Els seguidors fidels hi eren. Hi havia cares noves, també, bocabadades. Dijous passat, una seixantena de persones es varen ajuntar a la Institució Alcover, per gaudir de la conferència cantada La cançó com a memòria.
Era el dia posterior de l’assalt de la Guàrdia Civil a les conselleries de la Generalitat de Catalunya i de la detenció de càrrecs públics del Govern Català. Els qui coneixen Biel, saben que dins els seus parlaments sempre s’hi amaguen la convicció, la determinació i l’esperança; per això, anar a sentir-lo era una bona manera de carregar les piles en aquests dies de transcendència i d’incertesa. I no va defraudar; tanmateix, les cançons que canta, per molt antigues que puguin ser, tenen una validesa actual que escarrufa.
Llorenç Carreres, tècnic municipal de Cultura, va ser l’encarregat de presentar Majoral: “És una de les persones més coneixedores de la cultura popular, però que l’ha practicada, que l’ha viscuda, no li han contada” I va justificar la seva participació en aquest festival: “Emparaular fa referència a donar la paraula, tancar un tracte de paraula, i tot això ens remet a l’honestedat i la confiança. Jo vaig tenir en Biel de mestre a Magisteri i em va transmetre tot això”
I Majoral, va començar amb la solemnitat que li és pròpia: “La llibertat és una paraula amb un sentit molt profund. Avui en dia la volen desvirtuar. Ja han devaluat la vida, han devaluat les feines, i ara volen devaluar les paraules” No hi ha lloc per a la desesperança, però: “A més de les paraules tenim sentits”.
Va explicar que el que havia preparat era un repàs de la seva vida a partir de les cançons que l’havien marcat més. Tanmateix, tant de missatge hi havia en la lletra de les cançons com en les seves intervencions entre cançó i cançó. “Els mestres tenim una responsabilitat enorme”… “Ens cal compromís cívic i social. Hem de tenir solidaritat amb la gent que lluita per la democràcia de bon de veres”… “El verb pensar és un verb indefugible”… Lliçons de vida, per donar pas lletres absolutes, i absolutament actuals. La rosa de paper, immarcescible: “Varen regirar les cases/ la rosa no aparegué/ Va haver-hi interrogatoris/ ningú no en sabia res./ Però com una consigna/ circula secretament/ de mà en mà, per tot el poble/ una rosa de paper.” O Jo sóc català: “Estim Catalunya perquè té un passat/ de lluita incansable per la llibertat”.
Aquestes lletres, amb l’acompanyament musical de Delfí Mulet, Biel Torres i Catalina Obrador, penetraven endins, i tornaven a sortir fora en forma de pell de gallina, tant als que ja sabíem que ens passaria, com als novells. Ningú no en va sortir indiferent. Despertador de consciències és, el mestre de mestres.
