L’Ajuntament de Manacor i el Govern de les Illes Balears han anunciat la instal·lació de dues noves Pedres de la Memòria al municipi. L’esdeveniment serà dissabte 26 de setembre a partir de les 11 h a la plaça del Covent i consistirà amb la instal·lació de dues llambordes per recordar Antoni Alomar Mas – el rellotger de Llubí – i Antoni Joan Mascaró. L’acte de col·locació comptarà amb una petita intervenció de l’historiador Antoni Tugores com també amb la presència de familiars i persones lligades a les associacions que lluiten per a la recuperació de la memòria històrica.
Per al batle de Manacor, Miquel Oliver, aquest tipus d’iniciatives «serveixen per visibilitzar i posar noms i llinatges a històries personals dramàtiques: totes aquestes pedres que s’han anat col·locant els darrers anys corresponen a una persona concreta, que tenia família, dona, fills… És una manera més de demostrar que no eren només morts al front de guerra, eren assassinats cruels». En aquest mateix sentit, afirma que aquesta és «una peça més per anar tancant les ferides de la repressió de la Guerra Civil i ara que el Govern Balear ha deixat de posar atenció a aquesta feina, els Ajuntaments l’hem de reivindicar».
Les persones darrere les pedres
Se sap que Antoni Alomar Mas era rellotger i que vivia a Manacor. Tenia quaranta-dos anys, esposa i dues filles. Va desaparèixer la segona quinzena d’agost del 1936 i uns dies després, va desaparèixer també la dona. «Les dues filles amb deu i vuit anys varen quedar totes soles fins que va venir un parent de Llubí i se’ls en va dur» explica l’historiador i estudiós de la matèria, Antoni Tugores. Les seves restes d’Alomar foren trobades a Son Coletes en la primera intervenció que es va fer al cementiri.
La seva filla, Francesca Alomar Jaume va escriure, a 97, quan van trobar el seu pare, les paraules següents:
«El meu estimat pare es deia Antonio Alomar Mas, era rellotger i teníem una rellotgeria a Manacor. Jo som la seva filla Francisca i amb la meva mare, Margarita Jaume, i la meva germana, Antònia, formàvem una família molt feliç. No ens faltava de res i el més important era l’afecte que teníem dels nostres pares. El meu pare treballava molt, però sempre tenia temps per jugar amb nosaltres. La meva germana, que era de poc menjar, sempre volia que el meu pare li fes el menjar perquè li feia el que li agradava a ella. Ens tenia una mica consentides. Però tot això va canviar un mal dia quan jo tenia vuit anys i la meva germana onze. Es va presentar a casa la Guàrdia Civil, venien a buscar el meu pare i se’l van emportar. Al cap d’uns dies van venir a cercar a la meva mare, que estava embarassada de set mesos. No en sabíem res, va venir el meu padrí de Llubí a Manacor i va anar a demanar per ells a qui aleshores manava, a qui anomenaven el capità Jaume. Li va demanar pel seu fill i per la seva nora, per si ell podia fer alguna cosa per ells, i aleshores el capità Jaume li va contestar que el seu fill i la seva nora no necessitaven res perquè eren morts. El pobre home, de la impressió, es va desmaiar en saber que els havien assassinat. Això va canviar per mal les nostres vides, com les de molts altres als quals els va passar el mateix. Després de molts anys i de no perdre mai l’esperança de trobar-los, gràcies a l’ajut de l’associació Memòria de Mallorca i de la Direcció General de Memòria Democràtica, als meus noranta-tres anys i després de vuitanta-cinc anys d’espera, per fi em van trucar un dia per dir-me que havien trobat els ossos del meu pare».
El cas d’Antoni Joan Mascaró, en canvi, és diferent i se’n té molt poca informació. Tugores explica que va trobar el nom dels pares i el registre de naixement i ha pogut descobrir que va néixer a Manacor el dia 6 d’agost de 1911 i era ‘Puça’ de malnom. Feia de ferrer i vivia al carrer de Sant Francesc número 9 amb la seva mare, que era viuda. Era fill de Toni Joan Maimó i de Francisca Mascaró Santandreu. Va estar tancat en el Convent dels Caputxins de Palma, suposadament fins dia 15 de setembre de 1936. Després d’això, va desaparèixer.
Sobre la seva mort, tot són especulacions, però l’historiador creu que poden ser tres versions diferents les possibles. «La primera, que fos comunista. La segona, que era socialista. No crec que fos per cap d’aquests dos motius. El que més em quadraria és una darrera possibilitat: que fos amic del fill major del batle Garanya, en Jaume. Hi ha una foto on Joan sortiria juntament amb la quadrilla d’en Jaume i si era amic seu, no era ni comunista ni socialista: era republicà».
D’entre la seva família actual, només s’ha localitzat la filla d’una neboda seva i «no sabien res de la història, perquè moltes famílies de tot això, per por, no en volien parlar i tampoc guardaven res». Així mateix, l’historiador explica que «vaig anar repassant pàgina a pàgina durant cinc o sis anys del Registre Civil dels anys 40. Antoni Joan va morir d’una manera desconeguda. Sempre hi havia misteris en aquest tipus de casos de persones que treien de la presó i no tornaven mai a ca seva, perquè ja els esperaven per dur a matar. Si no tenien fills que s’interessassin per la seva vida, és molt difícil treure el net».
El projecte Stolpersteine
En alemany stolper significa travar-se i stein significa pedra. Aquest és el nom simbòlic que va triar l’artista alemany Gunter Demnig per aquest projecte de memòria, visibilització i integració de les víctimes en el paisatge quotidià i la història del dia a dia dels pobles. Inicialment, el projecte reivindicava només les víctimes del nazisme, però l’Associació Memòria de Mallorca va dur a terme una reivindicació per a incorporar també les víctimes del franquisme a les Balears i l’any 2018 es varen col·locar les 14 primeres llambordes del record arreu de les Illes.
Actualment, hi ha més de 60.000 Stolpersteine a més de 1.800 ciutats d’arreu d’Europa amb la inscripció dels noms de les víctimes del nazisme i el feixisme. A Manacor, aquestes dues noves Pedres de la Memòria se sumen a les ja col·locades amb anterioritat al municipi: a Margalida Jaume Vanrell, Francesca Llull Font, Francesca Salas Llull, Gabriela Grimalt Sitjar, Antoni Amer Llodrà ‘Garanya’, el seu fill, Joan Amer Vadell i a Joan Parera Gomila’Ramonico’, que fou elegit delegat de batlia a les eleccions de 1936.
