Quasi 22 anys d’ençà de l’aparició del Cent per Cent (era el 2002), en Toni Riera, el director, ens ha comunicat que la revista deixarà d’editar-se en paper, i aquest en serà el darrer número.
Per a mi ha estat un sotrac, no m’ho esperava. Però certament no m’ha vengut de nou. Reconec que m’agrada llegir amb la revista a la mà, no m’he acabat d’avesar a llegir a través de l’ordinador, la tauleta o el mòbil. Em cansa. Ja fa molts, molts anys vaig decidir que només llegiria diaris escrits en la meva llengua, en català. Primer arribaven diaris com El Periòdic, l’Ara, el Punt Avui i així anava a comprar-los cada dia. Sempre havia comprat el diari, cada dia. D’estudiant, i retirant-me molt tard m’agradava passar per les Rambles i agafar el diari. Cada dia o al quiosc o a la llibreria, em tenien reservat el meu diari i me’l guardaven. Després El Balears va passar a editar-se només el cap de setmana. I així vaig anar perdent una peça de vida cada dia que passava.
De la mateixa manera que m’agrada llegir els llibres tenint-los a la mà, tocant-los, veient la portada i amb un punt de llibre per continuar fins al final. No m’atrau el llibre digital, no en tenc. Tampoc en vull. Continuaré comprant llibres mentre s’editin i continuaré gaudint el plaer de la lectura, però també de la joia de tocar-los, fer-los meus i engolir-los. Esper que no desapareguin.
El mateix gust que passava comprant els LP, a vegades només per la portada (record haver comprat per l’estètica un LP d’un grup britànic que no coneixia, la Penguin Cafe Orchestra. I… fins a la seva desaparició els vaig comprar tots. I quin plaer, quina bellesa, quina música! I tan important era el missatge estètic de la portada com la música que anava circulant a través de l’agulla. Anys més tard visquérem la revolució del CD, no es retxava, el so era més net (record en Pau, a can Pau al·lucinat amb el seu primer CD de jazz, el tirava a terra i aquell tros de plàstic continuava incombustible). S’havia reduït moltíssim la caràtula, era més petita, però hi era, ens permetia identificar el grup o el músic o l’orquestra, disposaven del títol de les cançons i per ordre, amb el temps de duració. I amb els amics xerràvem dels grups i quines eren les cançons que més ens agradaven. Ara mateix, massa Spotify, llistes de cançons i obres que sonen en qualsevol ordre, que no hem escollit i que la intel·ligència artificial preveu que ens agradaran. I a cada bugada tecnològica perdem un o dos llençols, i bona part de la llibertat de triar i decidir.
I ara arriba el torn del Cent per Cent. Amb el portàtil, la tauleta o el mòbil l’haurem de llegir, accedir a la informació. Però no serà igual, com a mínim per a mi. Ens hi haurem d’avesar, és el signe dels nous temps.
“Acosteu-vos, bones gents,
vingueu d’on vingueu,
vosaltres que us adoneu,
de l’aigua que va pujant,
Sabeu ben bé que aviat…
Us podreu ofegar.
Si creieu que val la pena,
la vida, i us voleu salvar,
apreneu a nedar aviat,
o us ofegareu,
perquè els temps estan canviant.
Veniu escriptors i crítics,
que creieu saber-ho tot,
cal tenir els ulls oberts,
i canviar si canvia el món.
El camí ja és marat,
i els daus ja són tirats,
mireu que el que avui és lent,
serà ràpid demà.
L’ordre s’ha capgirat.
Per la mateixa eterna llei,
per la qual el present d’avui,
serà passat demà,
i el que avui és el primer,
serà l’últim d’arribar,
perquè els temps estan canviant”.
Això escrivia el 1963 Bob Dylan “el gran”. Saviesa i tendresa, força. I amb Joan Baez, Pete Seeger i altres la cançó es converteix en vehicle de “protesta”, és el moment de Martin Luther King i el seu “he tingut un somni”, la no-violència, la lluita pels drets civils, el canvi social, l’oposició a la Guerra del Vietnam. I sí, el món va començar a canviar. A Europa visquérem “el Maig del 68”, la “Primavera de Praga”, la revolució dels clavells a Portugal, etc. Sort i encerts per al Cent per Cent en aquesta nova etapa.
