“A Per un sí per un no, importa més el que es diu que no qui és cadascú”

– És una obra per a dos actors, Catalina Riera fa una aparició de cinc minuts. El pes de tota l’obra el duen Joan Toni Sunyer i Jaume Mut.

– Sí. és una obra de Nathalie Sarraute, amb estructures una mica més contemporànies que el que estam acostumats a veure

– No posa noms dels personatges. Deixa d’importar qui és cadascú sinó que és més important el que diuen. Ja en coneixíem, també, una altra versió en català, sota el mateix títol, que interpretaren Josep Maria Flotats i Juanjo Puigcorbé.

– Té trets de comèdia, però no és una comèdia a l’ús. Navega molt bé entre gèneres, el text, passa a atmosferes molt diferents, i no grinyola, t’hi coles sense témer-te’n. De fet, encara em demanen de què va l’obra i és difícil d’explicar.

– Sí. Són dos amics que volen arreglar la seva relació i que mentre ho intenten, es retreuen tota la merda que duen acumulada de tota la vida.

– A nivell argumental és molt senzilla. Són temes molt universals, però molt reconeixibles. La gent que ha vengut a veure assajos s’hi sent molt identificada.

– És cert reacciones a través del que fa l’altre, n’estàs molt pendent, i avui ja es veuen poques obres d’aquesta casta, amb una lluita entre dos galls, entre dos amics. És un repte molt guapo, on guanya la interpretació pura i dura. Per això, l’escenificació molt senzilla i no hi ha artifici ni convencions teatrals.

– És més una lluita de les maneres de ser de cada un. Són dues formes d’entendre la vida totalment oposades. En el fons, es demanen: “Com pot ser que siguem amics tan diferents com som?”

– Deixam que el públic tregui les seves conclusions. Cadascú es pot muntar la pel·lícula que vulgui i cola. Cadascú s’ho pot muntar com vulgui. Reaccions que són molt universals.

– Esperam que sí, que arribi més enllà de Manacor, i també de Mallorca. Barcelona també ens faria il·lusió.