Aina Vidal (Manacor, 2006) cursa estudis de restauració i conservació de béns culturals i també d'història de l'art a la Universitat de Barcelona. Joan Lluís Capó (Manacor, 2005) estudia el grau superior d'audiovisuals al Juníper Serra de Palma; i Maria Nadal (2004) cursa filologia clàssica i filosofia a la Universitat de Barcelona. Tots tres formen part de Joves de Mallorca per la Llengua, l'associació juvenil que és l'encarregada d'organitzar Correllengües i Acampallengües, a banda de moltes altres accions, com ara les relacions amb els ajuntaments de Mallorca, amb molts dels quals acordaren un compromís de fer com a mínim el 50 per cent dels concerts i revetles en català. Amb ells tres parlam, idò, un poc de tot això.
Com us interessau o vinculau amb Joves de Mallorca per la Llengua?
Joan Lluís Capó: A mi em varen començar a sortir per xarxes… també vaig anar a l’Acampallengua, i a més coneixia na Soraya (Chaib) i així va ser que vaig dir-me, “per què no hi he de participar?”.
Aina Vidal: Jo vaig fer de voluntària a l’Acampallengua de sa Pobla 2023, després aquell mateix any vaig anar a l’aplec i Neus Duran, que també està a Xítxeros, ens va insistir i ja em vaig ficar tant a Xítxeros com a Joves.
Maria Nadal: Vaig començar a militar a Xítxeros i era una mica diferent del que feien Joves de Mallorca per la Llengua, vaig veure que em podia interessar també entrar-hi i vàrem aprofitar la permanent ampliada que es va fer al Puig d’Alanar i em varen convèncer.
Quin paper hi teniu?
AV: jo som la cap de concerts, m’encarreg dels escenaris, dels equips de so… totes aquestes qüestions passen per la meva comissió.
JLC: Jo estic a Correllengua, gestionant camisetes i també activitats relacionades amb l’Acampallengua.
MN: I jo al consell polític, on preparam el discurs que fa joves a través de xarxes i de mitjans de comunicació. També me’n cuid de la coordinació amb els joves de Formentera i Eivissa enguany pel correllengua, que també passa per allà.
Parlau-nos del Correllengua Agermanat.
AV: És una cursa no competitiva, cultural i de germanor. Comença el 19 d’abril a Prada, d’on surten dues flames, cap a Figueres, Girona, Barcelona… i l’altra per Lleida. En total passarà per més de 500 pobles i les dues flames s’ajuntaran a Tarragona, per partir després cap a València, on coincidirà amb la diada del País Valencià. I d’allà cap a les Balears. Finalment la flama partirà de Palma en vaixell cap a l’Alguer, on arribarà dia 5 de maig.
Correllengua i acampallengua… van junts? Una cosa darrere l’altra?
AV: No. L’acampallengua serà a Manacor l’11 i 12 d’abril, en canvi el Correllengua començarà el 19 d’abril i passarà per Manacor el 2 de maig.
JLC: Ja tenim les activitats de l’acampallengua tancades en més d’un vuitanta per cent. Ahir ens vàrem reunir amb l’Ajuntament per determinar el lloc on es faria… Sabem que hi actuaran Auxili, Maria Jaume, la Ludvig Band.
Quanta de gent sou, a Joves?
MN: entre 35 i 40 persones.
Sou gent molt jove… com duis les relacions amb els ajuntaments i les institucions? No sempre ha de ser fàcil afrontar segons quines dificultats administratives, i també polítiques…
AV: També hi ha molta de gent de batxillerat. És a dir, nosaltres som molt joves, però som els vells del grup. La persona més gran deu tenir 22 anys.
JLC: Nosaltres sempre hem intentat fer-ho de la millor manera possible amb els nostres coneixements i quan ho hem hagut de menester, ens han ajudat a sortir endavant. També és ver que de vegades ens posen emperons, però som constants i sabem el que volem. No ens aturam.
AV: Som una organització molt potent, tot i que de vegades ens fan de menys, tothom sap que el que feim du molta feina, però tenim eines i ho sabem fer. Acaben veient que el que feim va de veres i en general solen ajudar.
Hi deu haver diferències en els ajuntaments segons el color polític de cada un…
AV: Tot és un equilibri. Joves és una entitat molt transversal, i en general l’experiència amb els ajuntaments ha estat positiva. Les traves solen arribar de més amunt. Als ajuntaments ja els va bé que els proposem un cap de setmana de festa, i els ho posam fàcil. El que ens mou és l’esperit de voler reivindicar el que és nostre i voler-ho mostrar a la resta. No pretenem fer més que una cosa lúdica acompanyada d’un acte plenament en català. Ens posen traves, com ara en el pacte amb els ajuntaments que un cinquanta per cent de les revetles fossin en català. Reivindicam viure plenament en català, això és la nostra línia política.
Tots tres estudiau… quina presència teniu de la llengua catalana a les vostres aules?
JLC: les classes totes són en català, però molts de professors tenen molt fàcil canviar al castellà, quan qualcú els fa una pregunta en aquesta llengua. Agafen el castellà i ja no l’amollen i continuen tota la classe en castellà.
AV: La majoria de carreres tenen més d’un vuitanta per cent de les assignatures en català. Una vegada una persona que no tenia coneixement de català va demanar si una assignatura es podia fer en castellà. Li vaig recordar que dins el pla d’estudis deia que aquella assignatura s’havia de fer en català. Ben igual que moltes de vegades, si no tenia l’assignatura en català, he demanat de poder-hi fer l’examen, perquè m’hi desenvolup més bé. I en general no he tengut problemes.
MN: A la facultat de filologia no he tengut mai cap problema, totes les classes són integrament en català. A filosofia, he hagut de triar les assignatures que m’han vengut més be per horaris, i tot i que el professor et dona sempre l’opció de respondre en català, no totes les classes són en la nostra llengua.
AV: També vull dir que com a mallorquina de vegades em fan comentaris un poc fora de lloc, un poc inoportuns… “Tu ets de Mallorca”, et diuen, només perquè has fet una “que” que sona un poc més fort, o perquè cau en gràcia tal paraula o tal altra.
Però no canviau a l’estàndard, o modificau algunes expressions?
MN: No he canviat mai. Parlam el mateix i partim d’un estàndard que tu i jo entenem.
AV: No, jo tampoc. Parlam la mateixa llengua i no hi ha tanta diferència. De vegades ho endolcesc un poc, però no he deixat mai de salar. Puc canviar qualque paraula, com ara dir que vaig a casa en comptes de dir que vaig a ca nostra… O nigul, o tendrum, o xítxero… que són paraules que allà no diuen. Una cosa sí que la faig: vaig alerta a dir que no duc calces, perquè els pega un dilema al cap.
També és cert que estudiau carreres de lletres… Potser les ciències estan més espanyolitzades?
MN: Jo tenc amics que estudien enginyeries que entre ells parlen en català, però que quan són a la universitat parlen en castellà. En aquestes carreres, molt sovint encara que els plans d’estudis diguin que les assignatures són en català, els professors les acaben fent en castellà. Però bé, són carreres on la gent va molt al que va, que no tenen un esperit gaire revolucionari per canviar aquestes coses…
Heu detectat si els vostres companys de primària o de secundària que parlaven en castellà quan venien a escola ara són catalanoparlants?
MN: A mi m’ha passat que amb gairebé tots els meus companys de Sant Francesc ens hem distanciat i un dels motius és la manera de pensar, l’esperit crític. M’han etiquetat de hippie que mira pel català i fa coses reivindicatives…
AV: I això que estam a organitzacions molt transversals…
Manteniu la llengua? O girau quan qualcú us parla en castellà?
MN: Sempre he intentat mantenir-me fidel… he considerat que jo no tenia cap obligació de canviar. Per exemple, ara feia de dinamitzadora al trenet de Nadal… i una dona em va demanar si podia parlar en castellà perquè el seu fill no m’entenia en català. Podem cantar en tots els idiomes… però un dinamitzador cultural a un trenet no ha de canviar de llengua, i molt manco per un menyspreu o per un rebuig del català.
AV: Quan qualcú em diu que no entén una paraula o una altra, la hi explic o li faig la traducció. Ara, quan qualcú no t’entén quan dius “cafè amb llet”… Mira, vaig tenir una professora italiana que feia sis anys que vivia a Catalunya i no entenia el català, quan l’italià és més a prop del català que del castellà. Jo abans li hauria parlat en italià… No jugam aquest joc.
JLC: Una vegada vaig demanar un Laccao, que no és una cosa gaire complicada… em varen dir si ho podia dir en castellà. Al final no vaig demanar res, ni el Lacao.
Vivim un temps complicat, de crispació, de polarització política i d’auge de l’extrema dreta. Com us afecta?
JLC: Quan ens lleven una subvenció a Joves de Mallorca per la Llengua ja és un gran atac a la gent que defensa la llengua i la cultura de Mallorca. L’auge de l’extrema dreta és preocupant, sobretot quan veus gent de la teva edat dient les barbaritats que diuen, dient que vivim a una dictadura, ni has llegit ni t’has informat ni saps que és viure a una dictadura.
AV: La gent no ho veu com una cosa política. I clar que hem tengut atacs de segons quins partits d’extrema dreta, al Parlament parlaren de nosaltres i ens varen dir paraules no gaire amables.Que si akelarre catalanista, que si “perros sucios”… però a Mallorca vivim en català, perquè és la llengua d’aquest país.
MN: La situació està molt dificil, per això és molt important l’organització i no estar aturats, parlen sense consciència i no tenen idea del que diuen. No es tracta de tenir un estira-i-arronsa per veure qui és més fort, sinó de defensar el que és nostre i que no ens poden llevar de cap de les maneres. Organitzar-se és important.
Les activitats que feis són per atreure gent a activitats entorn de la llengua catalana… però arribau a públic no convençut?
AV: Ve molta de gent, i n’estam molt contents. Un antic coordinador de Joves ens va contar que una persona se li va acostar i li va dir que mai li havien parlat en català i que estava molt contenta que ara li parlassin la nostra llengua. També teníem un traductor basc que va aprendre el català en molt poc temps perquè era amic de la coordinadora… això és el que més ens omple, que la gent castellanoparlant d’aquí tengui una oportunitat per conèixer, i estimar, i parlar la llengua i la cultura del seu país, que és on viu i on habita… (diu Aina mentre s’emociona).
