Antoni Reynés és biòleg de formació i coordinador de Patrimoni Etnològic a la Unitat de Pedra en Sec i Senderisme del Consell de Mallorca i fa més de trenta anys va començar la primera escola de margers. De llavors ençà, investiga sobre la qüestió i treballa per la promoció i conservació d’aquesta tècnica.
En què consisteix la tècnica i des de quan s’utilitza?
La tècnica és col·locar pedres sense ciment ni altres elements que les lliguin. Des de quan s’utilitza no se sap exactament però els investigadors diferencien entre el que és la pedra en sec en terreny arqueològic i la que té funcions agrícoles, que és un altre vessant.
La història de la pedra en sec a Mallorca ha tengut alts i baixos o ha estat més o manco constant?
Diríem que ha anat evolucionant però no sempre ha estat igual. Va evolucionar en certa manera quan es varen fer les grans extensions marjals, perquè l’oliva valia molt, i quan es va estendre la vinya a Banyalbufar… Hi ha hagut èpoques amb més i manco intensitat de feina. També va evolucionar amb les carreteres que es varen fer, començant pels primers camins d’asfalt que feren els enginyers així com les grans carreteres de la Serra de Tramuntana, que suposen la gran darrera evolució de l’ofici. Després d’això, la decadència del món rural va provocar un perill de degradació de l’ofici però just en aquell moment es va crear l’escola de margers, l’any 87 a Sòller i que anys després va passar al Consell. Així es va assegurar la transició de l’ofici a Mallorca. A altres llocs, en canvi, es va interrompre aquesta transmissió de coneixements però aquí tenguérem la sort de mantenir-ho.
Es pot construir qualsevol cosa amb aquesta tècnica?
Qualsevol no però aquí tenim estructures de pedra en sec, com per exemple el marge de sa Regata de Sa Calobra, que fa 17 metres d’altura; sistemes hidràulics, barraques… Les aplicacions són moltes, tot i que la major part se centra en els marges.
I actualment hi ha més vida més enllà dels marges?
Sí. Comencen a sortir iniciatives arquitectòniques, que combinen la pedra en sec amb altres construccions. N’hi ha poques però això evolucionarà.
Podem dir que originalment els margers es relacionaven més al món rural i actualment es relacionen a la construcció?
És cert que ha baixat molt però encara hi ha relació amb el món rural, sobretot pel que fa a la reconstrucció de marges. Actualment hi ha diverses iniciatives i línies d’ajuda per part de la Conselleria d’Agricultura i el Consorci de la Serra de Tramuntana per la reconstrucció de marges i aquí hi ha molta feina a fer. Està clar també que n’hi ha molts que també fan feina en el món de la construcció.
Existeix un llenguatge específic dedicat a tot el que enrevolta la pedra en sec. S’està perdent?
El llenguatge sempre evoluciona però no es perdrà perquè ja hi ha hagut una transmissió de coneixements.
Ho dic perquè hi ha eines que abans s’utilitzaven i ara ja no són necessàries…
Les eines són les mateixes però n’hi ha que no s’utilitzen o si es fa, és molt testimonialment. Per exemple la civera, que servia per transportar les pedres entre dues persones o la picassa, que pesava molt… És lògic que hi hagi una mecanització de determinats processos perquè és un ofici dur i la mecanització de la feina ajuda a fer les feines més pesades però l’artesà existirà sempre.
Creus que hi ha perill que es perdi l’essència amb aquesta mecanització?
No ho crec. L’essència de la pedra en sec està en l’actuació de l’artesà, la seva visió a l’hora de col·locar les pedres… Simplement es tracta de facilitar certes feines que són molt dures.
La pedra en sec existeix a tota la mediterrània però hi ha algun element exclusiu només de Balears en aquesta tècnica?
Cada regió té les seves característiques i peculiaritats però determinades solucions per problemes que eren comuns són semblants a tota la mediterrània. Podem pensar que estàvem aïllats però això d’una manera o altra es transmetia perquè hi ha molts elements constructius comuns a tota la mediterrània: escales, camins, parets, barraques…Potser, una de les característiques que sí que es pot destacar de Mallorca és l’existència d’un ofici organitzat i molt desenvolupat, que això no existeix per tot. D’altra banda també les grans extensions de marges de la Serra de Tramuntana, amb tots els sistemes de drenatge que tenen una gran qualitat, són bastant característiques.
Ja que ho anomenes… Quina relació té aquesta tècnica amb el drenatge i l’emmagatzematge d’aigua?
En un clima mediterrani com el nostre, l’accés a l’aigua és essencial i amb la pedra en sec es preveia aquest drenatge. De fet, la major part de la degradació dels marges es deu al fet que aquests sistemes no han tengut un bon manteniment…
Quina feina s’ha fet des del consell per la promoció i conservació d’aquesta tècnica?
Hi ha diferents línies d’actuació. Ara no es pot fer formació professional perquè no existeix la qualificació professional de marger i aconseguir que existeixi és una de les tasques principals en les quals treballam. Mentrestant, sí que es fan cursos de caràcter no professional que són bastant exitosos. D’altra banda, fem feina de divulgació: publicacions, xarxes socials, congressos, jornades, etcètera i també hi ha una tasca important d’investigació, centrada bàsicament en marjades i camins i que es lliga amb la protecció de certs elements com a béns d’interès cultural.També s’ha creat una xarxa amb altres països i d’aquest contacte ha sorgit la iniciativa de la declaració de la pedra en sec com a Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO.
Què significa per la pedra aquesta declaració?
És un impuls més per totes les iniciatives que s’han dut a terme i un motiu d’orgull pels margers crec. També és un recolzament a la tasca de recuperació, protecció i investigació que hem anat fent al llarg d’aquests anys… Pensa que la candidatura per la declaració va rebre el suport de la majoria dels ajuntaments sense cap problema i crec que això és senyal de que la pedra en sec està dins la identitat de tots els mallorquins.
