Entre bambalines
Fa uns mesos vaig ser conscient que ja no tornaré a tenir mai edat per interpretar una Julieta. Sí, ho sé, ara vendrà el típic comentari de: «això ja està desfasat, ara hi ha «Julietes» de totes les edats, talles i estils». Però la realitat és que malauradament el món de la interpretació és més ferotge amb l’edat i l’aspecte físic de les dones del que volem creure o del que ens volen fer creure.
Jo, com tantes altres, fa anys que visc en guerra amb el meu cos. Hi ha èpoques més tranquil·les, d’altres que no sé on ficar-me. No record exactament quan va començar, però sé que abans del teatre ja hi havia dins mi una veu que jutjava, que comparava, que castigava. Com totes les dones, encara que sigui en diferent mesura. He passat per un trastorn de la conducta alimentària dins el cercle del càstig, de comptar calories disfressades d’esforç, de confondre salut amb control. He passat també per dues agressions sexuals i he acabat pensant que el meu cos era un simple camp de batalla. He passat també per mirades i comentaris que m’han fet creure que el meu cos era una cosa per controlar, per amagar o per corregir. Tot això m’ha deixat una herència difícil: em costa mirar-me al mirall sense sentir un cert menyspreu, una mena de rebuig que no sé ben bé d’on ve, però que em travessa cada dia. Hi ha dies bons i dies de merda, però aquesta petita reminiscència de tot allò que va ser segueix darrere les meves orelles provocant-me calfreds quan manco ho esper.
I, paradoxalment, he triat una professió que posa el cos al centre. El lloc on el cos és llenguatge, presència, expressió. Allà on, teòricament, tot hauria de ser llibertat. Però, com es pot fer servir el cos com a eina artística quan no el pots habitar sense dolor? Quan cada moviment et recorda una ferida antiga? Quan el teu cos, més que aliat, sembla un record constant d’allò que t’han pres o que t’has pres a tu mateixa? Quan és l’únic que creus que pots controlar quan la resta del teu món està trontollant?
He sentit sovint que, quan puges un escenari, cal “estar bé amb una mateixa”, que el públic nota si no t’estimes, si no et creus. Però per mi, el teatre sempre ha estat un espai de contradicció. D’una banda, hi trob la possibilitat d’habitar altres cossos, de respirar a través d’altres històries. De l’altra banda, també hi he trobat mirades que jutgen, càstings que valoren la talla o la forma abans que la veritat, vestuaris que no amaguen allò que sempre has cercat amagar de tu o que et queden grans o petits depenent del moment de l’any en què actues (haver d’eixamplar calçons al darrer minut mai és plat de bon gust). Però sé que no som poques les que duim aquest pes. De petites ja hem après que el nostre cos podia ser motiu de control o de càstig i ara intentam sobreviure dins una professió que exigeix presència, però no sempre permet vulnerabilitat.
Sempre m’ha agradat moure’m, ballar, botar, córrer, nedar, però hi ha hagut èpoques de la meva vida en què he deixat de fer esport perquè la idea de moure’m em generava ansietat. Veure el meu cos en moviment, com es mou, com es doblega, com s’infla i desinfla em generava molta angoixa i tenia por de caure una altra vegada en el cercle del càstig. I, malgrat tot, el teatre i el moviment em continua cridant. Potser perquè, quan aconseguesc oblidar per un moment el que m’han fet creure del meu cos, puc tornar a sentir-lo com una casa. Encara que estigui en runes, encara que tremoli, encara que el mirall em faci por.
No sé si algun dia arribarem a reconciliar-nos del tot amb els nostres cossos. Potser no és això el que toca. Potser la feina és simplement aprendre a habitar-los amb totes les seves esquerdes. Entendre que aquests cossos, que han patit, que s’han paralitzat, també són cossos vius. Que respiren, que pugen a escena, que diuen la seva veritat encara que li tremolin les cames.
El món de la interpretació pot ser cruel, però tenc l’esperança que també pot ser reparador. Quan veig una actriu mostrar-se tal com és, amb el seu cos, amb la seva veu, amb les seves cicatrius, la trob bellíssima. Crec que totes les actrius que he vist a escena m’han semblat sempre bellíssimes. I amb això, veig certa esperança. Perquè la seva presència em diu que hi ha lloc per a totes nosaltres, fins i tot per aquelles que no podem mirar-nos sense dolor.
Potser la llibertat no és estimar el cos com ens diuen que l’hem d’estimar, sinó atrevir-nos a mostrar-lo com és. Potser vaig triar el teatre, en el fons, per això: per habitar un espai on fer visibles les nostres ferides, per dir en veu alta allò que ens havien fet callar. I si qualcú, des del pati de butaques, hi reconeix un tros de la seva pròpia història, aleshores tot aquest dolor, per un instant, té sentit.
