«En Sebastià, com en Gabriel, deia coses precioses del llibre, però d’entre totes, n’hi va haver una que em va fer molt feliç. Deia així: «Amb el teu llibre he après coses, m’he vist obligat a pensar, m’ha intrigat, m’ha escarrufat, m’ha commogut i, fins i tot, en algun moment, m’ha emprenyat». Aquest «m’ha emprenyat» és el millor que em podia dir. De cop i volta, un llibre meu havia fet ràbia i havia emprenyat a dos tipos durs i avesats a llegir de tot. Per a mi és molt important que un llibre provoqui sensacions oposades o que ens faci dubtar o que remogui qualque cosa dins nostre. És a dir, que no ens deixi indiferents». Així parlava Fausto Puerto divendres passat a l’església del Convent, de les converses que havia mantengut amb Sebastià Alzamora i Gabriel Bertotti entorn d’Abans que vingui la fosca, la primera novel·la del llibreter manacorí. De fet, tant Bertotti com Alzamora exerciren de presentadors de la novel·la divendres passat.
El mateix autor insistia que «és emocionant després de tant de temps dedicat a l’escriptura tenir la teva criatura entre les mans. A partir d’avui el llibre ja no és meu, sinó vostre. Jo ja no hi puc fer res. Tampoc no hi vull fer res. El que volia dir ja està dit, i una cosa fosca i alhora lluminosa que duia dedins ara està fixada damunt el paper. Estic convençut que, en el final, tots els actes creatius, totes ses expressions artístiques tracten d’això: que una cosa que duim dedins surti cap a fora. Si, per afegitó, una vegada posat es punt final, arriben a emprenyar a qualcú, molt millor».
Alzamora, per part seva es desfeia en lloances cap al llibre revelador del seu amic: «Una primera novel·la, sí, però quina primera novel·la, amics. Sempre dic que la literatura no té —afortunadament— res a veure amb cap competició, però a la vegada hi
ha una realitat certa, i és que el talent literari és una força vital que es reparteix de manera desigual. hi ha persones que dediquen la vida a intentar escriure una obra literària, i hi tornen una vegada i una altra, sense acabar-se’n de sortir. I de cop i volta hi ha algú, com en Fausto Puerto Quetglas, que a la primera entrega ens ofereixen una novel·la magnífica, inoblidable, que farà sentir afortunats els seus lectors i que serà per a ells un abans i un després.».
Per part seva, Gabriel Bertotti explicava que «jo vaig estar al seu costat durant la seva lenta gestació, vaig conèixer els seus dubtes i les seves lluites entre l’audàcia i la prudència. Així vaig entendre que allò que en Fausto manifestava no era una simple conducta individual, així vaig entendre que aquella lluita és la mateixa que defineix l’ànima dels mallorquins: la necessitat de tenir les regnes del temps per escollir el moment exacte de l’acció o de la paraula, no precipitar-se mai ni cometre la imprudència de parlar en va o abans d’hora, perquè, una vegada dites, les paraules són com pedres, bales o pètals de rosa».
El Convent estibat amb més de 100 persones va demostrar l’estima que Manacor té per Fausto Puerto i la seva aventura agosarada de Món de llibres.
Les bones notícies, però, no venen mai totes soles. Aquest mateix cap de setmana el suplement literari Quadern, d’El País publicava una llista de 30 recomanacions per a la Setmana del Llibre en Català. Ponç Puigdevall, un dels crítics més reconeguts del moment, col·locava Abans que vingui la fosca com la primera de totes les recomanacions amb aquest missatge: «Un deixeble de Schopenhauer, el filòsof Philipp Mainländer —partidari de la virginitat i el suïcidi com a mesures per minimitzar l’impacte catastròfic que la vida té sobre els humans—, és l’ombra que recorre abassegadorament la primera novel·la de Fausto Puerto, Abans que vingui la fosca, que podria estar destinada a revelar-se com un dels títols imprescindibles de la temporada. El protagonista i narrador de la novel·la, borrascosa i plena d’esclats i explosions, narra la vida del filòsof, trencant ‘la cronologia des del seu naixement a la seva mort’ i volent ‘que sigui el lector qui compongui el trencaclosques, ajuntant els bocins dispersos fins a formar-se una imatge clara del conjunt’. Però l’important és el que escriu tot seguit: ‘Vull que l’observador sigui capaç de revertir l’entropia que jo, com a narrador omnipotent, he provocat'».
