“Duim tres punts preparats per llegir”, advertí després d’eixugar-se les llàgrimes i alenar fondo Pau Debon. El cantant havia estat el membre del grup triat pels companys per ser, una vegada més, però ara sense cantar, el portaveu d’Antònia Font. L’acompanyaven el seu germà Pere Manel, el lletrista i compositor de la fantasia constel·lada del grup, Joan Miquel Oliver, i Jaume Manresa, els dits que posen màgia i colors a les tecles. Hi faltava Joan Roca, baixista, que en aquell mateix moment tenia un bolo a una altra banda.
Varen ser directes, els tres punts. El primer: “Hem contribuït a la salut del català de la manera més fàcil i normal: cantant en la mateixa llengua que feim servir per xerrar. Hi ha molta de gent que no ho fa. A tothom, als qui comencen, i als qui ja duen una trajectòria: escriviu, comunicau-vos, cantau en català”. El segon: “N’hi ha que diuen que el català no serveix per a res”. “Sí”, continuà Debon. “i per a què serveix la Torre Eiffel? I Finlàndia? I una senyora que passa pel carrer?”. En conclusió: “A qui digui que el català no serveix per a res, el primer que li hem de demanar és ‘i per a què serveixes tu?’”. I el tercer: “El català desapareixerà. Sí. I el castellà, i l’anglès, i les plantes, i les persones, i el planeta Terra. I que no ens embossin pus. Ara, si el xerram, aguantarà fins al darrer moment. El català s’ha d’emprar, i punt”.
Qui podia ser la padrina que defensàs amb claredat, vehemència i coneixement de causa els mèrits pels quals Antònia Font mereixia aquest reconeixement? La mateixa Antònia Font, però no el grup, sinó n’Antònia persona. “Antònia Font són família. M’ho deia mon pare quan els veia per la tele o els sentia per la ràdio. Aquests som nosaltres. Aquests són part de la nostra família, de cada un de nosaltres”. En aquest sentit, insistí la vertadera Font, “han contribuït a un sentiment de pertinença a una tribu, a un clan, si voleu”. Antònia Font recordà com el grup va decidir batiar-se amb el seu nom al bar de la Facultat de Lletres, a l’edifici Ramon Llull del campus de la UIB. “Ni remotament em podia plantejar en aquell moment que el meu nom podria arribar fins a on ha arribat”, deia Antònia Font, que reivindicava del grup que hagi sabut trobar “la bellesa de la quotidianitat, la bellesa de l’univers, de trobar l’extraordinari en l’ordinari, de bastir una veritat poètica, identitària, intergeneracional”. I reconeixia que “em trob gent que em demana “si som ‘l’autèntica’, quan resulta que hi ha també la idealitzada, la que no existeix i també jo mateixa”.
Miquel Oliver, batle de Manacor, recordà que ell “tenia 23 anys quan Antònia Font va treure el seu primer disc, i ha estat la banda sonora de la meva vida i la de la meva família. En som faan i seguidor”, digué Oliver, que alertava que “no és només un grup de música, sinó que també han configurat un paisatge emocional amb lletres que duim tatualdes a la gargamella” i amb versos que avui són part de la nostra fraselogia. El batle agraí a Antònia Font per “haver-nos fet sentir normals, per dignificar la nostra manera de parlar i per fer el csatalà de Mallorcas universal” en un moment “d’atacs sistemàtics que intenten fer invisible la nostra llengua”. Oliver, a més, recordà que “Pau Debon té un parlar ben idèntic al de Manacor, per les seves arrels llorencines. No sé si mai un ‘que’ ha arribat a tanta de gent”.
El batle acabà el seu discurs recordant que Antònia Font “han sabut llegir el temps que vivien i han fet una crònica amb les seves lletres del que ens ha passat a Mallorcsa com a societat i com a poble: heu deixat un cràter per sempre dins les nostres vides”.
La vetlada havia començat amb una peça teatral en què cinc joves adolescents es preparaven per anar al seu primer concert d’Antònia Font a bord d’un Mehari, que circulava per una carretera projectada que corria a tota velocitat… “Al final, tu i jo no hem guanyat la medalla d’or, perquè les coses no són fàcils per ningú”. Enmig, abans, i durant… la Banda de Música, versionava Antònia Font instrumental amb arranjaments de Lau Puig. La vida passa en un minut estroboscòpica i els adolescents tenen trenta anys i senten que la via els corre davall els peus. Embarassos, separacions, cases venudes per anar de lloguer… I Antònia Font una altraa vegada. “Estiu, mehari, capfico, piscina, estels”. Jugam a un joc? Quantes cançons saps, d’Antònia Font, que parlin d’estels? I tu, quantes en saps?
