skip to Main Content

Amor en temps de coronavirus

Sandra Pérez

En el temps que vivim, aprendre a reforçar els vincles de l’amor és una tasca urgent per a tothom. La connexió amb els altres ens proporciona una intimitat que ens ajuda a enfrontar-nos a les dificultats del present i a viure millor. Agraesc cada dia la trucada d’aquella amiga amb qui puc parlar de la situació actual que ens toca viure, i pensa com jo. Valor cada dia els petons i l’acaronament dels meus familiars i dels més propers.
En realitat, l’amor és allò que dóna sentit a les nostres vides. No dubteu que tots, quan ens toqui canviar de pla i ens trobem propers a la mort, recordarem la qualitat de la nostra connexió amb els éssers estimats; llavors serà “l’únic” que compti.
La nostra cultura ens anima a competir més que a connectar, encara que fa milions d’anys d’evolució que estam programats per cercar la pertinença i connexió amb els altres. Així i tot, insistim en la creença que ser forts és no necessitar res dels altres, i això es converteix en quelcom especialment perillós en un temps on el nostre sentit de comunitat es veu amenaçat per un virus que ens fa mirar-nos amb desconfiança, ens prohibeix tocar-nos, besar-nos o abraçar-nos, tot per tal de no contagiar-nos. Un virus que no permet veure l’expressió facial o percebre els somriures, que ens aboca a una distància social en la recerca d’una “supervivència” física, amb el peatge, però, d’una mort emocional lenta però assegurada. Ja abans de l’arribada del virus vivíem en una societat amb una forta preocupació social per fer “més en menys temps”, per omplir les nostres vides amb més i més possessions. Fa temps que construïm una cultura de la separació, totalment oposada a la nostra biologia i psicologia naturals. De tots és ben sabut que si privam un nadó o un infant de contacte emocional, encara que l’alimentem, “morirà”. Ara bé, pensam que amb un adult no ocorrerà el mateix. Ans el contrari, està ben demostrat que l’única manera d’enfrontar la nostra vulnerabilitat és recolzant-nos mútuament. Amb la connexió amorosa, l’oxitocina, hormona de l’amor, amara els nostres cossos, aportant-nos alegria i tranquil·litat, i la sensació que “tot va bé”. El nostre cos està programat per aquesta connexió.
Els nostres éssers estimats s’endinsen en els nostres cors i ments, i quan ho fan, ens transformen. Tots som el producte de la història de les nostres relacions.
Les abraçades són profundament calmants i satisfactòries, tant si es donen com si es reben. El suport emocional sorgeix de forma natural amb la connexió que provoca una mirada propera o un somriure de complicitat.
Si la situació sanitària actual s’allarga, la fam emocional serà una realitat. Sentir-se emocionalment desemparat, rebutjat o abandonat dispara el dolor i el pànic emocional i físic, baixa el nostre sistema immune i ens tornam més vulnerables a aquest o qualsevol virus; així que hi ha poques formes d’enfrontar la incertesa i la por que ha provocat aquesta situació si les necessitats primàries de connexió no estan cobertes.
L’equilibri emocional, la calma, l’alegria, la creativitat o la passió no existeixen sense l’amor i la connexió amb els altres. Les nostres emocions, si fóssim capaços d’escoltar-les, ens indicarien exactament allò que necessitam, més que els nostres pensaments, cada volta més confosos enmig d’un món cada volta més difós i confós, ple de pors i incertesa d’allò què vindrà.
Tots premem a vegades el botó del pànic, disparat per la nostra ment plena d’informació bombardejada pels mitjans de comunicació.
L’amor és l’única forma de sobreviure en aquest temps i elevar el nostre sistema immune i la nostra energia.

Back To Top
Search