“Arribes a la conclusió que no hi ha cap sortida”

Dissabte 26 s’estrena al Teatre Via 870, que és l’actual Premi Ciutat de Manacor. El seu director, Josep M. Diéguez (Barcelona, 1958), explica que fa una crítica a la societat actual a través de la crisi econòmica que travess el protagonista. És una espècie de “Via Crucis light” narrat amb humor.

Dissabte estrenau Via 870 al Teatre de Manacor, que va ser Premi de Teatre Ciutat de Manacor. És tancar un cicle?
L’últim guanyador del premi som jo, ja que aquest any ha quedat desert. Sap greu, però em fa gràcia estrenar-la sabent que som el premi vigent. En certa manera és tancar un cercle perquè una obra no està acabada fins que no puja a l’escenari. Publicar el llibre, que és molt difícil, va ser la primera satisfacció, però la finalitat de tota obra és posar-ho damunt l’escenari.

És una comèdia que retrata la societat actual…
Últimament dic que és un Via Crucis light. És un reflex o explicació de la societat actual en crisi centrada en una sèrie de problemes econòmics que no m’imaginava que s’assemblarien tant a la realitat. Se centra en un personatge que deu diners i passa tot un Via Crucis de dificultats i no se’n surt. Sense saber-ho, tenia com a referent el llibre Luces de Bohemia del Valle-Inclán i no sé ben bé per què. Abans d’acabar l’obra, vaig estar dubtant de si fer 14 o 15 escenes i de si fer sortir un número de loteria, ja que no estava convençut. Però quan vaig tornar a llegir Luces de Bohemia vaig veure que té 14 escenes i hi surt un número de loteria, el que em va fer decidir que seria així. Ara bé, no s’assemblen amb res. Em voltava pel cap i té coincidències.

Qui són els personatges?
Hi ha un personatge protagonista que es carrega tot el pes de l’obra, el Pelegrí. No és una obra religiosa, però formalment, l’estructura, és una mena de drama. El protagonista duu una creu, que és la crisi econòmica actual i intenta desprendre’s d’ella. Està escrita en to d’humor, és més fàcil parlar-ne. Utilitzo l’humor per poder parlar de coses serioses. És més, aquesta obra es podria haver fet de manera dramàtica perquè arribes a la conclusió que no hi ha cap sortida. És una manera de voler cridar l’atenció a la gent de què si continuem així, no en sortirem. Però si les hi expliques amb una rialla, els hi pots dir les coses de manera més directa.

Idò la vida es va fent feixuga pel protagonista…
El 870 del títol són els doblers que deu el protagonista i intenta aconseguir tornar el deute. Intenta treure diners d’on no n’hi ha i es va trobant amb una sèrie de personatges, alguns se li enfronten i d’altres el volen ajudar. Tot són personatges que et pots trobar a qualsevol barriada de qualsevol ciutat. Són coses molt reals que a ell el varen fer anar evolucionant. L’obra comença a les vuit del vespre i acaba al matí.

Dius que tota semblança amb la realitat és pura coincidència…
És ironia. Cap al final de l’obra surten dues paraules que només apareixen una vegada: nova normalitat. No és una obra de pandèmia, però sí que la vaig escriure el 2021 i segur que influïa. I ara que ho hem passat, com està la cosa, la nova normalitat? Doncs igual o pitjor. Podem dir que és una obra de crítica social, però que fa riure. O com a mínim, somriure. És tot molt obert, el públic pot buscar explicacions. És el primer cop que provo una cosa així, va ser provar-ho i guanyar el premi i em va animar. En teatre està tot inventat, el meu pare sempre deia que Shakespeare havia fet molt de mal, després d’ell què més podies escriure? He intentat trobar una manera diferent d’explicar les coses i que la gent surti del teatre sorpresa o intrigant.

Quina és aquesta crítica social?
Seria la situació econòmica. La situació d’unes persones que ho estan passant molt malament. Potser ho portem a l’extrem, però és perquè vegem la realitat.