Hartmut Bostmann (Heide, Alemanya, 1958) va arribar a Mallorca el 1984. Ha exercit de professor d’alemany durant 35 anys a centres com l’institut de Felanitx, l’IES Mossèn Alcover o l’Escola Oficial d’Idiomes. Bostmann és també llicenciat en història per la Universitat d'Hamburg. Sempre implicat amb els moviments socials i l’acció cívica ara ha publicat un assaig històric amb perspectiva de gènere sobre la guerra civil i que ha titulat “Dones. Guerra civil. Repressió. Mallorca 1936”. El llibre està publicat en alemany i es podrà trobar aviat a Call Vermell Books, a Felanitx; o a la llibreria Akzent de Palma.
Publiques un llibre sobre la guerra civil espanyola i amb perspectiva de gènere? Ho fas perquè el moviment feminista i la presència de les dones durant la guerra civil va ser diferent del que hi havia a la resta d’Europa?
El feminisme aquí s’emmarca en uns moviments feministes que també es donen a França o a Alemanya, on per les raons que ja coneixem s’acaba abruptament el 1933. Els moviments feministes a Espanya comencen al segle XIX i troben el seu moment durant la república. I així i tot… hi havia moltes organitzacions d’esquerres que no volien que la dona votàs, perquè pensaven que estarien massa influïdes per l’església i per moviments conservadors.
Però el fet és que has fet un llibre sobre dones i guerra civil.
No vaig dir “ara faré un estudi sobre la dona”, però sí que hi havia personatges com els d’Aurora Picornell o Matilde Landa que m’interessaven. Vaig trobar-ne moltes referències dins els treballs dels historiadors locals que per a mi són la meva referència: Antoni Tugores, David Ginard, Tomeu Garí. He trobat moltes notes de peu que donaven referències dels qui han escrit sobre aquest tema. I les he cercades. Si mires en clau de gènere, a primera vista el que va passar aquí durant la repressió veus que en xifres de víctimes les dones en representen el cinc per cent. Això vol dir que les dones tenien menys pes? En absolut. La represssió se centra sobre les dones que destacaven d’una manera molt específica, perquè les considerava unes transgressores que calia aturar. Es cometeren assassinats de dones, i també bestialitats, com ara dones arrossegades per cotxes. I no només les activistes, sinó també les dones de polítics destacats. Pensem en la dona del batle Garanya a Manacor, per exemple.
Antoni Tugores hi ha fet feina, en aquesta qüestió.
A Manacor és un poc diferent. Tugores va escriure Moriren dues vegades o Víctimes invisibles. En canvi a Felanitx aquesta tasca ara es comença a posar en marxa. Tothom sap qui era el batle Pere Oliver Domenge, però ningú sap què va passar amb la seva dona, que la tancaren quatre anys.
I Manacor sembla vertaderament una fossa de dones.
Deu fer dos anys que en faig un seguiment. He tengut converses amb Tomeu Garí, coautor del mapa de fosses. Estava convençudíssim que trobarien Aurora Picornell a Porreres. Tant Manacor com Porreres varen ser centres neuràlgics de la repressió física. Les varen dur allà a matar. La troballa d’Antoni Sitges també és una alegria molt grossa per a mi, perquè ja havíem fet unes actes per recordar-lo i dignificar-lo. O també la troballa de les milicianes. Tot això converteix Son Coletes en un lloc molt important a nivell històric i historiogràfic.
L’objecte d’estudi del teu llibre són les dones.
Tant les activistes com la gent mínimament relacionada amb activistes homes. No sols les persegueixen a nivell judicial o físic. També les arraconen socialment. Pateixen moltes humiliacions, com els abusos comesos a través dels capellans, perquè moltes vegades van al capellà a demanar ajuda per saber on ha quedat l’home o el fill… i les dones són abusades per les persones que tenen un cert poder. També hi ha activitat documentada a Porreres. Quan les dones anaven a la presó local o a l’Ajuntament a dur menjar, matalassos o roba neta als seus homes, els esperava la Secció Femenina de la Falange per vexar-les. Patiren violacions i violència de tot tipus, que els va acompanyar tota la vida. A moltes els prengueren tot el que tenien. Moltes dones passen de ser gent benestant a convertir-se en pobres sense cap subsidi social, moltes d’elles mares de família nombrosa, i se les havien d’arreglar.
Quin és l’àmbit del teu estudi? Mallorca? O vas més enllà?
Mallorca va caure tot d’una en mans dels rebels feixistes i això fa que no puguem parlar d’una guerra civil. Només hi va haver vint dies de front de guerra amb l’arribada de Bayo al llevant mallorquí. He necessitat anar a altres llocs per veure què passava i com s’organitzaven. Hi havia dones que s’apuntaven a les milícies, moltes dones a Barcelona i Madrid que es volien mobilitzar. O també les que restaven a la rereguarda, que ajudaven altres dones que havien perdut el seu home. Hi havia una feinada enorme, i aquí no era el cas.
Has publicat el llibre amb una editorial alemanya i en alemany.
Sí. Fa anys que cooper amb unes organitzacions memorialistes i amb la Fundació Rosa Luxemburg. Havia publicat alguns articles, ja, i em digueren de fer un llibre, perquè trobaven que tot això d’aquí ho teníem molt arraconat, i perquè és història europea.
Com és el llibre?
Té tres parts, la república, el cop d’estat i el primer franquisme. També hi ha una part cronològica. Don molta importància a l’associacionisme de les dones, que està infravalorat dins la historiografia, que sempre parla de fets i persones destacades, però les dones no s’esmenten. També faig un estudi de casos concrets, com el de les Roges del Molinar i d’Aurora Picornell, que és una figura que desperta un gran interès a Alemanya, perquè és com una Rosa Luxemburg mallorquina. També parl del cas de Matilde Landa i de la pressió de les monges de la Caritat i de l’església catòlica, que la volien batiar. Finalment es va suïcidar. També hi ha un espai per a les cinc milicianes. M’ha interessat molt la discussió entre els historiadors sobre si eren milicianes o infermeres, i jo m’hi he aproximat des d’aquesta posició, talment com una discussió. Jo dic que són milicianes, però som conscient que es varen cuidar dels ferits i dels companys. El cert és que varen rebre una formació militar al camp de la Bota. Les varen contactar al PSUC i s’allistaren allà i vengueren amb un fusell. Finalment faig també un resum del que relata Antoni Tugores a Víctimes invisibles, i de l’oportunisme feixista econòmic del moment, amb persones que foren represaliades per motius econòmics, per una guarda d’ovelles, per un terreny de pastura…
Arribes a una conclusió que vegi el moment actual com una conseqüència d’aquell moviment feminista primigeni?
Hi ha un fil feminista en tot el llibre, però no el duc fins al final. Sí que parl dels perills que venen de la ultradreta, de la desaparició de la memòria democràtica, dels atacs a la llengua pròpia, de la desvaloració de la violència de gènere…
Has consultat fonts orals?
Poques, perquè hi ha una feina enorme feta els anys vuitanta, per gent com Antoni Tugores, Margalida Capellà, Llorenç Capellà o David Ginard. A part del cas de Toni Sitges i els seus fills no he fet més entrevistes. En vaig fer una de llarga amb Jaume Sitges. Sí que he fet moltes entrevistes amb historiadors i historiadores.
Podríem arribar a veure el llibre traduït al català?
Hi estic obert. Necessit un poc de rodatge perquè tenc molt de respecte als autors locals. Trob que jo no som necessari. S’hauria de treure enmig aquesta qüestió de gènere, però hi ha coses en marxa.
