Sergio Matamala (Barcelona,1976) va llicenciar en art dramàtic a la GSMD de Londres. Actualment codirigeix amb Clara Cols la dinàmica Sala Flyhard de Barcelona. Aquest cap de setmana ha estat a Manacor per interpretar juntament amb Glòria Sirvent El pequeño poni, una història sobre assetjament escolar
Partiu d’històries reals. Quina feina de camp prèvia hi ha hagut?
Això és una obra de Paco Becerra escrita fa bastants anys i de la qual s’havia fet una producció a Madrid. Parteix d’una notícia real sobre un nen que va patir molt de bullying perquè portava una motxilla d’El pequeño poni. Aquesta història es creua amb una altra, on el director de l’escola dels Estats Units on també va passar això va considerar que el motiu del bullying era la motxilla. A partir d’aquí es construeix la història que nosaltres contem. Això genera un conflicte entre els pares: “Millor que no porti la motxilla, doncs…”. “Com que no la porti?”. Això seria el mateix que va passar no fa gaire amb un nen que va anar a escola amb una faldilla i el director li ho va prohibir…
Hi ha un patró de víctimes de bullying? Potser la gent més sensible?
Hi ha molts prejudicis. El pequeño poni són uns dibuixos molt infantils, amb unicorns i molts de colors. La víctima de la nostra història ha passat de la primària a la secundària i encara li agraden aquests dibuixos. Jo tinc un nebot de quinze anys i és molt més infantil que la majoria de nens de la seva edat. I sí, això pot ser un desencadenant de l’assetjament. No sóc cap expert en el tema, però en els col·loquis que hem fet amb psicòlegs especialitzats he vist que un paper crucial és el dels nens consentidors. Hi ha la víctima i hi ha els agressors, però al voltant tenim una quinzena de consentidors. Molts diuen: “No diré res, no sigui cosa que es fiquin amb mi, també”. Imaginem, però, que tots es posicionassin contra els assetjadors…
Sou dos actors.
Sí, el pare i la mare. Hi surten molts altres personatges, però en boca dels dos protagonistes. Tot es desenvolupa a partir del nostre diàleg. Anem dient fins i tot com van passant els dies, tu com a espectador vas veient com el conflicte es va generant amb aquesta parella.
Però el tema no és el conflicte de la parella, sinó l’assetjament.
És així. Hi ha una importància molt gran en com es posicionen els pares. En la primera funció que férem una espectadora estava molt emocionada perquè recordava que la seva filla li havia dit que feien bullying a un company seu. “Tu no t’hi fiquis”, li digué sa mare. Veient El pequeño poni va comprendre que amb aquest consell ella també es convertia en consentidora.
Hi ha una intenció moralitzant o alliçonadora?
No. Plantegem dos punts de vista. Tots dos tenen raó, i cap dels dos en té. No puc dir més, perquè no vull fer espòilers… Però tots dos volen defensar el seu fill. I aquesta és la controvèrsia: ens interessa la seva humanitat. Quin és el preu que has de pagar?
Quina escenografia plantejau?
És un escenari molt nu, perquè la història i el text tenen molta potència. Sobre l’escenari hi ha tres o quatre elements. I un teclat, i també algunes projeccions importants…
