó per girar-se, no és ver? Què ve, després d’aquesta fase?
Sí, sí. Després d’aquesta fase venen les “Batallas”. Aquí cantes en grup. Tens un coach vocal, i a una sala petita et diuen com t’has de moure, com t’has de girar per cantar amb un altre, com t’has d’avançar quan cantes tu tot sol, o com t’has de fer enrere quan canta un altre. Ens expliquen tota aquesta coreografia. Ens enviaven els bocins de la cançó que ens tocava cantar, tant quan ens tocava cantar tots sols, com quan fèiem cor amb algú altre del grup.
Quants sou, en aquest grup?
Cada coach se’n queda 14. I es fan dos grups de cinc i un de quatre. A mi em va tocar de coach n’Antonio Orozco. Després d’haver cantat, ell n’havia d’eliminar set, i vaig tenir la sort de passar com a segon.
Superares les “Batallas” idò!
Sí! Ara venien els “Asaltos”. D’aquells 84.000 del primer càsting ara només en quedàvem 28. I dels set de cada coach en passen només quatre. N’hi ha un que passa directament a la semifinal i els altres queden a la “Zona de peligro”.
Tot un privilegi, tenir Antonio Orozco com a coach…
Vaig trobar molt de suport. És ver que els coachs els veus molt poc temps, per ventura deu minuts. Veus més els vocalistes que et fan la classe. De n’Orozco em qued amb el consell que em va donar, que em va dir: “Hem de ser nosaltres mateixos i hem de prendre les nostres pròpies decisions”.
I després d’aquesta aventura, què ve, ara?
Bé, a La Voz Kids no m’hi puc tornar a presentar, i això està bé, perquè si ho fessis no deixaries lloc perquè altres al·lots que encar no hi han anat hi poguessin participar.
Jo crec que tu, a part de cantar molt bé, tens un do expressiu, una naturalitat a l’hora de parlar… Això també hi deu haver influït.
(Parla sa mare) Per fer el vídeo de la presentació el vaig dur a les Coves Blanques, com a lloc emblemàtic de Portocristo, i quan Antonio Orozco va veure el vídeo va dir “aquest nin transmet qualque cosa, per la manera com s’expressa, és només un nin de set anys… Tothom que el coneix hi veu un adult en petit.
Tens molts d’altres interessos, a banda de la música…
Sí, m’agraden molt els avions, i cerc informació per veure com es podria haver evitat un accident o un altre… I també el futbol. Ara darrerament també m’ha interessat molt això del Consell d’Infants, perquè és una manera de poder millorar les coses del teu poble que no estan bé. Per exemple a la plaça del Sol i de la Lluna hi ha coses que es podrien arreglar… i no han millorat. Però qualque cosa s’aconsegueix, com per exemple la gespa del camp de futbol. Jo m’hi vull presentar, i ja hi ha gent que m’ha dit que em votarà. M’agrada participar a les coses del meu poble, i per això també, quan tenia quatre anys vaig fer el sermó de na Calenda de Portocristo. I també vaig sortir a les Beneïdes de Sant Antoni a cantar unes gloses que demanaven millores per al poble i la independència de Portocristo.
En aquest enllaç el podeu veure cantant «No hay nadie más» a La Voz Kids:
