*Imatge d’un gran bloc de pedra a punt de ser estirat per centenars de persones al poblat de Bawomataluo, a l’illa de Nias, Indonèsia, c. 1915.
Parlàvem el mes passat de com es varen construir els talaiots i dèiem que es coneixen alguns exemples de les pedreres d’on es van treure els grans blocs que formen els seus murs. Havíem deixat la nostra explicació, però, al moment en què els blocs eren a la pedrera preparats per començar el seu camí cap al talaiot en construcció. Blocs, recordem, que sovint són de més de dues tones.
Així doncs, el transport dels blocs de pedra fins a «l’obra» era el següent pas. Aquest procés, que segurament requeria un esforç col·lectiu titànic, podria haver comptat també amb l’ajuda d’animals de càrrega, com indiquen algunes restes òssies trobades en excavacions arqueològiques. Perquè hi ha evidències d’animals com bous sacrificats a una edat adulta i amb traces als ossos d’haver fet una feina física molt dura, una feina que va marcar els ossos en forma de deformacions estudiades pels bioarqueòlegs. Així és que, amb l’ajuda dels bous i de tota la comunitat es podia traslladar un bloc de pedra de la pedrera al lloc de la construcció però, com? El més probable és que s’arrossegàs la pedra damunt una estructura de fusta semblant a un trineu, com una gran civera. De fet, encara avui, a llocs tan allunyats d’aquestes illes com Indonèsia o Bangladesh, es conserven tradicions relacionades amb la construcció de tombes amb pedres de grans dimensions. Aquestes tradicions no tenen cap lligam amb l’època que ens ocupa, però són costums que impliquen, encara avui, el transport de pedres d’aquesta manera. Veure els vídeos d’aquestes festes actuals, amb centenars o milers de persones estirant una mateixa corda unida a un gran bloc de pedra, ens fa pensar que era possible que els habitants de Mallorca i Menorca en època talaiòtica moguessin els blocs per a la construcció dels talaiots d’aquesta manera. Malauradament, així com en el cas de les pedreres o dels ossos d’animal, sí que podem confrontar l’evidència arqueològica amb les nostres hipòtesis, en el cas del transport de pedres de grans dimensions això encara no ha estat possible. El que sí que sabem és que és més que possible que aquests blocs fossen arrossegats per un nombre important de persones, tal vegada centenars, ajudats per bèsties de feina.
El problema següent a l’hora de construir un talaiot amb els blocs extrets i transportats era el d’elevar-los fins al punt exacte on havien de quedar a la paret. Segons sembla, la col·locació dels blocs no es feia amb bastides de fusta, com es podria pensar, sinó mitjançant rampes de terra que permetien anar elevant les pedres a mesura que avançava la construcció de la torre. El procés devia ser extremadament lent i meticulós perquè els encaixos preservats entre les pedres dels talaiots són molt més precisos del que sembla a primera vista. Com hem dit, els blocs no s’escairaven, però sí que es retocaven per donar-los forma i, en algunes ocasions, els costats de les pedres reprodueixen detalls de les pedres col·locades al seu voltant per tal que aquestes encaixin. És en aquest detall que es veu la feina d’adobar les pedres, però, sobretot, la feina, molt acurada de col·locar les diferents pedres perquè els encaixos siguin tan perfectes que s’hagin conservat tal com els trobam avui. Després de construir les parets i la columna del talaiot filada per filada, la feina de retirar la terra de la rampa deixava al descobert l’edifici acabat.
