Llorenç Carreres (Alaior, 1967) va estudiar magisteri a la Universitat de les Illes Balears. Tanmateix, no ha exercit mai de mestre. Natural de Menorca, viu a Manacor des de fa prop de trenta anys, on fa feina a l'Ajuntament com a tècnic de Cultura. Seva ha estat la iniciativa de tornar a editar Bubotes, un clàssic de la literatura catalana a Manacor, obra d'Antoni Mus. La nova edició, a càrrec de Món de llibres, es presenta demà divendres a les 19h a l'Escola de Mallorquí.
Llorenç Carreres, Món de llibres, Escola de Mallorquí… de qui és la iniciativa de tornar a editar Bubotes?
Un dissabte dematí feia una volta pel mercat de segona mà de Manacor, i a la parada del llibreter de vell que s’hi sol posar vaig veure que hi havia un exemplar de Bubotes. Em va picar la curiositat i el vaig comprar. I vaig quedar astorat, perquè n’havia sentit a parlar i no l’havia llegit mai. Quan el vaig haver acabat vaig parlar amb Fausto Puerto, pensant que era una llàstima que no estigués a l’abast del lector. La família va acollir la iniciativa encantada. I a partir d’aquí comença el procés de reedició de la novel·la, que havia estat publicada per l’Editorial Selecta l’any 1978. Parlàrem amb Margalida Rosselló per fer la presentació, i justament la casualitat ha fet que presentem el llibre el mateix dia que farà cent anys que va néixer Antoni Mus.
T’has cuidat de l’edició tu mateix.
Sí. He fet una tasca de revisió exhaustiva del text, com més m’hi capfic més em trob dins el món d’Antoni Mus… a partir d’aquí ho vaig començar a llegir tot.
Vas acarant la part escanejada amb l’original? O et limites a fer una lectura detallada del text?
Mig i mig. L’edició del 1978 està feta amb les eines que tenien aleshores, i també els van passar per alt certes coses. A instàncies de la família vaig parlar amb Gabriel Barceló, que havia estat un dels correctors d’Antoni Mus. La revisió que hem fet ha estat sempre respectant l’esperit, l’estil i el lèxic d’Antoni Mus. Podem haver trobat qualque barbarisme, que l’hem substituït per la forma correcta, perquè en aquests casos en considerat que enriquíem el text. També la impressió original no acaba de ser prou nítida i entre el procés d’escanejat, de passar les pàgines a pdf, i després a txt, hi ha alguns errors tipogràfics que calia corregir. En tot cas, insistesc, l’edició és curosa i respectuosa amb l’estil original.
Què destacaries, lingüísticament, de l’obra de Mus?
És difícil aïllar-ne algun aspecte, perquè és tot un flux, en el qual tot s’hi encabeix. Avui dematí he trobat Marta Sanxo, que m’ha dit que Bubotes li ha recordat paraules que emprava la seva sogra. També he consultat amb altres filòlegs, com Maria Antònia Mora.
Antoni Mus s’abeurava d’històries reals, històries contades a Manacor, però les ficcionava segons les seves necessitats narratives.
Sí. Fa trenta anys que visc aquí i així i tot, tenc la sort d’haver-ho llegit amb ulls externs. No vol dir que no sàpiga tot allò que es conta de La Senyora, per exemple, però en general puc dir que no he rebut cap influència a l’hora de llegir la novel·la. Crec que concretament a Bubotes hi he identificat un personatge, que és el capità, que és una evidència clara que és el capità Jaume. No hi veig cap necessitat de conèixer històries o llegendes, perquè el que es conta té un pes propi que parteix d’una història local, a partir de la nissaga d’amos i senyors de Retana, i que podem ubicar a final del segle XIX fins al 1936. Després la història s’universalitza i quan es publiqen les seves novel·les tenen un èxit notable, també lluny de Mallorca. Bubotes va ser finalista del premi Sant Jordi 1977, i La senyora va guanyar aquest mateix premi el 1979. Arriba al gran públic amb un estil tan propi i amb tantes influències del món del teatre que queda reflectides a l’obra i amb la riquesa i el vocabulari molt mallorquí, que no suposa cap problema per a la comprensió completa del que és l’obra.
Dues qüestions literàries: Bubotes aborda l’ocàs de l’aristocràcia mallorquina, un lloc comú de la literatura a Mallorca, amb l’obra culminant de Llorenç Villalonga amb Bearn o Mort de dama. D’altra banda, s’hi veu un gust per la fantasia, amb una imaginació desbordant… que podríem enllaçar tal vegada amb el realisme màgic sud-americà, si miram l’època?
Antoni Mus aconsegueix un estil propi, quan el llegeixes el reconeixes. La tercera novel·la s’allunya una mica de tot això, perque aborda potser temàtiques més actuals, l’enriquiment mitjançant el negoci turístic… Bubotes té una gran virtut, perquè és una obra escrita el 1976 i aborda diferents temes des d’una perspectiva que llegides avui en dia encara són actuals. El protagonista principal seria Miquelet com a darrer descendent dels amos-senyors de Retana, que es troba en ple debat envers l’acceptació de la seva homosexualitat, que ell no acaba d’entendre, no sap què li passa, més encara quan tota la part paterna de la família bravejava d’homenia, en una actitud que avui definiríem com a masclisme. Hi ha altres aspectes, com un cert feminisme, en abordar el tema de la prostitució, amb n’Aineta des matalassos, única dona emancipada o empoderada que hi ha a la novel·la, i que a més havia estat víctima d’una violació; com Miquelet, que també va ser víctima d’un abús sexual d’un dels capellans de l’escola religiosa on anava… I d’altra banda hi ha l’humor, que emergeix en bona part a través de les bubotes.
Hi ha hagut qui s’ha referit a Antoni Mus com un autor costumista.
Son pare rebia una col·lecció de teatre clàssic català, i Antoni Mus ho llegia… ell no tenia una formació literària reglada… Pensa que no es podien fer estudis en català… l’Escola de Mallorquí es funda el 1973, i abans només hi havia cursos clandestins. No conec la part teatral de la seva obra, però ell parteix d’històries que són verídiques i que li obren un ventall de possibilitats que ell sempre estira al màxim. En tot cas, els seus personatges tenen una profunditat humana important, perquè sovint surten pel costat que no esperes, i això també enriqueix la novel·la. D’altra banda, també vull dir que em resistesc a considerar Bubotes com una novel·la guerracivilista. Sí que és un context, perquè l’època estava marcada per això, però no n’és el tema.
Antoni Mus, va morir jove, i va morir fa molt de temps, però el tenim present.
Qui l’ha mantingut viu és la gent del món del teatre de Manacor que o bé han representat obres seves o bé n’ha fet adaptacions, com Antoni Rosselló, que precisament la darrera que va adaptar va ser Bubotes. Mus ha estat sempre una figura viva dins Manacor, encara que no s’hagin pogut llegir les seves narracions ni les seves novel·les en edicions actuals.
Parlem de les il·lustracions, obra de Tomeu Matamalas.
L’edició original tenia les il·lustracions de Pau Fornés. N’hi havia només sis. Les cinc bubotes i una altra a la pàgina quatre amb Miquelet davant un mirall, que és una escena clau de la novel·la. Tomeu Matamalas no havia dibuixat des del 2006. Ha estat tot l’estiu fent dibuixos per encalentir la mà. Quan es va trobar més còmode, va elaborar aquestes il·lustracions de la manera tradicional que es feien els còmics i ho ha fet amb llibertat absoluta per interpretar el text. En segons què ha mantingut una certa fidelitat, però en altres casos ell s’hi ha recreat. Al postfaci, hi hem afegit quatre o cinc il·lustracions més, entre les quals hi ha dos personatges secundaris que consider crucials, Sabonereta i Joana dels Senyors. N’hi ha dues o tres que són dones, Mus tenia una gran sensibilitat cap als personatges feminens.
El sexe és una constant a la seva obra.
I és curiós com ho viuen els homes i les dones, en la seva obra. I com ho viuen els senyors amb les seves dones, i els pagesos… hi ha per fer un assaig. Els pagesos tenen un sexe més festiu, més com una forma d’alliberament. Les senyores, en canvi, patien una repressió important a mans dels capellans… pensem que cada família tenia un capellà de confiança, que a la vegada era confessor. Mus era bastant crític amb el paper de l’església.
Com definiries el to dels dibuixos?
Potser no és tan dramàtic com el dels dibuixos de fornés. Els dibuixos de Tomeu Matamalas tenen un traç més clar, més propi del còmic. Les seves il·lustracions tendeixen a oferir aquest costat positiu dels personatges. Rafela, per exemple, ens remet a les pel·lícules del neorealisme italià, l’amo en Martí quan la veu per primera vegada se’n mig enamora… tot i que ella no podia vestir d’una manera ostentosa, per l’època que era. Es podria contar la novel·la a través de les il·lustracions que ha fet Tomeu Matamalas.
També ha agafat l’escena del mirall.
Una de les grans troballes és la portada. A la il·lustració de dins el llibre, Miquelet davant el mirall del guardarobes, s’hi mostra com un jove esquifit, no musuclós. La portada simbolitza aquesta homenia, però és un mirall trencat, introdueix el dramatisme de la novel·la que queda temperat per l’estil humorístic que introdueix adesiara Antoni Mus.
Quin és el conflicte que sura dins Bubotes?
Xavier Barceló el 2006 va publicar una monografia dedicada a tota l’obra d’Antoni Mus. En cap moment no apareix el llinatge dels amos-senyors de Retana. Se’ls anomena com Miquel i Martí. Això ens marca un camí, que és l’obsessió per part d’aquesta estirp de mantenir a qualsevol preu la possessió de Retana. A banda del conflicte, Antoni Mus estava dotat d’un gran talent. Hi ha gent que troba la manera de posar en pràctica el talent natural que li ha tocat. I ell ho va aconseguir. Bubotes conté fragments poètics, amb un ritme… estires un fil i te’n venen cinc.
