La novel·la negra és un gènere de ficció que té molt de predicament entre els lectors. Darrerament, s’ha posat de moda a la literatura, i també a les sèries televisives i al cinema, una variació que els anglosaxons denominen “true crime”. Són històries que relaten, d’una manera més o manco novel·lada o ficcionada, crims reals ocorreguts en el temps.
El llibre que volem comentar avui entra dins aquest àmbit i l’autor va denominar-la “Non-fiction Novel”. Es tracta d’A sang freda i la va escriure Truman Capote. Es publicà als EUA l’any 1966 després que Capote i la seva amiga Harper Lee es passessin a prop de cinc anys investigant l’assassinat de la família Clutter ocorregut en un petit poble de Kansas.
Truman Capote, que havia nascut a Nova Orleans l’any 1924, ja era molt conegut en els àmbits literaris de Nova York quan s’embarcà en la investigació d’aquest assassinat a Kansas… però no ens avancem als esdeveniments.
Capote va néixer amb el nom de Truman Streckfus Persons, i de petit els seus pares es divorciaren. Sa mare es tornà a casar i el nou marit adoptà Truman i li donà el seu llinatge: Capote. Truman sempre ha manifestat que la seva infància va ser un passar pena per l’abandonament al qual el sotmetien sa mare i son pare i que aquesta por fou el que el va empènyer a escriure.
Als cinc anys, sa mare l’envia a viure a Monroeville, un petit poble d’Alabama on es va fer amic de Harper Lee, que més endavant, en escriure Matar un rossinyol, convertirà Truman en un dels seus personatges: Dill. S’hi va estar quatre o cinc anys amb la por de l’abandonament que el corcava.
Ja amb onze anys i encoratjat per una professora de l’escola secundària, va començar a escriure per al diari de l’escola. Més tard, amb desset anys entra a treballar al New Yorker i, mentrestant, escriu contes que es van publicant per diferents revistes. És gràcies a aquestes històries breus, i en particular al relat Miriam publicat per Mademoiselle al seu número de juny del 1945, que la comunitat literària de Nova York va ser la primera a reconèixer el seu talent.
Escriu articles periodístics, semblances biogràfiques, entrevistes, contes, novel·les, guions cinematogràfics… La primera novel·la que publicà, Altres veus, altres àmbits, ja el va consagrar com a escriptor i, posteriorment, la publicació d’Esmorzar a Tiffany’s va tenir un gran èxit tant de lectors com de crítica.
Es trobava en aquesta situació quan va llegir un article en el New York Times que li va cridar l’atenció i pensà o imaginà que podria fer un llibre d’aquest fet amb un nou estil de literatura. I aconseguí el que al parer de molts és la seva obra mestra. Li va costar sis anys en l’escriptura mentre investigava i conversava amb la gent del poble de Holcomb, amb els investigadors que duien el cas i, finalment, amb els assassins al corredor de la mort, on esperaven el dia de l’execució.
L’obra relata l’assassinat de la família Clutter, el pare, la mare i els dos fills adolescents, a mans de dos joves desclassats anomenats Dick Hickock i Perry Smith el vespre del dia 15 de novembre de 1959 en una petita població de Kansas anomenada Holcomb de només uns tres-cents habitants. Però Capote no s’atura en els fets, sinó que indaga en les emocions i en la psicologia de les persones amb una prosa que és un híbrid entre la crònica periodística i la literatura i aporta una credibilitat i una precisió dels fets sense oblidar-se de la sensibilitat i l’aprofundiment de la creativitat.
Per Capote, els reportatges o les cròniques podien tenir la mateixa validesa que les novel·les quant a qualitat literària, perquè permetien d’una manera directa l’empatia i l’acostament a mentalitats diferents de les de qui escriu.
En comentar el llibre, ja vérem la importància que donava l’autor a tots els personatges. S’entreté a descriure les seves inquietuds, les preocupacions, els sentiments, el caràcter i, fins i tot, aspectes de la seva vida anterior al dia que està relatant. És un narrador omniscient que s’introdueix inclús en els pensaments de les persones, i així de bon començament ja anem coneixent d’una manera bastant precisa tant a la família Clutter com a Dick i Perry. I no només aquestes persones, sinó també els habitants del poble, que mostren neguit pel que ha passat i ja no estan tranquils. També indaga en els problemes del cap dels investigadors, que s’afanyen per trobar els assassins i no se’n surten. Aquest és un dels aspectes que fa gran la novel·la.
Arran d’aquesta presentació, no ens va sorprendre gens ni mica que la narració prengui un aire pausat per la manera en què l’autor se centra en els detalls, pel temps que es pren per donar context a la situació i per la descripció dels personatges, tal com hem comentat. Tot es va desenvolupant sense pausa, però també sense pressa, amb una profunditat psicològica que et va absorbint com a lector.
També remarcàrem que es tracta d’un fet real, de manera que ja sabem que hi ha un crim (l’autor ja ens ho adverteix a les primeres planes: “Quatre trets en ratxa que, dit d’una vegada, posaren fi a sis vides humanes”) i també sabem qui són les víctimes i els assassins, que foren arrestats i executats, però res de tot això ens lleva la tensió que Capote sabé imprimir al relat a totes i a cadascuna de les parts del relat. Amb absoluta mestria, crea una atmosfera i una suggestió en les que l’estil narratiu és més poderós i atractiu que el mateix interès de la història.
Amb una prosa polida i fluida, l’autor aconsegueix fer de la història una lectura fàcil. Encara que vagi alternant escenes d’uns personatges amb altres, amb unes el·lipsis de situació i temporals molt ben aconseguides, fa que la tensió del relat vagi pujant per moments.
Hem de remarcar que la novel·la encara té una vigència enorme avui en dia, ja que encara hi ha estats i països on és vigent la pena de mort, i aquest és un dels temes que Capote tracta en la seva obra.
Tant és així que, a part de la magnífica pel·lícula que Richard Brooks va dirigir l’any 1967 en una adaptació bastant fidel de l’obra de Capote, també trobem el 2005 i el 2006 dues pel·lícules, Història d’un crim i Capote, respectivament, que tracten sobre l’exhaustiva investigació que Capote i Harper Lee van dur a terme per poder escriure la novel·la.
Vam trobar que el resultat és una obra escrita en una prosa molt literària —i de vegades poètica— que està carregada d’humanisme i de psicologia per la gran descripció de l’ambient i, sobretot, per l’extraordinària presentació de tots els personatges que intervenen. És una combinació perfecta entre rigor periodístic, rigor jurídic i bellesa literària.
