Filologia clàssica? Què és això? Llatí i grec antic, com a resposta una mica més clara i contundent. Una manera d’entendre l’origen de les llengües romàniques i, si més no, d’acostar-nos a les vides dels nostres avantpassats. Com hem arribat fins aquí?
A vegades, potser no som del tot conscients que tot en aquesta vida implica temps. Temps per adaptar-nos, temps per aprendre, temps per deixar que les coses, a poc a poc i de manera progressiva, es vagin ordenant. Temps per conciliar una vida, temps per dominar una llengua, temps per estudiar-la. Temps i paciència, dos conceptes fàcils d’entendre, però una mica complicats de posar en pràctica, no?
Tornant al fil del principi, Filologia Clàssica és el que vaig escollir com a via professional. A banda de les historietes, els mites i els grans clàssics —d’autors com Homer, Virgili, Catul, Horaci, entre moltíssims d’altres—, vaig considerar que podria aprendre encara més. I, evidentment, tot el que abasta la Filologia com a disciplina. Des de les nocions de gramàtica, sintaxi, lèxic i etimologia fins a la literatura i les obres com a tal.
En ple segle XXI, sembla que ja tot estigui donat per fet i suposat. Com si, de cop i volta, la llengua hagués caigut del cel, com una d’aquestes tempestes de finals d’estiu. Però la cosa és una mica més complexa i, potser, si dins nostre rau un esperit mínimament crític, ens hauríem de qüestionar una mica més les coses. Com els infants quan són petits, que ho qüestionen tot i fan cinquanta mil preguntes, buscant una explicació per a aquelles coses que, o bé fins aleshores els havien passat desapercebudes, o bé no s’havien aturat a pensar-hi.
Els filòlegs i filòlogues, a parer meu, tenen una feina importantíssima i necessària. I la llengua, així com sovint es lliga i es vincula a la cultura, també ens ajuda a entendre certs aspectes de la història i de les societats. Entendre per què certes comunitats o col·lectius feien servir un vocabulari més aviat tècnic i precís, o apel·laven a determinades conductes religioses o ritus funeraris, també és una manera d’apropar-nos a les societats que ens han precedit.
És cert que el llatí i el grec antic ja no són llengües d’ús quotidià, però això no significa que hagin desaparegut. El llatí continua tenint presència en determinats àmbits, mentre que el grec antic forma part de la història lingüística i cultural de la llengua grega actual. A més, tenim infinitat de fragments, manuscrits i textos que ens han arribat fins al dia d’avui, gràcies, en molts casos, a la tasca dels copistes, i que ens permeten acostar-nos a les llengües i cultures del món antic.
Al segle V aC, en ple auge d’Atenes i sota el lideratge de Pèricles, quan encara no existien ni les noves tecnologies ni les intel·ligències artificials, ja circulaven els versos de la Ilíada i l’Odissea, obres que formen part d’un llegat que encara avui continua sent estudiat, analitzat i interpretat. I és que, malgrat els segles que ens separen d’aquelles obres, encara poden ser llegides des de les tendències actuals i des de noves perspectives.
I el filòleg clàssic és qui llegeix, tant el llatí com el grec, el tradueix, l’analitza, l’interpreta i hi reflexiona. Llegir! I traduir amb un diccionari! Això sí que sembla ‘hiper-retro’!
Fan falta filòlegs i filòlogues en el món, i jo tendré la sort de ser una d’aquestes persones. I n’estic molt satisfeta, d’aquesta elecció. Si més no, crec que les humanitats i les lletres són i seran sempre una altra manera molt vàlida i propera d’entendre la realitat i el món en què vivim.
