Skip to content

“A mi em podeu torturar, però ningú em dirà com he d’escriure les meves cançons”

Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) és el líder d’Antònia Font, però és també moltes altres coses que això. Manté, des de fa anys una prolífica carrera en solitari, amb un grapat de discos a l’esquena. Ara ve a Manacor, a Ca’n Lliro, el pròxim 25 de febrer, a les 19.30h a presentar Live in my house, el seu darrer disc, un recopilatori de cançons seves de sempre. D’això i de més coses en parlam amb ell en aquesta entrevista.

Foto: Tarek Serraj

D’on surt aquest concert que faràs a Ca’n Lliro?
És un concert que vaig fer a Barcelona jo tot sol, a un festival que es deia Festival Real. Jo hi tocava enmig d’un rotlo de gent amb un micro en forma de cap que té un micro dins cada orella i que capta molt el so real. La gent escolta el concert amb auriculars. La meva tècnica de so ho va enregistrar i va quedar molt bé. I com que jo ja feia comptes fer una girerta, aquest format de cançons em va molt bé. Així puc explicar un poc les cançons i també és ver que així la cosa ret, perquè som jo tot sol. Per tot això vaig trobar que seria molt bona idea publicar aquell enregistrament, com hem fet.

De totes maneres, el que veurem a Ca’n Lliro serà un concert clàssic? O hi haurà aquest micro en forma de cap i amb orelles que capten el so?
No, no. Un concert clàssic. El que té de semblant amb el que vaig fer allà és que som jo tot sol amb la guitarra.

Abans d’aquest disc havies fet Aventures de la nota la, una proposta totalment diferent…
Sí, és una aventura musical, sobre el dodecafonisme, que sempre m’havia interessat molt i vaig començar a compondre per experimentar-hi.

Què és el dodecafonisme?
En música, si toques en do, només tens en compte les blanques del piano. En canvi, en el dodecafonisme empres les blanques i les negres. No té tonalitat. Són melodies que no es poden cantar. Són les músiques que se sentien a les pel·lícules de por dels anys cinquanta, per exemple. Això no vol dir que no ho faci en qualque moment en directe, però no per a un concert com el que faré a Manacor. En vaig parlar amb Tomeu Moll, especialista en música atonal, per veure si en podíem fer qualque concert… Però vaja, tenc clar que jo em guany la vida cantant cançons.

Precisament ara que ha tornat Antònia Font… pots combinar bé els teus concerts amb els del grup, que tanmateix són espaiats en el temps…
Els concerts espaiats duen molta de feina. Són concerts difícils, són molt llargs. Amb el meu format de trio o tot sol, vaig tocant i tocant, i arriba un moment que funciona tot sol. Però quan t’arriba un concert de cop i fa tres mesos que no el toques, du molta preparació, molts d’assajos, estatjos, públic convidat… És un projecte difícil. Hi ha centenars de persones que hi fan feina. Al Palau Sant Jordi hi havia 200 persones fent feina en el nostre concert. Només de persones contractades directament per Antònia Font n’hi havia 25.

Només aquesta dada hauria de servir als qui han fet tant de renou amb el preu del concert a Palma… O no?
Un concert com aquell o com el del Palau Sant Jordi amb Antònia Font du la mateixa feina i val el mateix que molts de festivals on hi ha cent artistes que hi prenen part. El preu del grup són faves comptades, perquè el preu no el posa el grup, el posa la gent. Tu pots tenir tanta de gent que paga 15 euros per veure el concert. De la recaptació has de restar les despeses, i el que queda és el que cobra el grup. Si vols fer un concert per a quinze mil persones, i no vols cobrar entrada, et surt a quasi mig milió d’euros, és el que val. El que val un quadre és molt subjectiu, però el que val un grup és molt bo de saber. Tot això que ha sortit són suposicions de gent que no en té ni idea. Basta treure la calculadora, és molt bo de veure. Si fas un concert gratis està clar que sortirà massa car per a qui l’hagi de pagar. Però nosaltres com a grup no ens podem negar que l’Ajuntament decideixi que és amb entrada gratuïta. Però mira, aquesta polèmica… els diaris no tenen audiència a internet i no els queda més remei que ficar merda per fer clics.

De sempre has dit que la teva actitud davant la vida és punk. La teva estètica no és punk. La música, tampoc. Ni la teva, ni la d’Antònia Font. Per què ho dius, idò?
Per la lletra. Ser punk no és agafar la guitarra i fer més distorsions que ningú. El que és punk és l’escriptura. Escriuré, m’inventaré el meu propi guió. L’actitud punk és aquesta transgressió creativa, poder-me sentir lliure com a escriptor de cançons. Enlloc més som lliure. I és això, és aquest dir “per aquí no hi pas, jo això no ho vull fer. Es tracta de no fer cap concessió. Si agafes les lletres d’Antònia Font veus que tenen ironia, sentit de l’humor i mala llet.

Sempre n’heu parlat, d’aquesta idea de no fer concessions. I l’heu practicada.
Mira, quan vàrem fer Vostè és aquí, veníem de fer Clint Eastwood i Calgary 88. Quan feia un any d’aquelles cançons, traguérem aquest disc amb quaranta cançons de pop experimental de veres, tant en la lletra com en la música. I no va agradar, perquè va agafar a contrapeu tothom. Perquè no vàrem mirar quan el trèiem, i ningú vol treure disc dins la mateixa setmana que el treu Manel o Antònia Font. Tot això ens ho passàrem pel forro. Anàrem al Mercat de Música Viva de Vic, dins la gira de Lamparetes. La gent va anar allà a sentir el concert de Lamparetes i els vàrem entaferrar 40 cançons d’un minut que no havien sentit mai, i res més, i ens en vàrem anar. L’endemà els diaris deien: “Vostè és aquí i els Antònia Font són allà a un lloc on nosaltres no arribarem mai”. I aquesta és l’actitud de l’artista. Ningú t’ha obligat a venir. A una societat on no tenim llibertat de cap casta, on de cada vegada hi ha menys llibertat d’expressió, on de cada vegada estam més putejats, i els catalans més que mai, on quan parles en català pel carrer per a molta de gent pareix com si ho fessis per collons o a posta perquè no t’entenguin com si fossis un puta radical, quan tu parles la teva llengua on has nascut, no és cap excentricitat, o per ventura sí que ho és! I dius ja no ens queda res: aquest espai creatiu és l’únic on em sent lliure. I comences a escriure i a apuntar frases. Això ho tenc una mica sagrat. A mi em podeu torturar, però ningú em dirà com he d’escriure.

A banda de Joan Miquel Oliver músic i d’Antònia Font, hi ha també el Joan Miquel escriptor. Fa estona que no publiques llibre.
És ver. Amb L’Altra Editorial volem reeditar El misteri de l’amor, que és un llibre que està exhaurit i que val 200 euros de segona mà. Molta de gent no el coneix precisament per això, perquè no es pot comprar. I crec que és un llibre que encara el puc defensar, perquè estic convençut de com el vaig escriure i del que hi vaig posar.

I de música?
Esper dins el 2023 treure un disc meu. I ja està. Amb Antònia Font ens plantejam de moment acabar aquesta gira grossa de concerts.

Back To Top
Search