skip to Main Content

“Unes matances, la conversa popular i el desdoblament de veus múltiples són els ingredients d’un text ben elaborat”

El professor emèrit de la UIB, filòleg, escriptor i també crític literari, Joan Mas i Vives (Maria de la Salut, 1951) fa una reflexió sobre Acorar. De la bona resolució del monòleg i de l’emotivitat amb la qual parla Toni Gomila tant sobre la pèrdua de la identitat com de les paraules tan nostrades en un text per a tothom.

Ara fa 10 anys que Toni Gomila va presentar Acorar…
Record molt bé les dues vegades que hi vaig anar. Una és precisament quan la va preestrenar al teatre d’Alaró i no érem molta gent, però ja em va sorprendre molt aquest monòleg tan mallorquí. I l’altra vegada, precisament va ser a Maria de la Salut, a una a un carrer empinat un dia de molt de vent i que una veïnada va sortir per allà enmig. Vaig pensar que en Toni tenia molt de mèrit.

Quina crítica en podríeu fer?
Té una sèrie de virtuts a l’hora d’enfocar la mallorquinitat i el nostre caràcter. El posa damunt l’escenari sense caure en la caricatura fàcil, el que és complicat. A més, la mallorquinitat ha estat explotada políticament moltes vegades, però Gomila ho fa des de la Mallorca més rural. Sap tocar la tecla precisa d’un tema present.

Si ens centram més en el text de l’obra, què en trobau?
Crec que aquest tema és molt vigent perquè és una època de canvis en una Mallorca que es perd, però que ens hi aferram amb ungles i sang. I és això. Com que és tant present i evident, l’utilitzen els polítics, la gent al carrer i en converses de bar.

Quins trets el caracteritzen?
El monòleg és el que se li ha demanat. És eficàcia escènica. Té moltes qualitats, però incideix en els trets bàsics de la hipotètica qualitat i del ritme que l’articula. El marc d’unes matances, la conversa popular, el desdoblament de veus múltiples són ingredients que donen un text literari ben elaborat. A més, l’espectacle té un bon ritme i ell demostra unes qualitats interpretatives excel·lents. Pot ser, per mi, hi sobra el toc d’artifici del final.

Per què?
Aquest final tan espectacular no el veig ben fusionat amb la resta de l’obra. No el veig justificat. Però és personal.

Considerau necessari aquest tipus de representacions teatrals?
La literatura i l’art són necessaris per tenir una millor qualitat de vida. I aquest tipus de creació artística, ho és.

Va fer una crítica general a tota la societat…
Qualsevol s’hi pot identificar. El perill hauria estat que uns o altres s’ho haguessin fet seu. De totes maneres, l’elogi de la llengua i la càrrega emotiva de la referència a les paraules a favor d’un idioma que està en perill fa que ens conscienciem que es perd. Hi ha un deix nostàlgic. I l’emotivitat és un ingredient importantíssim de l’espectacle.

Back To Top
Search