Jordi Ortiz i Casas (Barcelona, 1969) és escriptor. Provinent del sector laboral de les assegurances, publicà la seva primera obra, Crim de les Àligues, l’any 1998 i des de llavors s’ha centrat en la literatura de ciència-ficció i en la literatura infantil i juvenil. Enguany és el guanyador del Premi Ciutat de Manacor de Novel·la 2020 amb la seva darrera obra, La Casa dels Bressols. Parlam amb ell sobre la seva trajectòria i sobre la novel·la guanyadora.
Com passes del món de les assegurances a escriure literatura?
Quan vaig començar a treballar en el món de les assegurances havia de fer moltes visites a clients i acostumaven a ser trajectes molt llarg. Pensa que era l’època de la Barcelona olímpica i havies d’anar caminant per centenars de metres de runa. Mentre feia aquests trajectes, com que m’avorria, m’inventava històries i un dia vaig decidir anar apuntant-les perquè pensava que les idees que anaven sortint estaven prou bé. Així va ser com vaig començar a escriure.
I de llavors ençà has escrit més d’una vintena de novel·les.
Sí. Fixa’t que el salt no és tan estrany perquè des del món de les assegurances al de la novel·la no hi ha tanta diferència. En les assegurances passen moltes coses estranyes i les primeres novel·les que vaig escriure eren policíaques. Després ja he deixat volar la imaginació i he passat a escriure de tot però en les primeres no resultava tan diferent.
Et va servir d’inspiració, idò?
Sí, perquè coneixes molta gent i quan jo vaig començar a treballar ho feia amb gent de nivell adquisitiu alt, en uns ambients molt allunyats del meu i on passaven moltes coses estranyes que em van servir de font d’inspiració.
Tens una preferència per un tipus de públic?
El meu públic preferit és l’infantil: és un públic molt agraït que et permet una interacció directa i continua. A més sol tenir una repercussió més enllà, amb feines a escoles, que pots fer, si t’agraden. Sempre et fan un milió de preguntes noves i et forcen a estar actualitzat i a repensar. A continuació d’això, també és molt interessant el juvenil perquè també et permet donar una continuïtat a la feina, més enllà de l’edició.Normalment s’associa la ciència-ficció amb el públic juvenil, però no té perquè estar pensada per joves. En el meu cas, sovint penso els llibres per públic adult però em fa feliç saber que es poden llegir als instituts perquè això significa que tenim respecte pel jovent.
Després d’aquestes primeres novel·les policíaques, et va començar a estirar el món de la ciència-ficció, no?
Sí. La primera novel·la juvenil, Nigra, va ser de ciència-ficció i la segona, In absentia [Judici a la Terra], que va rebre el Premi Mallorca, també era per públic juvenil i seguia aquesta temàtica. També vaig barrejar fantasia per infants i tot va venir una mica rodat perquè la ciència-ficció sempre m’havia agradat molt. Com que jo no havia previst dedicar-me a escriure tampoc tenia cap gènere concret i definit com a propi. Vaig anar fent proves. Sempre escric el que em ve de gust i allò amb el que em sento còmode en cada moment però amb la ciència-ficció m’hi sento molt a gust.
La Casa dels Bressols, va una mica per aquesta línia no?
Sí. De fet, la ciència-ficció a vegades va molt bé perquè et permet descol·locar el lector en l’espai i en el temps i així pots parlar del que vulguis. Realment aquesta novel·la parla d’ètica però ve emmascarada amb un embolcall de ficció: l’existència d’altres planetes, un temps futur poc definit, una societat en una mena de decadència… Si treus tots aquests elements i situes la novel·la en un entorn real, en una universitat, per exemple, segurament el lector s’ho prendria massa al peu de la lletra. D’aquesta manera aconsegueixo l’objectiu que volia: el fons de la qüestió no és altre que fer reflexionar el lector.
Es plantegen diverses reflexions ètiques. Quines són?
Bàsicament és una reflexió sobre la vida i la mort. Sobre on comença i on acaba el dret a la vida i el dret a morir. També es parla d’avortament i de la mort provocada i en quins casos es podria aplicar. Tot plegat es fa a través d’una obra universitària de filosofia i d’un professor d’una petita universitat de Gal·les, que provoca certes reflexions a través d’un treball de final de curs. Aquells cervells privilegiats que s’han reunit allà, gairebé per atzar, que algun dia puguin fer alguna cosa més important pel món, fer-lo renéixer.
Com s’articula tota aquesta història i a través de quins personatges?
El personatge principal és en Pol, una persona que no hauria d’haver nascut si les circumstàncies haguessin sigut les habituals, ja que la seva mare el rebutja quan sap que està embarassada. Per unes circumstàncies estranyes però, en Pol acabarà naixent però ho farà del ventre d’una altra mare. En Pol és un nen a qui, genèticament, se li ha diagnosticat un trastorn que s’anirà desenvolupant al llarg dels anys. Ell naixerà en un lloc anomenat la Casa dels Bressols que és un lloc d’acollida que pertany a una orde religiós. Més endavant sabrem que aquesta casa està en una colònia espacial i que aquesta orde religiós es dedica a adoptar nens que les famílies rebutgen o també tots aquells nens que les mares no volen tenir i que acabarien en avortament. Com que ens situem en un temps indeterminat del futur això és possible gràcies a una transferència embrionària de la mare a una receptora, que serà una monja d’aquest orde. En Pol és una d’aquestes persones, un nano molt brillant i per desenvolupar tot el seu potencial aconseguirà arribar a la terra. Aquesta arribada suposarà molts problemes, com per exemple el de la xenofòbia. També hi ha altres personatges secundaris, com el professor de filosofia i altres que van jugant amb la trama.
Com valores el reconeixement del Ciutat de Manacor?
El Ciutat de Manacor em sembla un premi molt atractiu i em vaig arriscar un cop vaig tenir una obra que es podia adaptar a les bases de la convocatòria. És un premi que fa il·lusió i a més, per mi, té un atractiu addicional perquè és una convocatòria pública. En aquests casos m’agrada veure com es promocionen les obres guanyadores i quin tracte es dóna a les obres guanyadores. Em fa il·lusió que el meu nom i el títol d’uns dels meus llibres estigui associat al premi. A partir d’aquí espero no decebre ningú i que entre tots puguem aconseguir la màxima difusió possible.
