A la imatge: Lavinsky, Olga, Rodchenko, Vesnin, Popova, Soboleva i Stepanovna, membre de INKhUK al 1924
Continuant amb el serial sobre l’Acció Constructivista Femenina a l’URSS, és el moment d’ampliar l’apartat de “l’art al servei de la revolució” amb la dedicació d’algunes pàgines a l’Institut de Cultura Artística (INKhUK) i els Tallers Superiors Artístics i Tècnics de l’Estat (VKhUTEMAS).
L’INKhUK –fundat baix els auspicis del Narkompros d’IZO el març del 1920– fou de gran importància per ser l’escenari més important respecte al debat artístic i per ser la plataforma on nasqué el Primer Grup de Constructivistes en Acció el març del 1921, gràcies al fet que les teoritzacions anaren encaminades cap als ideals constructivistes. Es concebé com una institució vinculada amb la ciència i l’art en tots els seus aspectes, la qual incidí que el seu programa es trobava destinat a la ciència, a la investigació dels elements bàsics, analítics i sintètics, de les diferents arts i de l’art com un tot.
L’Institut constà en origen de tres seccions corresponents a la teoria de les arts, a la teoria de la interpretació de diferents formes d’art i el que Kandinsky denominà «art monumental» o «art com un tot». Les variacions respecte d’aquestes tres seccions foren tals al llarg del temps, que s’han establert tres períodes:
El primer es trobà inspirat per un programa elaborat per Vasili Kandinsky, fet que propicià que l’esperit que predominà fou idealista i eclèctic. Tot i que no consta que existissin principis constructivistes, sí que aplicaren teories que influenciaren al moviment constructivista posteriorment, tal com fou la construcció tècnica com a pauta de la composició. Tanmateix, per culpa de la falta de concordança i perquè el programa resultà obsolet pels incipients constructivistes, Kandinsky hagué d’abandonar finalment la direcció per aquesta pressió.
El segon període es caracteritzà pel programa del Grup General d’Anàlisi Objectiva en Acció elaborat l’any 1920 per mà de Babichev, qui comptà amb l’ajuda d’Aleksandr Mijáilovich Rodchenko, Varvara Stepánova i Bryusova. Aquest programa culminà un any després amb la plataforma Object, la qual proclamà el mètode constructiu i l’organització de la vida mitjançant l’art. Object, fou una mena de graó cap al Constructivisme, ja que combinava la creença que l’art era vàlid per se, els criteris estètics dels objectes industrialitzats i les investigacions de la teoria i de la tasca pràctica o del treball de laboratori. Aquest plantejament, doncs, permeté que les conclusions obtingudes constituïssin una autèntica relació entre la ciència i l’art. Malauradament, i a pesar dels esforços, es provà que era molt difícil establir criteris objectius i abolir els vestigis tradicionals respecte a les categories artístiques bàsiques de composició i construcció, per la qual cosa començaren a sorgir debats i, conseqüentment, divisions que propiciaren el naixement del Primer Grup de Constructivistes en Acció el 18 de març del 1921. Aquesta formació s’organitzà baix els ideals d’Aleksandr Mijáilovich Ródchenko, Varvara Stepánova, Alekséi Gan, Ósip Maksimóvich Brik, Alekséi Babichev, Nikolai Ladovsky, Nikolai Tarabukin, Boris Arvatov i Boris Kushner; la majoria d’ells fervents marxistes i partidaris del concepte «d’art de producció» per tal de canviar la societat. Aleshores INKhUK s’afilià oficialment a l’Acadèmia de Ciències Artístiques, on els artistes i teòrics es comprometeren amb la idea que havien de realitzar objectes útils, els quals únicament es podien vincular amb l’art de producció com el valor absolut i al constructivisme com una única forma d’expressió. Fou aquí quan començà la tercera fase, caracteritzada per l’elaboració científica i teòrica de totes les qüestions connectades amb la idea d’art de producció i firmament vinculada al Constructivisme.
Al tercer període –conegut amb el nom de “període de purificació”–, vint-i-cinc artistes establiren un vincle estret entre les seves activitats artístiques i els VKhUTEMAS per tal d’introduir-se activament dins el procés revolucionari, per aplicar l’expressió comunista als seus objectes i per canviar la societat del moment. Amb l’objectiu de dur a terme aquestes tasques, el grup considerà que era essencial sintetitzar la part ideològica i la part formal de l’objecte per transferir realment el treball de laboratori a l’activitat pràctica transformant radicalment els elements específics de la realitat; és a dir, la faktura, el volum, la línia, els plans, el color, l’espai i la llum.
Aquests “nous” elements es consideraren essencials a totes les categories de la producció industrial –tal com podrem observar posteriorment quan parlem de disseny tèxtil–, ja que participaven dels principis ideològics del comunisme. Així mateix, també consideraren enormement la utilització racional, conscient i adequada dels materials industrials –sense obstaculitzar la tectònica o la construcció– mitjançant el procés de construcció. És a dir, els seus ideals relacionaren els materials intel·lectuals (la faktura, el volum, la línia, els plans, el color, l’espai i la llum) amb els elements materials que comprenien la mateixa substància material (les seves propietats, significacions i possibilitats industrials).
Els Estudis Lliures de l’Estat foren la base sobre la qual es fundaren els VkhUTEMAS, ja que experimentaren i debateren respecte noves idees i qüestions artístiques. Tanmateix, però, el fracàs dels Estudis Lliures es feu patent, per la qual cosa els estudiants imposaren una reorganització de l’educació artística a Rússia durant el mes de juny del 1920. Les negociacions que es dugueren a terme es resolgueren amb l’aprovació dels VKhUTEMAS per part del Narkompros el 12 d’octubre del 1920 i baix un decret llei oficial firmat per Lenin. Del d’aquell moment els objectius dels VKhUTEMAS foren «ser una institució educativa dedicada als principis formals, ideològics i tècnics constructivistes especialitzada en l’ensenyament artístic i tècnic avançat, la qual es creà per preparar artistes i professors altament qualificats per la indústria, així com instructors i directors de l’educació professional i tècnica». Fou aleshores quan l’estructura i el personal heretat dels Estudis Lliures, s’adaptaren a les noves tasques industrials. Així doncs, es continuaren succeint canvis constants als programes d’ensenyament, necessaris per a la transició cap a la creació d’una escola de disseny, per la qual cosa els experts els han considerat que es pot dividir la història dels VKhUTEMAS –en aquest cas els de Moscou– baix tres períodes que es corresponen amb els mandats dels tres rectors diferents:
El primer abastà des del 1920 fins al 1923 i es trobà sota la direcció de Yefim Ravdel. El seu mandat es caracteritzà per les investigacions i experimentacions, on la falta d’unitat entre les diverses facultats s’atribuí a la diferència fonamental pel que fa a les posicions artístiques del personal docent, el qual es dividí entre els puristes, els d’arts aplicades i els constructivistes i productivistes. Cada grup, òbviament, tenia un concepte molt diferent del que havien de ser els VKhUTEMAS –sobretot al cap de tres anys– i lluitaven per assegurar la realització de la seva ideologia artística particular. A pesar de les divergències, quan Lenin visità els VKhUTEMAS l’any 1921 manifestà la seva sorpresa quan s’assabentà que els estudiants es descrivien a si mateixos simultàniament com a «futuristes» –recordam que era un sinònim d’artista d’esquerres, per la qual cosa no ho hem de confondre amb el moviment italià– i «comunistes».
El segon període abastà des del 1923 fins al 1926 i es trobà sota la direcció de Vladimir Andreevich Favorski, el qual afavorí que el període es caracteritzà per ser la fase de consolidació de l’experimentació realitzada al període inicial i marcada pels èxits pràctics. Així doncs, sota la reforma governamental de l’educació superior del 1923, els programes d’ensenyament foren revisats per dur a terme vertaderes tasques ideològiques i pràctiques sota els ideals constructivistes per tal de situar l’escola en l’autèntica via constructivista i productivista. D’aquesta manera els tallers de producció es convertiren en centres d’operacions que executaven encàrrecs industrials per diverses empreses.
La tercera etapa abastà des del 1926 al 1930 i es trobà sota la direcció de Pável Novitski. Aquest darrer període es caracteritzà per ser el moment en què es dugueren a terme els èxits públics de l’escola a l’estranger i perquè l’ensenyament de la institució fou més estrictament industrial i tecnològic. El canvi fou tan gran que inclús es canvià el nom el 1928 per VKhUTEIN. Finalment, el 30 de març del 1930 es va dissoldre i els diversos departaments es convertiren en bases d’instituts separats, com per exemple l’Institut d’Arts Gràfiques de Moscou, l’Institut d’Arquitectura o el departament de l’art de l’Institut Tèxtil de Moscou; mentre que les facultats de Pintura i Escultura es transferiren a l’Acadèmica de les Arts de Leningrad i les facultats restants es transformaren en parts dels instituts existents. Un fet a destacar és que Lenin expressà la seva adhesió a aquests ideals concedint el privilegi de posar a la seva disposició un fons de moneda estrangera convertible.
Malgrat els múltiples canvis ocorreguts durant les tres etapes, la duració total del curs continuà sent de cinc anys, on cada alumne rebia instruccions sobre temes artístics i tècnics i passava algunes hores a la setmana estudiant història de l’art, economia, ciències polítiques i comunisme. Així mateix, a pesar dels canvis estructurals, sempre existiren set facultats –Facultat de Pintura, Escultura, Tèxtils (on cada any rebien una mitjana d’uns 81 alumnes), Ceràmica, Arquitectura, Fusta i Metall– on els alumnes reberen l’ensenyament especialitzat després d’haver cursat el Curs Bàsic.
