Amb el seu net Guillem Galmés com a rapsode i Damià Timoner a la guitarra, “El pis de la badia” va tornar a cobrar vida davant prop de cent persones
El pis de la badia, el que va donar nom al darrer poemari publicat en vida per Miquel Àngel Riera, “era un pis d’amor, de parella” solia contar Roser Vallès, viuda de l’escriptor. Diumenge passat, a ca seva, al Camí de Mar, i davant un públic nombrós i convidat particularment i generosa, Guillem Galmés, net de la casa, i el guitarrista Damià Timoner, feren reviure els versos d’El pis de la badia entre les parets d’aquellla casa buida d’ençà de la mort de Roser Vallès.
Amb gest mesurat i acurat, i amb dicció preclara, Guillem Galmés va desfilar pels millors versos d’un poemari que ha estat declamat, musicat i pronunciat als quatre vents des del dia de la seva aparició. Galmés encenia els versos amb la mirada indagadora trescant remoure l’ànima dels espectadors amb la sempre subtilíssima guitarra de Timoner. Amb el retrat de Miquel Àngel Riera just darrere i amb el de Roser Vallès a dalt, presidint discretament l’estança, Galmés esfilagarsà versos i memòria.
En acabar el recital, Galmés, molt emocionat, volgué recordar que en aquella casa ara tan buida hi havia passat els darrers mesos investigant i recercant entre papers i manuscrits. Explicà, també, que aquest “penúltim” recital al Camí de Mar volia ser un homenatge a Roser Vallès, “la iaia, que durant tants d’anys la va omplir”.
L’acte es clogué amb un bis aclamat de Damià Timoner i un elegant refrigeri oferit per la família amfitriona.
Ja n’hi ha prou de ser tan circumspecte
és hora ja de fer el que vulgui fer
sense anar per la vida amb revolteris
davant ningú no em vull captenir més
Ja n’estic fart de tants i tants d’obstacles
que em feren créixer esmús i esquiterell
i d’apropar-me al goig ple de temences
com si el plaer fos d’altri i no fos meu
Vull pecar molt de totes les maneres
a contrapèl de tots els manaments
des d’ara dic que mentre tengui vida
per molt que m’assetgeu amb bons consells
vull dur la meva ossada reblanida
per la conducta més concupiscent
no som a temps de fer-ho cap enrere
però cap envant sí que hi seré
Vull una aurora boreal de gaudis
amb la qual viure un nou sentit del temps
si no em seguiu prest us perdré de vista
si em criticau cantant m’eixordaré
No vull ser més, com sou, una desgràcia
de núvols desinflats i reticents
dels plaer no fruïts, raca insensata,
un dia en respondreu davant els Déus.
