La platja des Port, no era l’únic lloc on podíem passar les hores d’esbarjo. L’entrada de la mar, que també és la desembocadura del torrent de na Llebrona, per tothom conegut com es Rivet, ens regalava molts d’indrets i racons per fer anar la imaginació en forma d’aventures.
Una de les activitats preferides per tots era anar a pescar. Pescàvem per tot! Entre les barques del bou, davant el Restaurant sa Llonja; per devora les casetes i escars que hi havia davall les terrasses del Siroco i el Bar Nàutic; a la riba nord del Rivet i els més agosarats arribàvem fins al martell. L’ormeig de pesca era una canya de fusta, una ginya amb suret, prou plomat, i un ham ben petit. La millor hora era l’horabaixa, quan el sol ja era baix. Els ingredients bàsics de l’esquer era la farina i l’aigua. Algunes vegades ho mesclàvem amb sobrassada, la pell clar, només que tenyís la pasta d’un color vermellós. Altres vegades hi afegíem formatge, que fes ben molta d’olor. Si les mares s’hi implicaven, llavors hi afegíem arengada. Les espècies grogues eren un recurs per a quan no teníem cap dels ingredients anteriors. Tot plegat ho pastàvem fins que no s’aferràs als dits, però que fos prou blan per poder-ho posar a l’ham. D’aquesta mescla en dèiem pasteta.
Hi havia unes pesqueres millors que les altres. Davall les barques del bou eren les predilectes dels més grans. Els mariners, quan feien les barques netes, tiraven a la mar restes de peix que servien per engreixar als peixos de dins el port. S’hi pescaven esparralls, sards, variades ben grosses i evidentment llisses. En moltes èpoques de l’any, en aquesta zona, hi havia una o dues tortugues fermades a un bol·lard, amb un cap que els passava per un forat fet a la closca.
Els més petits preferíem anar a les casetes i escars. Els molls eren més baixos i la mar no tapava; de manera que si queies dins l’aigua podies sortir amb més facilitat. La fauna més nombrosa d’aquest indret eren els cabots, les raboses i les llisses, sempre hi havia llisses per tot! També s’hi pescaven els esparralls i les variades, però eren més petits que al moll de les barques del bou. Mentre pescàvem, solíem vigilar el gran escar on varaven i botaven les barques més petites. A tots els turistes els agradava acostar-s’hi per tocar l’aigua. Llenegava molt i, o prest o tard, patapam! Queien de cul dins l’aigua. Ens feia molta gràcia, si no es feien mal.
A devora el pont que travessa el Rivet, n’hi havia un altre, més antic, més vell, ja inservible, però que botant d’una pedra a una altra podíem travessar, o almanco, ens podíem situar en mig del corrent. Hi havia algun dia que, en aquesta zona, hi havia bancs d’espàrids que anaven amunt i avall. Si duies sort podíem pescar un poalet ben ple!
El que en realitat ens agradava era veure i gaudir de la gran quantitat de fauna, i flora, que naixia i vivia dins el port. Si podíem bussejar, no pescàvem. Ens posàvem unes ulleres i venga capbussades! Els peixos eren els més difícils d’observar. Quan t’hi acostaves per veure’ls de prop, fugien. Per les roques s’hi podien veure tot tipus de mol·luscs. Les pegellides, ben aferrades a la roca, només les podies separar amb un ganivet; quan la menjaves eren una bocinada d’aigua de mar. Els cornets eren més abundants a les roques de més allà del martell. Els que eren molt graciosos de veure eren les pades. Eren uns cornets molt allargats que viuen sobre les roques; nosaltres les veiem a les que eren devora el mollet. Moltes vegades veiem una closca de pada que caminava ràpidament per damunt l’arena; eren ermitans que havien trobat una closca de pada i la s’havien apropiat, per això es diuen ermitans.
Però a les roques també hi havia eriçons. Movien rítmicament les pues per caçar animalets més petits. Si no els vèiem i els posàvem un peu damunt, s’havia acabat la festa. Amb el peu ple de pues anàvem a les mares perquè fes màgia, i amb una agulla treien les pues una a una. Algunes mares més compassives, posaven sobrassada a la zona puada i havies d’esperar que sortissin totes soles. Jo no tenia tanta paciència, preferia una mica de dolor i sortir-ne aviat.
Ja que hi érem, agafàvem un parell, mallorquí, de cracs. N’hi havia dels dos tipus: crancs sabaters i crancs peluts. Les posaven dins el poalet amb una mica d’aigua perquè no es morissin. Quan era hora de tornar a casa, crancs, cornets pades, i altres animalons que havíem agafat i guardat al poal, tot tornava a la mar. Què n’havíem de fer? Demà hi tornarien a ser i els podríem tornar a agafar i amollar.
Alguns dies, com per exemple el dia de sa berena, anàvem a fer gamba a les rodes de camió que servien de defenses a les barques. Aquestes rodes quedaven, més o manco, un pam submergides dins l’aigua i a la part interior hi vivien gambetes petites, molt preades pels pescadors de canyeta. Llavors empreníem l’excursió cap al martell per camí que anava vora la mar. La riba sud del Rivet era ben verge, només hi havia un caminoi que anava entre les plantes de salicòrnia. La primera aturada era el pou d’en Torrisco. Era una platja petita, d’arena obscura, a causa del llot del Rivet. S’hi criaven cloïsses. Nosaltres n’agafàvem una o dues per menjar. Tenien molta d’arena, però ens era igual! Per nosaltres era menjar de Déus. Continuàvem la ruta per un caminoi que anava per la roca que avui és damunt els pantalans del club Nàutic. Feia moltes pujades i baixades, a la part més alta anàvem alerta a caure, hi havia un parell de metres fins a arribar a l’aigua, la caiguda podia ser dolorosa. Havíem d’anar un darrere l’altra, d’estret que era el caminet. De tant en tant, ens aturàvem a fer una calada; per aquí hi solia haver bon peix. En alguna ocasió pescàvem fins i tot molls.
En acabar el camí ja érem a la cova dels Pelats. Havíem arribat al martell on també hi havia pescadors de canya. Però els pescadors del martell, eren una mica més professionals que nosaltres, duien canya de rodet. Tiraven enfora, entre els fons de posidònia. Les seves presses eren donzelles, fadrins, vaquetes i tords. Quan serem grans, vendrem a pescar aquí!— pensàvem. Des del martell, veiem que a sa Punteta també hi havia una bona col·lecció d’infants que pescava. Allà es pescava bon peix per fregir, el mateix que al martell. Alguna vegada hi anàvem a pescar a sa Punteta, però era una mica massa enfora. Deuen ser manacorins!— dèiem.
Els dies de lluna plena era festa grossa. Podíem anar a pescar mabres a l’arena. A vegades s’enganxava algun llobarro.
Avui, a les aigües de Porto Cristo, si som capaços de veure el fons, difícilment veurem una centèsima part de la biodiversitat que hi havia al segle passat. Els vessaments d’aigües brutes, l’augment incontrolat d’embarcacions, el tràfic constant de vaixells turístics i altres modernitats impedeixen que l’aigua del port tengui unes condicions aptes per a la vida. Riquesa biològica o riquesa econòmica? L’econòmica ens duu a la ruïna.
