Davant i darrere el tasser
*A la foto de portada: Bàrbara Juan Fons, ‘Prima’
El carrer de Francesc Gomila als anys 50 del passat segle era el carrerany on la ciutat s’esfilagarsava i es convertia en forana. S’abocava cap a les vies del tren i més enllà Manacor es convertia en un altre país. Fou en aquella frontera, just abans de començar aquell espai aleshores indefinit on un 19 de setembre de 1959 s’inaugura un cafè.
Carlos Cladera Moreno era un pobler que per coses de la vida s’havia instal·lat a Manacor. Ell i la seva família marxaren de sa Pobla perquè trobaren feina en una possessió a les ordres del pare del pintor Joan Riera Ferrari. El seu nom cridava l’atenció. A Manacor hi havia Miquels, Andreus, Rafels, Joans, Antonis, però ningú es deia Carlos. El motiu era ben concret: el seu padrí matern era carrabiner (Carlos Moreno Díaz) nascut a Santiago de Compostel·la i destinat a Sa Pobla.
Ja tenim una cosa aclarida. Els cafès eren cosa de dos. Eren caus d’homes, de mascles, però darrere el tasser sempre hi havia una dona. Ara toca parlar de la que fou la seva esposa, na Bàrbara Juan Fons, Prima, la filla d’en Joan Prim. Aquell pobler empeltat a Manacor i aquella al·lota guapa i manacorina un dia es varen conèixer, es miraren, conversaren i en qualque moment s’agraden. Tot això són coses universals. La gent al llarg del temps es mou cap allà on hi ha feina (com els Cladera-Moreno) però també les persones s’atreuen i quan s’agraden brosten guspires. Així va ser: s’agradaren i es casaren el 1956 a Crist Rei. Ho celebraran amb xocolata i ensaïmades i passaren la nit de noces a Palma.
La vida grossa, l’existència de l’espècie humana està formada de biografies infinites de gent senzilla que alena, treballa i estima. Que sua i que projecta el futur sempre amb una escletxa per la qual entra l’esperança i la il·lusió. Biografies com els protagonistes d’aquesta història del cafè de ca na Prima.
En Carlos treballà de serrador, és a dir transformaven troncs de pi i de poll en taulons, llistons per a les fusteries. Però es decidiren a obrir un cafè en una casa de la família d’ella, a can Prim, al carrer Francesc Gomila, cantonada amb el carrer Manuel Morales. Allà hi havia hagut una fusteria i també, n’Aina Juan, la germana de na Bàrbara hi despatxava llet.
La parella havia tingut una una idea (obrir un cafè) i disposava dels baixos d’una casa. Res no podia anar malament. Feren una mica d’obra i obriren. Hi ha fotografies de la inauguració. El picapedrer, en Rafel Sureda Preciós els havia fet un tasser modern, amb rajoles blanques i negres. Darrere hi havia prestatges de les botelles, una cafetera Gaggia de tres braços i com era habitual una gelera amb les portes de fusta. El nom popular era clar: ca na Prima. Però a l’hora de cercar el nom comercial, el nom per a la paperassa, en Carlos digué: Bar Mallorquín. Però li varen respondre que no era possible perquè ja n’hi havia un amb aquell mateix nom. Aleshores, sense pensar-ho gaire digué: Bar Balear. Fet! Ja tenim marca comercial, digueren tots.
El dia que obriren les portes comparegueren amics, familiars i veïns. També el rector, don Pedro Suasi. El capellà va beneir el cau. Feu una bona esquitxada d’aigua beneïda al tasser, al trespol i als casiners. Un ritual, una coalició entre Déu i els homes. Una festassa. Es feren rotllades en les taules de fusta envernissada i se serviren begudes destil·lades i fermentades. I cava. Perquè el cava és signe i símbol de la festa, de la celebració. Un fotògraf hi anà expressament per a retratar l’espai i la gent. Retratar l’alegria i la il·lusió. I revelar en una cambra fosca aquells instants potents. La família es posà darrere el tasser. L’home de la màquina de retratar el digué que no s’havien de moure, havien de semblar estàtues de pedra. Si no ho feien així, la foto sortiria moguda. Tothom mirà la càmera amb solemnitat. En Carlos portava en braços la seva filla petita i somreia. Al costat hi havia n’Aina Prima, la germana de na Bàrbara amb el seu fill Antoni als braços. Dues generacions de bona gent. D’aquella manera començava la història d’un cafè de barriada. Gairebé al davant hi havia Can Totsol, un altre cau modest i autèntic. Coexistiren. La seva no era una competència hostil. Els clients anaven d’un cafè a l’altre.
La nostra és una societat basada en la cultura de la conversa. Precisament, la modernitat és la civilització de la paraula, la reciprocitat de mots i mirades, la complicitat i la presència. I tot això es podia fer en un cafè com aquell entaforat en la barriada de Crist Rei on absolutament tothom es coneixia. Crist rei era un país. Ramón Gómez de la Serna, en una ocasió digué que «el Café es la vida interior de la ciudad como ciudad; es el parlamento desinteresado». Cert. La vida del cafè era una peça del trencaclosques de la barriada. Un espai amb silencis i converses, amb fumassa de tabac que feia una trunyella amb les mirades dels parroquians i els tassonets de cassalla. Ja hem dit que més enllà del carrer Francesc Gomila la ciutat baratava de pell perquè encara era fora vila. Per això també era un cafè de pagesos, d’homes que quan feien un descans en aquells jorns de feina i suor anaven a ca na Prima. Ella, na Bàrbara era resoluda, decidida. Sabia estar davant i darrere el tasser. Estava acostumada al tracte amb la gent. A casa seva eren mercaders i ramaders. Engreixaven vedells i això volia dir comerciejar, convenir, comprar, vendre i revendre. També fiar-se, concordar. Ja ho he dit en altres ocasions: la feina de les casineres de Manacor mereix que els dediquin un carrer. O una plaça perquè eren dones de caràcter, dones potents, de paraula ferma i alhora formosa. Dominaven l’art del bon govern dels cafès, tavernes, casinos o bars.
A la façana hi havia alguns rètols amb les marques de les begudes que s’hi despatxaven com Miret o Pepsi. Aquell era un rètol amb forma de tap de botella gegant amb el nom de la beguda de cola. Al carrer de Manuel Morales n’hi havia un altre que deia Beba Fanta. A tot això hem d’afegir marques d’empreses manacorines com Licores Ros i Taberner. Totes aquestes coses conformen el record, la col·lecció d’instants i la poètica de Ca Na Prima.
La vida manacorina de la meitat del segle XX (anys 50 i 60) no es pot deslliurar de la figura d’alguns policies municipals que feien la ronda de la nit. Parlam dels policies Miquel Andreu Pellerenca i en Gabriel Pou. Eren alts i robusts, dos vertaders armaris-guarda-robes I també portaven un bigot espès. La seva feina era fer la ronda, voltar pels carrers i sovint guaitaven als cafès per comprovar que les coses estaven en ordre. Si calia, tenien males puces i portaven una porra cadascun. Tothom sabia que als cafès es jugava a jocs de cartes prohibits. A ca na Prima també. «No faceu llarg», els deien. Hi havia una mescla de permissivitat i de tolerància però sempre sense fer llarg. Però els homes quan estan posseïts per l’arravatament, per la golafreria d’un benefici fàcil i per la gola de l’emoció del joc sovint no se saben contenir. És una constant. Aquell ara sí, ara no entre jugadors, casiners i municipals forma part de la picaresca i de la mística d’un joc en el qual s’obtenien beneficis però també pèrdues i maldecaps. I els remordiments de l’endemà per no haver sabut aturar a temps. El joc té una cara de ferocitat, una cara feridora.
M’agraden les fotografies que ens han arribat d’aquell cafè. Rere el tasser hi havia la munió de botelles arrenglerades amb els seus colors, formes i tonalitats. De cassalla, de rom, de mistela, de conyac, de palo, d’anís, d’herbes. Colors i tonalitats. I unes etiquetes coloristes que de cada vegada eren més cridaneres. Les marques progressivament s’hi miraven en coses com el disseny.
Uns anys després d’haver obert a l’amo li varen tocar 12.000 pessetes en un sorteig que havia organitzat el CD. Manacor. Amb aquells diners s’animaren a fer una reforma: canviaren el tasser, les taules i cadires (noves de trinca i de fòrmica, més bones de fer net) i empaperaren les parets. Hi ha una fotografia en la qual es veuen les parets folrades de paper estampat. Era la moda, el darrer crit en el món de la decoració. I també feren un xamfrà a la façana on ubicaren el portal. Encara hi és. Si hi passau el podreu veure.
Feixugor, un traïdor, futbol i contraban
Un dia en Carlos Cladera penjà una pissara en la qual apuntaven els resultats dels partits de futbol. Del Manacor, del Mallorca, del Baleares, del Poblense. I darrere aquella pissarra hi havia un solet que cobria una endinsada a la paret. Un secret. Un amagatall on guardaven els paquets de Chesterfield i les pastilles de tabac de picadura. Havien d’anar alerta a dues coses. A l’espia i a en Gallardo. L’espia era un client cueta, delator, llepa-llaunes, pilota. Un confident que explicava a la policia els secrets, on i quan es jugava. Allà on es venia tabac de contraban. Perquè encara que fos un cafè de barriada a tot arreu sempre hi ha un traïdor, algú que necessita aferrar-se als poderosos encara que això el converteix en un miserable als ulls de la seva gent. També s’havia d’anar alerta a en Gallardo, un guàrdia civil. En Gallardo mirava la pissarra, però no imaginava que allà darrere hi havia el secret més ben preuat. Tampoc imaginava que quan seia en una taula, a la part de baix, a poca distància de l’entrecuix, en Carlos hi tenia més tabac dins un doble fons. “Jo el que li puc dir, senyor Guàrdia, és que sense tabac els clients minven!”. Això deia en Carlos als guàrdies per agombolar-los, perquè entenguessin les seves circumstàncies.
En Carlos era futboler. Un dia es va fer un partit a na Capellera entre els clients del bar s’Hípica i els de ca na Prima. Hi ha una fotografia delatora d’aquella afecció i rivalitat. Qui perdés el partit pagaria un sopar al seu cafè. Els de s’Hípica s’avençaren. Un a zero. Passaven els minuts i els de ca na Prima no endevinaven la porteria, no tenien gens de punteria. En Calos discretament s’apropà a l’àrbitre i li digué a cau d’orella que xiulàs un penalty a favor seu. Així si empataven pagarien el sopar a mitges. Però no. Aquell àrbitre desconegut no va voler saber res d’aquella mangarrufa. Els de s’Hípica guanyaren i el sopar es feu a Ca Na Prima. Quan acabaren de sopar, entre l’alegria, l’espurna i les orelles encalentides per mor dels tassonets de vi i cassalla, els homes ballaren. En Carlos posà música i els homes ballaren amb els homes. Una estampa fantàstica, deliciosa sols possible en un cafè de barriada. Això era l’escalfor de la gent i de la presència en un cafè de barriada convertit en la república de la fraternitat i de la companyia.
Els cafès són una institució, com les barberies. Espais on ens adoben qualque cosa (com la barba quan està descuidada) o també ens adoben durant unes hores els maldecaps de la vida. Ca na Prima era així. Com les barberies de tota la vida. Com la barberia, per posar un exemple, de n’Andreu Gelabert, Curt que aviat tancarà per a sempre.
El futbol agradava. Molt. I en Carlos anà, juntament amb altres clients, a les oficines del RCD Mallorca perquè volien formar una penya. La penya mallorquinista de ca na Prima. Així ho feren. Els diumenges que hi havia partit sortia un autocar del cafè. Fer part de la penya suposava gaudir d’un descompte en el preu de l’entrada a l’estadi. A l’estadi Lluís Sitjar, un camp que feia el nom d’un feixista dels grossos, un feixista, com molts feixistes d’aquells temps, de reputació dubtosa.
Però no tot eren cafès (flors) i violes. Perquè fos rendible havien de treballar hores i més hores. I això vol dir no tancar mai. Encara que un germà de la casinera es casàs. Aleshores ell, en Carlos quedava al cafè i la dona anava al refresc. Però els nuvis, juntament amb el fotògraf passaven per a saludar el conco. I allà mateix els brufaven, per l’alegria i pel futur, amb una copa de cava.
Tampoc no eren violes les vegades en les quals l’ambient s’embrutava. A la barriada havien arribat noves famílies. La majoria eren de peninsulars, treballadors i humils. Però entre l’embalum també s’hi enfonya en una minoria dels nouvinguts la misèria, la frustració. I la misèria cria misèria. I la frustració cria malviure, malsofridura i conflicte. Això va passar a ca na Prima. En Carlos va haver de cridar els municipals perquè hi havia qualque client excessiu. És a dir, s’excedien en el beure, en el parlar i en la violència. I en Carlos no era tan casiner com la seva dona, na Bàrbara Juan. I devers el 1973 ho deixaren perquè ell va insistir.
Des d’aquell moment el cafè passà per una sèrie de mans. Primer un tal Miquel, de Palma. Després un de ca ses Pastores i encara una mica més tard en Sebastià Petit. Però sembla que res no fou el mateix. Un dia tancà definitivament les portes.
Ara mateix qualque cosa queda de tot allò. D’una banda, el record i en Carlos que té 97 anys. També els fills, que són d’aquells que no volen que la memòria d’aquells anys mori. I per això allà on hi havia el cafè ara hi ha un cuiner que ofereix cuina basca i mediterrània. Bona combinació: el record dels Cladera Juan i l’aroma del bacallà al pil-pil, fet d’una recepta procedent de Biscaia, una terra d’homes i dones que mai no es vinclen.
