Continuant amb el serial sobre l’Acció Constructivista Femenina a l’URSS, i una vegada dedicades les primeres pàgines a la contextualització històrica, és l’hora de contextualitzar la funció de l’art.
Com que aquest apartat és relativament complex, li dedicaré tres publicacions diferents: en el primer article em centraré en els principals centres de debat; en el segon escrit tractaré específicament l’Institut de Cultura Artística (INKhUK) i els Tallers Superiors Artístics i Tècnics de l’Estat (VKhUTEMAS); i en el tercer text parlaré l’Institut d’Arts Decoratives.
Un aspecte molt important a tenir en compte fou que el context afavorí la relació entre l’art i el procés de producció sota les connexions del marxisme, la qual desembocà en la concepció de l’art constructivista com una arma lícita en la lluita de la construcció del socialisme. A més, tampoc es pot oblidar la pèrdua del mercat privat de l’art després del 1917, ja que fou un dels esdeveniments que més afectà els artistes i a l’art en general. En conseqüència, es produí una crida dels artistes a les fàbriques, pel fet que era ell lloc idoni on fusionar l’art i la vida mitjançant la producció massiva industrial entesa sota el lema d’una estètica funcional. La participació en aquestes activitats reforçà la identificació pràctica del constructivisme amb la Revolució i les tasques pertinents amb relació a aquesta –com per exemple provocar una resposta immediata a favor de la concepció d’un nou país–, tant immediatament com a llarg termini.
Els centres principals de debat on es dugueren a terme aquestes activitats foren les organitzacions artístiques del Moviment Cultural Proletari (Prolet’kult), la Comissaria Popular d’Instrucció (Narkompros), el Departament de Belles Arts (IZO), la Societat d’Artistes Joves (OMOKhU), l’Institut d’Arts Decoratives o l’Institut de Cultura Artística (INKhUK) o els Tallers Superiors Artístics i Tècnics de l’Estat (VKhUTEMAS).
Anem a continuació a assenyalar les seves principals característiques:
El principal grup que recolzà i desenvolupà aquests ideals fou el moviment ideològic Prolet’kult, el qual es fundà poc després del mes d’octubre del 1917 –tot i que deixà de publicar-se l’any 1919– per tal de posar en pràctica les idees formulades abans de la Revolució i que en definitiva pretengué convertir-se en l’expressió autèntica del marxisme a la cultura. Els integrants més importants d’aquest moviment foren Aleksandr Bogdánov, Anatoly Lunacharski, Maksim Gorki i Alekséi Gástev, partidaris del fet que l’art creatiu era simplement una forma de treball i com a tal havia d’utilitzar tècniques teòriques i pràctiques de la vida diària, sempre incidint amb la vinculació entre ideologia marxista i tecnologia. Aquestes passes teòriques d’un «art de producció» es donaren a la revista L’Art de la Comuna, tot i que mai s’arribà a formular un programa que pogués denominar-se constructivista. Tanmateix, foren importants per l’aparició de termes vinculats al Constructivisme per part d’exponents com Ósip Brik, Boris Kusner o Nikolai Punin.
El 1918 es fundà Narkompros, una de les institucions administratives adequades al nou Estat i destinada a contribuir a la creació d’una nova cultura sota la direcció d’Anatoli Lunacharski, qui feu el possible perquè l’art entrés dins la política baix les exigències de Lenin, les quals havien de ser escoltades entre els artistes. Les premisses principals –basades en la política socialista– oscil·laren entre el llegat artístic i cultural del passat –totalment tradicional– i en «l’art pel poble», el qual havia de relacionar-se directament amb la producció industrial per tal de modelar la nova societat. Tal fou la magnitud d’aquests ideals que l’any 1919 Anatoly Lunacharski sustentà que “[…] la indústria és igual de vàlida que l’art pur i no és de segona categoria, per cosa que és necessari que es trobi més proper a la vida humana que l’art pur […]”. Narkompros es feu ressò i també aplicà aquesta base teòrica al Departament Científic i Teòric de la Secció Central –més conegut amb l’acrònim d’AKIZO–, el qual intentà organitzar la situació artística des del punt de vista dels aspectes ideològics, teòrics, pràctics, científics i productius. Suposà un vertader centre sotmès a la retroalimentació entre l’art i la condició social i política de la comunitat russa.
L’IZO s’establí a principis del 1918 com un organisme governamental destinat a controlar els assumptes artístics, els quals es dividiren en dues seccions –una deliberativa i una executiva–, tot i que també elaboraren subseccions. El Comissari Popular (Narkom) finalment considerà que tot l’art industrial havia d’estar sota el control d’IZO, pel que es començaren a vincular directament les seccions i subseccions amb la tasca industrial. Un exemple fou la Subsecció d’Art i Producció, departament que reactivà els tallers artesanals que havien quedat abandonats a conseqüència de la guerra. L’IZO de Sant Petersburg el dirigí una junta artística eclèctica i relativament moderada, mentre que el de Moscou s’identificà amb uns sectors més extrems de l’avantguarda. Hem de tenir en compte que als informes redactats per aquestes juntes artístiques, els mateixos artistes s’identificaven com «d’esquerres» o «de centre», i utilitzaven directament la terminologia política per descriure les seves afiliacions artístiques.
Els artistes d’IZO foren els responsables de dur a terme tasques pràctiques relacionades amb el debat social, on s’inclogueren l’ornamentació dels carrers i places de la ciutat per celebrar les noves festes revolucionàries, així com les tasques de propaganda i disseny per diverses organitzacions on es duia a terme una síntesi de les diferents disciplines artístiques. Aquest concepte de síntesi artística i de presència de l’art al carrer ja s’havia donat amb les ornamentacions i les activitats de les festes revolucionàries, tot i que el Pla de la Propaganda Monumental propicià un caràcter més permanent. Aquest Pla de Propaganda Monumental d’IZO –inaugurat pel mateix Lenin l’any 1918–, proposava alçar monuments a seixanta-sis figures distingides i excel·lents dins el camp de l’activitat revolucionària i social, de la filosofia, la literatura, la ciència i l’art, alguns dels quals eren russos i d’altres estrangers. Un fet a remarcar és que el 1920, durant la situació de gran ruïna econòmica, les seccions no sols mantingueren la seva política de treball i el seu volum de producció artística, sinó que elaboraren un nou programa complex de propaganda anomenat IZO Agit-punkt, el qual havia de dotar d’una orientació comunista tots els espais possibles –físics o simbòlics– dins les ciutats.
L’OMOKhU, tot i que no tingué un pes tan important dins la vinculació de l’art i de la política, es fundà el 1919 baix membres que havien estat deixebles dels Estudis Lliures d’Art de l’Estat. El seu objectiu era debatre i executar tasques de producció des del punt de vista del nou consumidor d’art, així com dur a terme una vasta activitat amb cartells de propaganda, una ornamentació de carrers i l’execució de dissenys de decorats per diverses produccions teatrals, sense oblidar les tres exposicions que dugueren a terme el 1919, el 1920 i el 1921; la darrera de les quals ja comptà amb obres constructivistes.
