La periodista Margalida Bonnín Perelló nascuda a Petra el 1983, però manacorina d'adopció, ha publicat recentment "El Petra, cent anys d’històries“ (El Gall, 2026), un llibre que ha publicat la UE Petra amb motiu del centenari del club un recull d’entrevistes corals amb l’objectiu de fer memòria i deixar constància sobre els cent anys del club.
Com sorgeix aquest projecte?
El 2026 la UE Petra celebrava el seu centenari i la directiva va decidir que una de les maneres de celebrar aquest aniversari era fer un llibre sobre la història del club. El llibre sobre la història oficial ja es va fer quan varen fer 90 anys i ara es volia fer des d’una perspectiva més humana, xerrant amb persones vinculades al club i que donàs com a resultat un llibre coral i amb diferents mirades. Són 14 entrevistes fetes a 39 persones així que la majoria d’entrevistes són corals. Les vàrem fer entre el novembre del 2024 i el setembre de 2025 i hi ha gent de totes les edats. La persona més vella, per exemple, és Llorenç Reixac, que va néixer el 1928 i que viu a Manacor i era el fill d’un dels propietaris del primer camp del Petra. Després, la gent més jove són cinc jugadors que varen formar part de l’equip que va aconseguir la fita futbolística més gran del club que és l’ascens a tercera durant la temporada 2016-2017. Hi ha jugadors, presidents, aficionats, dos àrbitres, dos jugadors que havien vengut de Muro, dues dones que duien la cantina del camp… La idea era resseguir els cent anys de la història del club a partir de persones que ho varen viure.
Ets amant del futbol?
Jo vaig fer les entrevistes, però no som una gran aficionada al futbol ni era una gran experta en la història del club. Per això vaig comptar amb l’ajuda de Pere Ribot, Mateu Santandreu, Sebastià Reixac i Pep Riera. Entre tots hem triat les persones, les ubicacions on fer les entrevistes… Fent el llibre una de les coses que més m’ha sorprès és que allò que més recorden les persones entrevistades no són els resultats o els èxits esportius. Allò que queda a la memòria són les experiències que varen viure, els amics que varen fer, els llocs que varen conèixer gràcies al futbol, els moments en què varen gaudir més… Són, a més a més, vivències col·lectives, mai individuals. De fet, al final de cada conversa, demanam a les persones entrevistades que ens diguin en poques paraules què ha significat el futbol per a elles. Les respostes mai ens parlen de medalles o de gols, sinó d’amistat, de família, de compartir i de gaudir.
Per a una persona que no conegui l’UE Petra, com s’ha desenvolupat la història del Club? Quins diries que són els trets diferencials?
Pel que fa a la història, és important començar per la seva fundació, que va ser el 10 de gener del 1926. Allà es constitueix el club oficialment amb el nom de Foot ball Club Petra i el primer camp s’havia inaugurat el 19 de juliol de 1925 amb un partit entre el Manacor i el Constància. A més, hi ha bastantes particularitats i una d’elles és que sempre ha estat un club amb molta afició i que ha fet poble. És un camp on sempre hi havia molta gent I encara que l’equip perdés, sempre hi havia molta gent animant. En aquest sentit, al llarg de la seva història el Petra ha comptat amb gent que va concebre el futbol com un fet col·lectiu i com una eina per fer avançar el poble. Una figura clau és en Miquel Riera ‘Es Sastre’, pare de l’actual president, Pep Riera. Ell va ser president molts d’anys i era un home amb moltes inquietuds. No només es va dedicar al futbol: feia teatre, participava en política… Ell, juntament amb l’entrenador Rafel Tarongí i tants d’altres varen aconseguir que el futbol en certa manera també fos una escola de valors. Amb ells, el club es va acabar implicant de ple en la vida social del poble. Per exemple, el 1976 s’havia de fer obra per condicionar el camp. Era una inversió molt important i per recaptar doblers es varen inventar una festa: la festa del Bunyol, que va tenir molt d’èxit. Uns anys més tard, fins i tot el club va arribar a organitzar les festes patronals. El club de futbol, per tant, també va ser un aglutinador social. A més, una cosa que es destaca en moltes entrevistes és que el Petra és un club on els jugadors que han vengut de fora sempre s’hi han sentit molt acollits. N’hi va haver que, encara que tenien l’oportunitat de jugar en altres equips més grans, cobrant, triaven jugar a Petra on no cobraven un duro.
Amb aquest recull de testimonis explicau també la història del poble, idò.
Entrevistant a la gent més major, les primeres històries que ens expliquen són de postguerra i, per tant, d’escassetat: d’anar a jugar a fora poble en bicicleta o en camions, de temps en què potser només hi havia una pilota en tot el poble, en què el camp era ple de fang i motes d’herba. En alguns moments fins i tot hi pasturaven vaques o quan es feia fosc havies de deixar d’entrenar perquè no hi havia llum artificial. A través d’aquest llibre, també som testimonis, per exemple, de com el franquisme va emprar el futbol per fer propaganda política. A finals dels anys 50, després d’uns anys sense pràcticament futbol a Petra, el club es va voler tornar a posar en marxa, però necessitava finançament, que va anar a cercar al Frente de Juventudes. Aleshores, el règim patrocinava equips, pagant l’equipament i altre material, per exemple, però no ho feia a canvi de res. És per això que entre 1958 i 1964, el Petra va canviar de nom i va passar a dir-se «La Hispanidad». Un altre exemple, aquest del temps del boom turístic: a l’entrevista que feim al jugador de Salamanca Javier Boyero, que va jugar amb el Petra a finals dels 70, ell ens explica com de molt el va sorprendre anar a una discoteca de Manacor i que només hi hagués al·lotes perquè els al·lots se n’havien anat tots a fer de «picadors» a les zones costaneres.
El futbol ha estat històricament molt masculí. Com te les has enginyat per incloure la perspectiva femenina?
Una de les persones que vàrem entrevistar va dir que el Petra és l’única entitat que ha perdurat durant aquests cent anys de la història de Petra, amb algunes aturades com Per exemple la guerra civil. Les altres dues entitats són l’Església I l’Ajuntament. En certa manera el futbol és també un mirall de la història del poble, perquè a través d’ell acabes coneixent altres episodis que varen passar, però és un mirall parcial, perquè històricament només hi ha hagut homes. La mirada femenina es va incloure amb aquesta entrevista a les dues cantineres. Així mateix, també parlam d’altres dones que varen ser grans aficionades.
Hi ha alguna anècdota que t’hagi cridat l’atenció especialment?
N’hi ha un que m’agrada i és que hi va haver un pic en què un espectador va xutar i va fer gol i l’àrbitre va fer pujar aquell gol al marcador. Un altre moment que conten molt és un moment en què durant un partit, el públic es va enfadar molt i es varen revoltar contra l’àrbitre. La Guàrdia Civil va anar a protegir-lo i se’l va endur fins al quarter, però la gent estava tan enfadada que els varen seguir fins allà. En un moment donat, un dels guàrdies va pegar dos tirs a l’aire i varen arribar a arrestar quatre persones. Així mateix, una altra anècdota divertida ens situa en l’època franquista, l’equip funcionava molt bé i va guanyar molts partits i hi ha un episodi molt famós i és que varen guanyar un torneig regional i li va tocar jugar contra el segon equip FC Barcelona i el Barça va venir a Petra a jugar. Els va costar molt guanyar, però finalment varen aconseguir una Victòria per 1 – 2. Això era l’any 1962 I la particularitat de la història és que el camp estava en molt mal estat. Després el Petra va anar a Barcelona i resulta que els jugadors del Petra tenien unes sabates per jugar damunt terra i no estaven avessats a jugar sobre gespa. L’equip del Barça els va oferir unes altres botes, amb tacs per poder jugar millor, però l’entrenador del Petra va pensar que els volien prendre el pèl i no va acceptar l’oferta. Els jugadors varen patinar durant tot el partit, amb unes sabates molt poc adequades i varen perdre 13 – 0. Després, més recentment, és destacable l’ascens durant la temporada 2016 – 2017. Va ser un ascens especial perquè l’entrenador era Pere Vicenç, que durant la temporada va estar malalt i poc després d’acabar la temporada va morir: va ser un any molt intens i l’equip va fer molta pinya i va viure moments molt emotius.
Heu enregistrat les entrevistes també en vídeo?
Sí. Les entrevistes són en format pregunta – resposta, però estan editades perquè era impossible que tot entràs en un sol llibre. Amb les gravacions conservam tots els testimonis complets.
On podem trobar el llibre?
De moment a la llibreria I papereria de Petra.
