Miquel Rosselló Xamena (Pollença, 1998) és l'autor i impulsor del projecte “Cases que no existeixen”. El projecte forma part del màster de planificació urbana que cursa ara mateix al Massachussets Institute Tecnology de Boston. Graduat en dret i ciències polítiques per la Universitat de Barcelona, Rosselló ha cursat també un màster d'estudis urbans i metropolitans i un postgrau d'anàlisi de dades per a les polítiques públiques.
Què és “Cases que no existeixen”?
És un projecte que neix fa cosa d’un any i mig, en part per l’enyorança de Mallorca, i sobretot per estudiar i reflexionar sobre el fenomen de la construcció en sòl rústic. Quan pensam en Mallorca ho feim en urbà… però la Mallorca real també passa molt damunt el sòl rústic, que no vol ser urbà i no vol ser construït. I així i tot, per l’abandonament dels usos agrícoles, el camp ha estat molt intensament construït, de vegades de manera informal i contrària a la normativa, i altres vegades assumint tots els requisits legals. Tot això genera un impacte paisatgístic en un context d’una normativa canviant, parcial i que mai ha atès la complexitat del rústic en el seu conjunt. Per això em vaig dir “mapegem totes les cases existents en sòl rústic que ja tenim i mesclem-les amb les diferents capes de riscos naturals, d’ecosistemes, d’espais protegits… i vegem quantes són aquestes cases i en quines circumstànices es troben.
Veim, a més, que no sols feis aquest registre, sinó que després proposau de desenvolupar-lo per municipis. I heu començat per Pollença. Què hi heu fet?
El projecte neix amb voluntat de servei públic. Sovint, quan feim una tasca acadèmica la publicam a un paper acadèmic però no va més enllà. Aquest projecte si ha de servir de qualque cosa ha de ser per iniciar un gran debat, per això tenim aquesta intenció de fer-ho públic a una pàgina web. Volem que sigui una iniciativa participativa, per això hem anat als veïnats de Pollença i han estat ells els que han decidit què volen saber d’aquestes cases, què els preocupa. I d’aquí han sortit tres preguntes per mirar de cara al futur quins seran els grans reptes entorn del lloguer vacacional a sòl rústic, per exemple. Ho hem fet de manera interactiva amb agents socials, activistes, partits… per donar contingut i espai a totes aquestes reivindicacions.
Per què Pollença?
Perquè és el meu poble i perquè és el cas més clar i extrem de construcció en sòl rústic. No és el que més en té, però sí que en general és el més extrem pel que fa a la turistificació. En general, a Mallorca, quan hi ha un tema que no ens agrada tendim a dir que és controvertit. I així el matam. Tots sabem que hi ha un problema, però no feim res per atendre’l de manera gaire clara.
Com ho feis? Cobrau, per fer aquesta proposta participativa?
Ho feim a través d’un laboratori, Entre lindes. Si surt algun ajuntament o entitat que vol seguir el projecte, en parlarem. El que feim és intentar adaptar el procés a les possibilitats econòmiques de cadascú. Ho hem pogut desenvolupar gràcies a les institucions que han donat suport a la recerca. Ho plantejam com una feina de servei públic als ajuntaments i entitats de Mallorca.
És una feina exhaustiva? En forma d’enquesta?
Miram de ser al màxim d’exhaustius possible. Idealment hauria estat més exhaustiu si ho haguéssim pogut fer més llarg i més pausat inicialment. A Pollença hem anat al mercat dels diumenges i ho hem demanat a tothom que passava, però també com he dit hem parlat amb els agents principals. També hem volgut anar a diverses zones o nuclis que ja tenen una certa densitat en sòl rústic, per parlar amb els propietaris. En total 67 persones han participat en totes les fases del procés. N’estam molt satisfets.
Abans ens parlaves de mapejar aquest impacte de les construccions en sòl rústic. Com ho heu fet?
Es fa damunt territori. Hem dibuixat hexàgons de 200 metres per cada costat. Si hi ha una casa, ho posam de color. El mateix en zona urbana. El que volíem era millorar la visualització i millorar les dades en detall. No hem fet la planta de la casa amb la idea de protegir la privacitat de la gent, per la preocupació que ca seva pogués quedar damunt un mapa.
Què permet la web?
Explora les dades, la gent pot anar a filtrar-les. Hi ha una part més generalista inicialment, però després la gent es pot fer seu el mapa. Es tracta que cadascú miri el que li pot interessar. Es tracta de satisfer les inquietuds que puguin fomentar un nou procés participatiu.
Jaume Adrover explicava l’altre dia a Manacor que no hi ha cap comunitat autònoma de l’Estat, ni cap estat europeu que permeti la construcció en sòl rústic.
Cada comunitat i cada espai té la seva normativa. Hi ha territoris que tenen més costum en sòl rústic. I altres que construeixen molt en dispers… com seria el cas de Galícia, amb territoris petits, llogarets i una activitat agrícola i ramadera important, amb grans dispersos de construcció. Depèn molt de com és el territori i de com s’ha organitzat tradicionalment. A Mallorca la tradició no era de construir en dispers, com sí que ho era a Eivissa, per exemple. Mallorca no ha estat restrictiva, ha tengut una normativa contradictòria i poc clara, sense criteris establerts, i això sí que marca diferència amb la resta de territoris. Hi ha llocs on es vincula la construcció en sòl rústic a la presència d’una explotació agrícola. Aquesta mesura no existeix a Mallorca. Podem dir que tenim un model manco restrictiu que Catalunya, per exemple, on si un territori és no urbanitzable s’entén que no és urbanitzable. I això mai s’ha qüestionat.
De què es tractaria, idò? Apujar aquest límit a quatre quarterades? A sis? O prohibir totalment la construcció en rústic?
Podem considerar que a Mallorca hi ha una certa permissivitat, però el problema és la permissivitat de facto. Pollença és el municipi més restrictiu en la norma. Però la qüestió important és com aquesta norma s’ha aplicat, perquè no hi va haver disciplina urbanística durant molt de temps. No hem de pensar només en les mesures de restricció que puguem prendre, sinó també en la manera com mitigam el que ja s’ha construït, com recuperam els espais altament urbanitzats, sense serveis, amb una turistificació important… com aplicam una millor disciplina urbanística… En aquest sentit és una gran sort tenir gent com la de Terraferida, que fan un diagnòstic de la situació. “Cases que no existeixen és un treball acadèmic. Ells tenen un contingut més d’entitat activista, però en qualsevol cas coincidim en l’anàlisi.
Un dels grans problemes de la construcció en sòl rústic que tu ja apuntaves és la manca de serveis, que estan pensats per la vida en comunitat, a pobles i ciutats.
Sí, les construccions en sòl rústic consumeixen amb les seves piscines excessos d’aigua i sense estar connectades al sòl rústic. La mobilitat també es multiplica. Rarament a l’hora d’implementar tots aquests serveis es tenen en compte aquestes cases al sòl rústic. Per exemple, poden faltar places d’aparcament al poble perquè no s’han comptat les cases que hi ha en sòl rústic. Però també és una questió de justícia social. Quan fas una urbanització la llei et demana que tu en paguis el cost. Si agafes sòl que fins ara era per sembrar figues i a partir d’ara tu hi tendràs un luxe important o una millora de rendes, has de cedir part del sòl per fer vials, o unes contrapartides a l’administració perquè hi pugui fer una escola o un centre de salut, o per poder fer habitatge protegit. Això no passa al sòl rústic. No és només l’impacte en serveis ni l’ambiental, sinó també social. Utilitzam la nostra terra per generar valor, i això ha de repercutir, perquè tots pagam el preu de la sobreexplotació del sòl rústic.
Hi ha una altra qüestió important. Si dedicam el sòl rústic a la indústria immobiliària, perdem sòl per al sector primari i, per tant, sobirania alimentària.
Sí, i no és sols que hi hagi menys sòl disponible, sinó també més pressió, perquè el preu de la terra és molt elevat, i et surt més rendible fer-hi una casa que explotar-la agrícolament. Quan modificam el paisatge és molt difícil tornar a la casella zero. El sòl rústic, fora vila, no són parcel·les dividides, són un sistema i unes relacions al territori on conflueixen molts d’interessos. I això són debats que hem de tenir, entenent les necessitats futures que tendrem.
Quina és la solució?
Sempre que parlam de la via a seguir hi ha tres aspectes primordials. El primer, la no proliferació. Si ens basam en les circumstàncies actuals, encara hi ha una oportunitat agrícola. Potser és simplement dir: “Aquí no. I punt”. Entendre això és molt important. El segon: la mitigació sobre els danys ja ocorreguts i de l’impacte que té la construcció en sòl rústic a la resta del territori del seu voltant, atenent també els riscos, com ara les construccions a zones inundables. Les nostres previsions d’inundabilitat tendeixen a quedar curtes. I el tercer, fer un projecte de sòl rústic, amb planificació a la mà, per preservar natura i agricultura, per recuperar zones humides. Ens hem de demanar què volem que passi en aquest espai. Hem de deixar de pensar en polítiques parcials. Això no se soluciona només modificant el límit de quarterades per construir o apujant l’IBI.
Respecte del que explicaves dels riscos. S’han donat casos de persones que han construït a zones inundables i els propietaris encara ho retreuen a l’administració.
Això és simptomàtic de les polítiques parcials que hem fet en aquesta illa, que han legitimat aquestes posicions. La diferència és que si a Alemanya un veïnat obrís una finestra on no pot, el denunciarien i la hi farien tancar perquè la llei ho determina així. A la Mediterrània aniríem a l’Ajuntament a demanar com ho poder fer per obrir la finestra com ell. Hem tengut un pacte implícit que damunt sòl rústic ha legitimat aquest tipus de construccions, i amb el pas dels anys hem de prendre consciència que aquest camí no és el més adequat per al futur que ens ve: saturació turística, canvi climàtic, diferencies socials creixents… El sòl rústic ha estat vital i jo som fill d’aquesta generació que ha pogut tenir uns ingressos extres a partir d’un lloguer vacacional, o una segona residència amb piscina… Ara és hora de comprendre que això té uns costs per a la generació que ara ve.
Parlem de Manacor. Quines conclusions n’has tret, a partir del teu treball?
Manacor és possiblement un dels casos que més m’ha cridat l’atenció i que més voldria explorar. A Manacor hi ha 5.000 cases en sòl rústic, que suposen un 8,7 per cent del total que hi ha a l’illa. És una xifra molt elevada. També és cert que és un territori molt extens i que no està a la pole en densitat, però sí que m’agradaria analitzar-lo molt més, perquè no tenc unes conclusions definitives per a Manacor. La més clara és la presència de cases en sòl rústic al llarg dels anys, amb redols molt densificats. Això també li passa molt a Inca. També és una cosa que passa molt als municipis de la segona corona de Palma. A Inca i Manacor trobam molta segona residència amb piscina. Són dos pobles grans, i capitals de comarca, que a més són pols industrials de Mallorca. I tot plegat provoca aquesta gran expansió fora del nucli. Hi trobam, també, moltes cases contràries a la normativa, fins a un 44 per cent de les que hi ha en el sòl rústic general (sense comptar el sòl protegit). Parlam de 1.700 cases… és una xifra bastant elevada. Moltes d’elles ara passaran pels processos de legalització, i això suposa un impacte molt gros per a una administració que sempre està saturada.
