Començava un estiu que semblava interminable, el que havia de ser l’estiu de les nostres vides. Allò típic d’una pel·lícula, no? Jo tenia “apuntat” que l’article d’aquest mes, el darrer de l’estiu, tractaria sobre marxar; talment ho tenc escrit així a una llibreta d’espiral de color verd que ma mare un dia em va comprar: “Partir de casa – agost”. Idò ara ha arribat l’hora d’escriure sobre aquest fet, aquesta tragèdia grega; no sé com escriure’n, d’això, no sé què dir de tot allò que hi tenc al cap (ara veig que em passa sovint).
Escric aquestes paraules tres dies després de l’Enxitxa’t, un èxit de jornada que fou un autèntic vaivé d’estacions, d’emocions, de música, d’amistat i de poble (de la qual els Xítxeros amb Empenta encara no n’estam recuperats). Però bé, queda una setmana per a l’inici de setembre, la nostàlgia comença a intuir-se a l’ambient de sopars i festes, pareix que alguna cosa està a punt de passar. A l’horitzó s’hi dibuixa un nou començament, un repte a encarar amb il·lusió, mentre de fons, per la televisió se senten de cada dia més notícies que evidencien el canvi climàtic, la inestabilitat política i la complexitat d’un món que nosaltres just encetam i pretenem fer nostre.
Com deia, aquest estiu ha estat més anhelat d’allò habitual, moltes vegades després de la tempesta ve la calma, no? La calma era necessària, però no la calma de seure davall l’aire condicionat incondicional durant tot el dia (que admetem que també), sinó la calma de fer plans de darrera hora, d’anar a llocs sense saber quan tornaràs, de gaudir amb aquelles persones que més estimes i a qui hauràs de dir adeu (no un adeu per sempre, ni un adeu fins més tard; és més aviat un adeu perquè canviarà la manera de relacionar-nos com hem fet fins ara). Uns parteixen, altres queden… tot amb l’objectiu de perseguir els nostres somnis (si es pot dir així).
Així, el mar que tot l’estiu ha estat refugi i festa es converteix, de cop, en una frontera. Anar-se’n d’una illa no és com agafar un tren i canviar de comunitat; és travessar l’aigua sabent que deixes enrere el teu espai de seguretat per anar a construir-lo a l’altra banda.
Partir, però, no és una decisió neutra, així com tampoc és fàcil. Mentre nosaltres hem de deixar la nostra llar per poder anar a estudiar (afortunadament menys que abans), de cada vegada la nostra llengua i la nostra cultura són més substituïdes, i el paradís que alguns busquen aquí desapareix. Els estudiants moltes vegades ens veim obligats a cercar oportunitats fora de la nostra terra, perquè aquí sovint s’aposta per invertir en sectors que primer atreuen fons inversors estrangers abans que construir un mercat laboral diversificat i estable (que permeti als joves d’aquí fer feina aquí d’allò que hem estudiat). El problema no és anar-se’n, sinó no saber si algun dia podrem tornar per poder fer a ca nostra vida normal així com han fet els nostres avantpassats, és a dir, això que per ara és un parèntesi, potser es converteix en el paràgraf sencer i el parèntesi sigui tornar a Mallorca.
I finalment, també hi ha incertesa, feim les maletes amb ganes de menjar-nos el món, sense saber tampoc si aquest món ens espera amb els braços oberts, sense saber si tot això haurà estat en va.
Encara no sé què suposa partir de ca teva, encara no ho he experimentat i encara es planteja com a una sorpresa que m’espera al cap de cantó. Com diuen els nostres amics de Roig!: “camins, neveres, cap a Barcelona”, quan vaig sentir aquest vers divendres passat em vaig adonar que sí, que ja quedava poc per partir. Sigui com sigui, el guió d’aquella llibreta d’espiral verd ja està complert. He escrit la darrera pàgina de l’estiu, i ara només queda tancar-la, agafar la maleta i travessar la mar. Amb por, amb incertesa, però també amb la certesa que, passin els anys que passin i s’escriguin els paràgrafs que s’escriguin a fora, ca nostra sempre em sabrà estirar de tornada.
