Algunes notes de cultura i política

Joan Gomila

La castellanització de Manacor
Veig amb horror la castellanització de la nostra ciutat, que fins fa un temps es comportava, des d’una ciutat mitjana, com un espai reconegut de resistència a la pèrdua de la identitat lingüística. Sents al carrer molt més el castellà que el català. Els negocis retolen en castellà majoritàriament (negocis de mallorquins). Alguns centres d’alimentació es passen el català per allà on volen (centres de mallorquins). Cert: en plena pandèmia, amb les coses com estan, amb l’atur disparat, no s’atura d’arribar gent de fora. No ho entenc, quin és l’efecte crida? El reagrupament familiar? I els fills, s’integren? Integrar-se és donar-los anses però també exigeix del seu esforç. Molts d’aquests adolescents, que segurament per raons culturals volen mostrar-se diferents, odien l’escola i l’odien doblament perquè és en català. Pel carrer es passegen amb emblemes espanyols, alguns de facciosos. Quan la policia local els renya per no dur bé la mascareta, se senten víctimes i acusen als policies de racistes. L’esquerra s’ha de fer mirar el discurs de la immigració, com s’ha de fer mirar el del feminisme. No tot s’hi val.

M’explico de Carles Puigdemont
M’he divertit de valent amb la lectura d’aquest llibre. Les referències a Rajoy, són delicatessen. Efectivament el gallec dels hilitos de plastilina, és un home molt justet, absolutament necessari per a una organització com el PP, amb tant d’escàndols al seu voltant. Rajoy és un franquista constitucionalitzat, va ser l’únic diputat gallec al parlament d’allà, que va votar en contra de la normalització del gallec. Dues anècdotes sobre el personatge que recull el llibre: Rajoy ha de formar govern, Sánchez ha passat del no al no a l’abstenció, després vendrà el suport al 155. Puigdemont hi parla per telèfon, en plena crisi del procés. Rajoy està apuntant en un paper els qui farà ministre, supòs que al costat hi té el Marca i un puro, les paraules de Rajoy són referint-se a la llista: “esto es como una fiesta en la que no puedes invitar a todos los amigos”. Em ve al cap la pel·lícula de Blake Edwards quan el productor fa una llista dels convidats en un paper i per error hi cola el nom de l’actor figurant que li ha arruïnat la pel·lícula i li destrossarà la casa. La segona anècdota, els dos presidents dinen amb els empresaris de l’automòbil. El dinar dura dues hores. Rajoy maneja la conversa: parlen de futbol, repassa la primera divisió, clubs, jugadors… Quan algú vol aprofitar el dinar per introduir algun tema, Rajoy torna a treure el futbol, aquesta vegada la segona divisió. Puigdemont es demana com pot tenir tanta informació. En dues hores Rajoy no parla ni d’automòbils, ni d’innovació, ni de diàleg, ni de procés. Res: un flamenc amb el cap entre les plomes.

Pedro Sánchez, perdonat
Al PSOE se li perdona tot. He coincidit en algunes trobades d’estiu amb persones de tradició sobiranista que han comprat el relat de Pedro Sánchez, l’històric relat del PSOE de Felipe González (aquest nàufrag de l’aquiescència que ha de ser la política):”¡Que viene la derecha!” Particularment amb les esquenes tan amples del PSOE, on hi ha els GAL, el liberalisme econòmic, el 155, la fiscalia de l’estat que segueix amb la repressió a Catalunya, els presos polítics, el cinisme d’Iceta i Zaragoza, la manca de posicionament d’Armengol envers el que ha fet Madrid amb les Illes, l’urbanisme a la carta… “¡Que viene la derecha!” diuen.

Ausiàs March: un male strano.
Cèlia Nadal, viu a Siena, on es dedica a la investigació literària. Son pare em fa arribar la traducció d’Ausiàs March a l’italià en una bella publicació bilingüe. Ausiàs March és entrar en un palau ple de bellesa i del que no en vols o no en pots sortir. Raimon ho va popularitzar amb les seves cançons. Quina força que no té la paraula! Parlant de la paraula. Aquestes setmanes he vist dues obres de teatre de bon nivell. La primera, Carrer de Txernòbil, un espectacle de plena confiança en la paraula. Espectacle dur on una dona narra davant les càmeres els 14 dies de vida del seu home bomber després de l’accident nuclear. Evelyn Arévalo, si hi hagués justícia, mereixeria ser premiada. Pillau, aquesta obra. La segona al Teatre Principal de Palma: Ricardo III, obra premiada. I tot i que està bé, no n’hi ha per tant, és teatre madrileny evolucionat al millor teatre català dels 80 i 90: Boadella, Dagoll Dagom…. La diferència entre les dues obres és la confiança en la paraula, en la primera ho és tot, en la segona el com és més important que el què.