Alcover i Costa, antics companys de classe, en una imatge del Primer congrés de la Llengua Catalana, l’any 1906.
Dia 25 de juny de l’any 1900, en una Mallorca on no hi devia existir un metre quadrat d’asfalt, el canonge manacorí més il·lustre partí cap a Santa Maria del Camí per fer una eixida amb dos amics poetes: Mn. Miquel Costa i Llobera i D. Joan Alcover i Maspons. No es tractava d’una de les seves eixides lingüístiques a la recerca de paraules, encara que, no hi ha dubte, les paraules en foren protagonistes. La destinació dels tres escriptors era l’avenc de Son Pou, al torrent de Coanegra, en tenim notícia per la menció que en va fer Josep Capó i Juan al seu llibre «La vila de Santa Maria del camí» (Palma, 1980). Aquests dies, aquesta vila mallorquina reivindica el fet d’haver estat, en part, la inspiració per La Balanguera. Segons una tradició oral contrastada, Alcover, que sovintejava la Santa Maria, hi va veure un seguici nupcial travessar la plaça de la Vila, la núvia vestida de pagesa al capdavant, amb el seu «vel de nuviances». Així, seguint aquesta tradició «els que a la plaça de la vila surten a riure i a cantar» haurien estat santamariers, no sabrem mai si els mateixos assistents a les noces esmentades.
D’entre les moltes coses que he llegit aquests dies sobre La Balanguera, escrita per Alcover els anys posteriors a l’excursió esmentada i llegida públicament per primera vegada l’any 1903, una de les més interessants ha estat la notícia d’aquella inspiració i de l’excursió a l’avenc de Son Pou. No és que els tres homes, i el seu guia i amic, Joan Rosselló, verificassin l’existència de les musses dins l’avenc —encara que Costa va compondre un poema anomenat «L’Avenc de Coanegra»— sinó que, a parer meu, l’excursió simbolitza l’inici d’un fil que connecta aquella Mallorca preasfalt —on les núvies es casaven vestides de pagesa— i la Mallorca d’avui, tan diferent i diversa. Aquests cap de fil seria el corresponent a l’època en què la identitat col·lectiva i els seus símbols es forjaven: no hauria pogut ser «Lo pi de Formentor» un bon himne per Mallorca? No va ser la tasca del Diccionari una senyera en la reivindicació col·lectiva de la llengua pròpia? M’agrada pensar que som hereus d’aquells temps, ja moderns, però en part mítics, on els lletraferits alabaven els mites clàssics que fecundaren la nostra cultura. En què la natura, encara verge (la de la Mallorca preturisme, que vendria molt de temps després), inspirava les seves composicions. Per jo, el fet poc valorat de ser capaços, més d’un segle després d’aquell dia del 1900, de reunir milers de persones per cantar La Balanguera, simbolitza la voluntat d’aquesta Mallorca ultra connectada i cosmopolita de no renunciar a la seva història i, en conseqüència, a la seva identitat. De no amollar el fil, filat a partir de la nostra vida, que ens uneix a aquells lletraferits i a aquests símbols col·lectius.
