“Ens retrobarem a Zihuatanejo”. Aquesta frase pronunciada a més de la meitat de la projecció del film és la ressonància de tota la pel·lícula que duu per títol Cadena perpètua. La va dirigir Frank Darabont i s’estrenà l’any 1994.
Està basada en la novel·la curta de Stephen King titulada Rita Hayworth i la redempció de Shawshank. El director ja havia filmat un curtmetratge sobre un relat del mateix autor i aquest va quedar tan content amb l’adaptació que quan Darabont li proposà de fer la pel·lícula sobre la seva novel·la no s’ho pensà gens i li va vendre ràpidament els drets d’autor per poder filmar-la.
Frank Darabont és un director, guionista i productor de cinema estatunidenc d’origen hongarès. Va néixer en un camp de refugiats a Montbéliard, França, l’any 1959. Els seus pares havien abandonat Hongria després de la revolució hongaresa de 1956 i essent encara un nadó la família es va traslladar als Estats Units.
Darabont va entrar al món del cinema amb vint anys i hi desenvolupà tasques de guionista, però l’èxit no li va arribar fins a l’adaptació de l’obra de Stephen King l’any 1994. Ell es va encarregar d’adaptar el guió i de dirigir-la. Per aquesta pel·lícula Darabont va ser candidat a l’Oscar al millor guió adaptat, a més d’aconseguir una altra nominació en la categoria de millor pel·lícula. No obstant això, no va aconseguir la nominació en la categoria de millor direcció. Tampoc no va guanyar cap dels premis als quals optava.
Curiosament, no va tenir cap èxit comercial quan s’estrenà. Però a poc a poc i amb el pas del temps la seva vàlua s’ha anat enfortint i avui en dia és considerada una de les millors pel·lícules que es poden veure.
El primer que volem comentar és que Darabont va filmar una pel·lícula en un estil molt clàssic. I ara ens explicarem. A la primera seqüència (la dels títols de crèdit) ja ens presenta el protagonista, Andy Dufresne, interpretat per Tim Robbins, i la circumstància que el va dur a la presó. De fet, no sabem res d’ell, ni tan sols si és innocent o culpable de l’assassinat de la seva dona i de l’amant. A la segona seqüència Red, un pres que fa vint anys que està a la presó, interpretat per Morgan Freeman, té una reunió per la llibertat condicionada, que li és rebutjada. Tampoc no sabem gairebé res d’ell, llevat que és «un aconseguidor de coses».
Ja tenim els protagonistes en marxa. Ara cal presentar els antagonistes. I a la seqüència següent, en un gran pla aeri que mostra la presó i el pati on passegen els presoners, arriba Andy amb altres reclusos. I ara el director, a més de presentar l’alcaid i el cap dels guàrdies, ens fa veure la violència institucional que aquests dos personatges són capaços de deixar anar sobre els reclusos. L’alcaid és més subtil i hipòcrita, mentre que el cap dels guàrdies és cruel i despietat, com podrem comprovar en l’escena següent. També trobem una violència entre reclusos personificada en un grup de presos violadors a qui anomenen «les germanes», que només encalcen Andy, que rep tota classe de pallisses.
A partir del moment de l’arribada d’Andy a la presó, Darabont dona entrada a la veu en off de Red que ens acompanyarà durant tot el film. D’aquesta manera, es converteix en el narrador dels fets que com a espectadors estem veient. No és un succedani de les imatges, sinó una eina que el director ha fet servir per anar veient com es van desenvolupant els protagonistes i ajudant-se d’uns diàlegs, sobretot els d’Andy i Red, que són el cor de la pel·lícula, igual que les reflexions de Red.
Així passen dos anys, tal com ens comenta Red, fins que un fet providencial fa que la situació doni un tomb tant per Andy com per la resta dels presos.
Per mor d’aquesta nova situació i del pacte que li ofereix l’alcaid, Andy pot muntar una biblioteca tal com toca a la presó i omplir-la de llibres i discs de música. Un moment molt emocionant es produeix quan rep els discs i entre ells troba La flauta màgica de Mozart. S’ho fa venir bé i pels altaveus de tota la presó se sent una de les àries d’aquesta òpera. A ell li val una temporada al «clot» incomunicat. Però se sent molt satisfet i orgullós del fet que s’hagi sentit música a tota la presó. La música com a metàfora d’ànsies de llibertat, de dignitat, d’esperança…
A poc a poc Red i Andy han anat fent-se amics. Ells mateixos ho reconeixen en una de les seves converses. I aquest és el bessó de la pel·lícula. Entre aquests dos homes que estan en una situació d’enclaustrament, sense gaires esperances de sortir-ne en molt de temps es congria una forta amistat que traspassa els límits de la presó. Una amistat basada en el coneixement i respecte mutu.
Els anys passen. Ho sabem per Red i les seves reunions per a la llibertat condicionada. També petits detalls de la cara i els cabells dels protagonistes, dels vestits de l’alcaid, dels pòsters que Andy penja a la paret de la cel·la.
El film conté petits detalls que, si ens fixem, anuncien la importància que tenen. Per exemple, la Bíblia, que l’alcaid ja anomena en la seva primera aparició, o el fet que aquest aparegui d’entre les ombres i desaparegui engolit per elles. Ho tornarem a veure en una seqüència posterior.
De cop, i dintre d’aquest nus de la història, s’esdevé un altre fet esfereïdor que torna a trencar la dinàmica de la narració i que ens aboca d’una manera pertorbadora al desenllaç definitiu de la pel·lícula, que com podeu suposar no us volem revelar.
La pel·lícula ens va agradar moltíssim a tots. Uns la varen destacar més pel tema de l’amistat, però d’altres també es fixaren en la feina dels dos actors principals, que realment ens va semblar molt bona i escaient interpretant els protagonistes. Però és que el director també s’hi va mirar molt bé amb els secundaris. I parlàrem de la música, que pareix que no existeix de bé que està entroncada amb la història. I els detalls que hem esmentat, i d’altres que no hem comentat… I els diàlegs que mantenen sobretot els dos protagonistes ens van semblar una lliçó de vida.
En definitiva, ens vam trobar comentant una pel·lícula que val la pena veure per aquestes coses que hem exposat i d’altres que ben segur trobareu en veure el film. És una pel·lícula rodona, filmada d’una manera clàssica, amb el seu inici, nus i desenllaç, la qual cosa fa que atrapi el teu interès i la teva consciència i no puguis deixar d’admirar-la durant tot el seu metratge.
És una obra ben feta, i totes les obres ben fetes perduren com els clàssics. I com un clàssic encara està vigent.
