-Va, què hem de fer avui?
-Tenc deures de castellà.
És un dijous capvespre, i la rutina ja s’ha tornat a instaurar en els nostres calendaris. Han començat les classes i, amb elles, tornen els deures; els de castellà i els del dia a dia en general. A vegades, amb un poc de sort, l’estiu et deixa posposar-los fins al setembre. Però quan aquest arriba, tot es torna a situar al seu lloc habitual; d’aquí a unes setmanes ja haurà agafat el ritme frenètic que acostuma a acompanyar a aquesta rutina, però de moment ens enganya amb una cadència més bona de dur.
-Quina diferència hi ha entre un artículo definido i un artículo indefinido?
-Que el definido fa referència a alguna cosa coneguda i que podem identificar, mentre que l’indefinido fa referència a alguna cosa qualsevol i que no hem concretat.
-No ho entenc… – diu l’alumne.
-Mira aquest exemple: “Una chica entra en una tienda. La chica compra una mochila”. A la primera frase no sabem de quina al·lota xerra i, per tant, fem servir un artículo indefinido, però a la segona ja sí ho sabem. Per això a la segona fem servir un artículo definido.
-Ah… per tant, una és indefinido i la és definido? – pregunta ell.
-Exacte!
Durant els mesos d’estiu he enyorat aquests moments amb els alumnes de repàs. Pensant això, veig que per referir-me a ells també faig servir un article determinat. No són uns alumnes, són els alumnes.
Després de repàs, vaig a prendre alguna cosa amb els companys de classe. Ara ja no són companys de classe pròpiament, la carrera ja ha acabat i cadascú ha agafat un camí diferent. Un camí, amb article indeterminat. A poc a poc anam arribant i, tot i que encara falten alguns integrants, l’energia ja torna a ser la que caracteritza al grup. El grup, amb article determinat.
Divendres aprofit per anar a la fruiteria de confiança (també determinat), l’última vegada que hi vaig anar va ser fa mesos, abans d’anar cap a Mallorca a passar l’estiu. O a passar un estiu. Els estius haurien de tenir article determinat o indeterminat? Sigui com sigui, aquests últims mesos d’estiu he estat donant moltes voltes al concepte de l’espai, del lloc. Viure entre dos llocs, Girona i Mallorca, m’ha ensenyat a valorar la importància d’aquests. M’ha ensenyat, també, que els llocs no són immunes ni a la distància ni al temps. La Girona de quan vaig arribar-hi amb divuit anys, amb el temps s’ha anat transformant en un espai diferent. Cada setembre, quan tornava, havia tancat qualque botiga o restaurant del barri, sovint per donar pas a una cafeteria d’especialitat, especialment llépola pels cicloturistes europeus que venen a pedalar pels carrers empedrats de la ciutat. Dels canvis que ha patit Mallorca d’ençà que la conec preferesc no parlar-ne, que els qui els hem viscut de prop sabem bé que no és un tema agradable i ens acabaria posant més de mal humor.
Na Juliana Canet deia recentment que “cal tenir un lloc que sigui tan teu, que tu siguis una mica seu”. Pens en aquells llocs que han sigut meus, i dels quals jo he sigut també seu. Quan anava a l’institut, tenia claríssim quina era la meva aula, amb article determinat. Ara, si caminés per aquells passadissos, no crec que fos capaç de recordar exactament quines van ser les meves aules. Ara només són unes aules. Pens també en l’habitació del pis de Girona, on hi he viscut des de fa deu anys. Escric aquest article assegut al mateix escriptori del primer any, que un dia potser es convertirà en un traster, o en una oficina. Segurament, passat deu anys, ja no habitaré aquest espai, però ho faran encara els trossos de pintura aixecats per les fotografies que he penjat a les parets? I els forats que he fet per penjar-hi quadres? I la marca de socarrim que vaig fer a la fusta quan no vaig pensar a apagar l’espelma (agrairia que no féssiu arribar aquesta part als de la immobiliària)?
Estic cansat de veure cases iguals, buides, blanques, beixes. Guitarricadelafuente canta que cafeterias de Madrid se ven tan europeas. En un moment en què ho tenim tot més a l’abast que mai, sembla que imperen els llocs copiats i enganxats: les nostres habitacions, les nostres aules, els nostres carrers. Més endavant, qui sap, potser aquests llocs tan nostres deixaran de ser-ho; però mentrestant, crec que hauríem d’intentar que nosaltres continuem essent una mica seus.
