Imatge: https://creativecommons.org/publicdomain/zero/1.0/
Fa un parell de setmanes vaig llegir un article de Vicent Partal a VilaWeb en el que l’autor relatava que Barack Obama, durant els vuit anys que va estar a la presidència dels Estats Units, va mantenir l’hàbit de contestar, cada dia, personalment, deu cartes que el seu equip seleccionava entre les moltes que, com a president, rebia cada dia. A la nit, a la Casa Blanca, quan tothom s’havia retirat i els corredors romanien en silenci, obria sempre una carpeta que li deixaven damunt la taula. Dins hi havia deu cartes. Deu, ni una més ni una menys. I les responia totes a mà. Partal esmenta que això no es va saber fins que no va haver acabat la presidència i es va publicar un llibre preciós amb algunes d’aquestes cartes i algunes de les respostes. En aquell llibre Obama explica: “Aquestes cartes fan més per mantenir-me en contacte amb allò que passa al país que gairebé qualsevol altra cosa.”
Em va semblar exquisit. Els polítics, els capellans, els responsables de qualsevol organització o entitat ciutadana, no haurien de perdre mai el contacte directe amb les persones que són objecte de la seva intervenció. Sovint, dins qualsevol dels petits mons més o menys tancats de cada grup, s’acaba establint un llenguatge propi, que només els membres dels grups entenen, i els temes de debat es mouen dins aquest vocabulari particular, allunyant-se, cada cop més, de la vida de les persones. A les converses dels petits cercles s’hi mouen argumentacions sovint destinades a mantenir l’statu quo si això és el que convé, a sostenir opcions donades a priori per bones i a evitar els sempre incòmodes interrogants que plantegen les situacions concretes de les persones, que sempre superen qualsevol plantejament teòric.
Les tasques burocràtiques, les reunions inacabables, són lladres del temps que qualsevol gestor hauria de dedicar al contacte amb la gent. Desgraciadament això és així. Però disposar d’un temps fix, cada setmana, cada mes com a molt, per escoltar les persones a qui va dirigida la gestió hauria de formar part de l’agenda de qualsevol responsable de servei públic o d’organització de la mateixa manera que ho fa qualsevol altra activitat.
S’acosten les eleccions i aviat els partits polítics tornaran a començar a demanar reunions amb els col·lectius ciutadans, diuen que per saber què pensen i què és el que necessiten. Molt bé, però sona un poc a fals si aquestes trobades no han anat precedides de contactes freqüents durant la legislatura. La participació ciutadana és gairebé arreu i en tots els nivells la gran assignatura pendent. Manquen òrgans de participació àgils i efectius. Fa uns dies llegia que les entitats culturals de Manacor demanaven la creació del Consell Municipal de Cultura. No sé a quin punt es troba el funcionament del Consell Municipal d’Acció Social. Si no vaig malament, les associacions de veïns avui estan, de fet, desactivades. Hauríem de mirar de quina manera pràctica podem engegar una participació real dels veïns i veïnes de Manacor en la gestió municipal per apropar-la a les necessitats concretes de la gent. Desconec si hi ha municipis que ho tenguin més o menys organitzat, però seria interessant saber-ho per poder aprendre’n.
A vegades els ciutadans ens sentim tractats com si fóssim menors d’edat i ens agradaria poder contrastar amb els nostres administradors públics com hem de gestionar el nostre entorn, perquè tot plegat afecta les nostres vides, que a vegades es compliquen força i requereixen uns bons serveis públics el més a prop i ràpid possible.
Convid les persones que tenen a càrrec seu la gestió de qualsevol servei a dedicar temps a escoltar els seus usuaris, els seus ciutadans, els seus fidels. Ben segur que, a la llarga, això no és perdre el temps.
