No té l’èpica d’Els Segadors ni la solemnitat de La Muixeranga valenciana, però la combinació de lletra i música és tan bella que La Balanguera competeix perfectament en pla d’igualtat dins el món dels himnes nostrats. El passat 29 de maig fou interpretada davant una multitud apassionada coincidint amb el centenari de la presentació del poema musicat i també amb l’inici de les Fires i Festes de Primavera manacorines. La plaça del Convent i encontorns s’ompliren com un setze de gener qualsevol i el respectable sortí satisfet de tot l’espectacle festiu amb ambient de Champions. Es dona per tancada, per tant, l’etapa de pregó al Claustre fins a nova ordre.
L’himne
A més de diputat conservador i oncle del notari Vidal, fundador del Club Esportiu Manacor, Joan Alcover fou poeta. Un poeta de la ceba. A partir de la cançoneta tradicional de la Balanguera que fila i de la caldera que bull va bastir el poema. A partir d’això i d’una estampa costumista plena de color i alegria observada in situ a la plaça de Santa Maria del Camí quan una parella venia de noces. Alcover assimilà la figura de la balanguera amb el de la parca, ja que fa aquesta funció de teixir el futur a la cançó i sembla estar dotada d’una saviesa sobrenatural. Publicà el poema al recull Cap al Tard amb la certesa que havia fet una peça memorable. Amadeu Vives també ho degué veure així i el musicà una partida d’anys després. Massa anys després, ja que no es pogué presentar fins pocs mesos després de la mort d’Alcover. Fou a Barcelona, al Palau de la Música de la mà de l’Orfeó Català, on es donà a conèixer al públic la versió musicada del futur himne de Mallorca. L’obra té cinc belles estrofes, plenes de significat. L’economia necessària de l’art de masses va fer que la versió que coneixem majoritàriament retalli la tercera i la quarta estrofa. Manté la solidesa sense gaires problemes. El poble la situà com a himne oficiós de Mallorca d’ençà de la segona meitat del segle XX i com a tal s’ensenyava a les escoles. No fou fins a l’any 1996 amb Maria Antònia Munar de presidenta, Damià Pons de responsable de Cultura i l’abstenció del PP que es faria oficial la designació de La Balanguera com a himne de l’illa.
Chenoa
El moment culminant de la cançó fou segurament l’any 2002, ja que Chenoa la va cantar davant més de vint-i-cinc mil ànimes a l’Estadi de Son Moix. Era la plena d’Operación Triunfo i tot el que tocaven aquells joves artistes de la mà dels Reis Mides de La Trinca ho convertien en or. I or va ser per Mallorca i el seu himne aquella interpretació que posava de moda una cançoneta que qui més qui menys havia mig après a l’escola sense donar-hi un excés d’importància. Una hàbil maniobra de la, dejectada avui per mèrits propis, presidenta Munar i de la intèrpret Laura Corradini. Varen saber llegir molt bé la situació i impulsar la interpretació de la cançó durant la gala i la posterior edició d’un CD promocional que va córrer com la pólvora. Podem esmentar dos moments més, segurament de menor volada però també importants dins el trajecte popular de La Balanguera. Els Ocults en crearen una versió rock i la varen incloure dins l’exitós treball Pa amb Oli Nacional. Va sonar molts d’estius a bona part de les revetles de Mallorca. I una altra d’abans. De la mà de Maria del Mar Bonet, Alcover i Vives aconseguiren fer alçar el Teatro Español de Madrid un vespre de l’any 1982 quan sonaren les notes de la cançó. La metàfora podria ser que una munió d’espanyols sensibles reconeixien Mallorca com a país i mostraven respecte al seu himne. La realitat més propera és que el teatre l’omplia la diàspora mallorquina nostàlgica de la roqueta.
El triomf de l’OCB
I Antoni Llabrés i la Junta Directiva de l’Obra han sabut llegir el moment i aprofitar l’efemèride. Allò que han aconseguit és senzillament brutal. Tres-centes escoles de Mallorca el matí i prop de seixanta places estibades el vespre cantaren a la una La Balanguera. I aconseguiren consolidar-la, ara sí, com el vertader himne de Mallorca. L’èxit ha estat tan aclaparador que fins i tot el fatxa Le Senne ha hagut de dir que ell també havia après La Balanguera quan anava a escola i que la sabia tocar amb la flauta. Una altra prova més mundana de l’èxit és veure com polítics poc destacats per l’amor a la cosa nostrada s’hi han aferrat com a pagellides. I què voleu? Molt millor això de La Balanguera que no l’orgia de futbol i espanyolam que tendrem aquests dies fins que, com fa quatre anys, vengui un Marroc qualsevol i ens elimini La Roja. No és així?
