*A la foto de portada: Guillem Matamalas i Margalida Sastre, propietaris de Cas Moliner
Davant i darrere el tasser. Manel Santana
Avui en dia la gent se socialitza als gimnasos, a les sessions de zumba o aquagym i a les xarxes socials. El que vull dir és que sovintegen espais en els quals la presència s’empetiteix. Però ningú em negarà de l’autenticitat de trobar-se en espais abellidors com els cafès. Per a conversar, mirar, escoltar, pensar, seduir, deixar-se seduir, beure i menjar. La pervivència d’un cafè és un acte de fidelitat a un espai i a una gent. I quan dic un cafè no em referesc als espais repetits que formen part de les franquícies globals que engoleixen el que és genuí.
Cas Moliner és un cafè antic. La primera referència que he trobat és un contracte de venda amb data d’11 de juliol de 1939 pel qual Joan Perelló i Antònia Bordoy, ambdós sense fills i d’ascendència pagesa, venien un edifici (baixos i primer pis) amb un cafè de 200 metres quadrats. Dues coses vull dir: la primera referida a l’any. Com bé es diu al contracte era l’any de La Victòria. Una victòria en una guerra incivil que havia deixat la societat manacorina nafrada. També vull posar l’accent al fet que al contracte s’especifica que els dos homes, venedor i comprador “aprueban lo otorgado por sus esposas”. Res no es podia fer sense el consentiment d’ells. Eren altres temps.
Els compradors foren Guillem Matamalas i la binialera Margalida Sastre. Precisament fou ella la que insistí a fer la passa. En Guillem tenia una barberia a l’avinguda mateixa, ben al davant del cafè i ella era una dona resolta. Si compraven el cafè podrien regentar en un mateix espai bar i barberia. I així va ser. Al primer aiguavés, en una habitació que comunicava amb el cafè, ell afaitava i tallava els cabells. Els que esperaven el torn feien temps a la barra amb un tassonet de cassalla, de vi amb sifó o un ponxet. Cafè i barberia, tot sumava.
Entrar a cas Moliner és fer-ho en un cafè que ha canviat molt poc la fesomia. Al centre hi havia una xemeneia de clovelles. Tan sols han baratat l’enrajolat. La resta perviu: un tasser alt de fusta envernissada, sostres alts, ventiladors d’aspa generosa i els baixos folrats de peces de pedra rogenca. Poques floritures i molta identitat. Na Magdalena Matamales, la filla em diu que precisament vora el tasser el seu pare hi tenia una ràdio amb gramola. I posava sarsueles i cantava. I això coincideix amb el que explicà en Tòfol Pastor Pífol quan recreà la seva joventut amb Guillem d’Efak i Joan Gelabert Poncet. Tots tres feien la ronda de cafès i ben de nit passaven per Cas Moliner on “l’amo també cantava. No en sabia gaire, però tenia molt bona veu. Així que entràvem i el fèiem cantar, el convidàvem a veure, ell ens convidava a nosaltres i després tiràrem cap al Frontó”. Quan mori en Poncet Guillem d’Efak recreà aquella amistat tot dient que “trèiem lluentor a les estrelles i als tassers”.
Na Magdalena Matamalas m’explica històries de cas Moliner i m’encomana tendresa quan evoca certes coses. Em diu que quan era petita cada nit s’adormia en un balancí del cafè perquè tenia por. Vivien al primer pis, però ella tenia por de pujar a casa sola. I s’adormia en un balancí entre el renou dels que hi feien la vetllada i la fumassa entorcillada de les cigarretes. I la mare la tapava amb una flassada perquè no agafàs fred. Encara hi havia feines a fer. Servir els més noctàmbuls, agranar, escurar, fregar. I si calia torrar i moldre el cafè al corral. I ella, na Magdalena s’adormia en aquell país de la tendresa i la gent corrent que era Cas Moliner. Perquè era cafè, barberia i casa seva. I allà feu el refresc de la primera comunió. Aquell dia estava tota amesa perquè estrenava un vestit que li havien fet les Amers. Al matí berenaren de xocolata amb ensaïmada i en sortir de missa feren un dinar, també allà mateix amb els parents. Un dinar d’arròs brut i porcella.
El febrer de 1959 en Martí Sansó, ‘Moreió’ i la seva dona, la poblera Joana Llabrés, agafaren el cafè. I continuaren la seva essència. Ella, però al principi, no ho veia del tot clar. Les dones no entraven als cafès i potser no era decorós que una dona treballàs rere el tasser. Una condició va posar: al cafè, en aquell ambient d’homes no hi havia d’haver escopidores. Qui volia escopir havia de fer-ho a fora.
Els clients eren els fusters de Can Creuetes, treballadores de les Perles de can Cova d’All i de can Martí. Precisament això feu que als anys 60 entre la clientela hi hagués estrangers que anaven a les botigues de perles. I entre els clients hi sovintejava el pintor Miquel Brunet que s’asseia en una taula prop del tasser i dibuixava.
El llanterner i vineter Toni Llinàs que era client als anys setanta m’explica una cosa ben curiosa. A la cuina hi tenien oli, pa i sal. Els clients portaven la taleca i hi podien accedir amb llibertat a fer-se el berenar. A l’hora de pagar abonaven el que havien emprat.
En aquell cafè es convertí en una fita essencial de la geografia sentimental dels veïns. Elles, primer na Margalida Sastre i després na Joana Llabrés, obrien a primera hora, devers les cinc del matí. Ells, en Guillem Matamales i en Martí Sansó tancaven. I això sovint era passades les dues de la matinada. Més de vint-i-una hores obert. I necessàriament per allà hi passava la gent corrent. Cas Moliner, era i és, un cafè d’una essència que m’encisa.
El que era visible i el que era secret
Els clients dels cafès tenen una afinitat. Són un espai de trobada de persones que conformen una fraternitat. A cas Moliner als 50 s’hi reunien els membres del Club Ciclista La Torre. Més endavant foren els caçadors. De fet, el cartell de l’entrada posava Bar La Torre. Sociedad de Cazadores. I una mica més tard els cavallistes. En Martí Moreió tenia dos cavalls, en Camboys i en Zambay que participaven en les curses de trot. I els trofeus s’exhibien en un cornaló del segon aiguavés.
El 1971 els clients més joves feren un equip de futbol amb el nom del cafè i participaren en la lliga comarcal de penyes. Jugaven al camp de ses Moreres. Aquesta, la del futbol és una altra bella història de gent corrent, de joves que, al cap i a la fi, feien país.
Però hi havia històries secretes i alhora sabudes. Al cafè es jugaven a jocs permesos: a truc i a garrofina. Però les cartes es presten a jugar a coses prohibides perquè hi havia diners en joc. Històries que avui es poden explicar, han passat molts anys. Es jugava a Monte i quan la cosa s’encalentia es feien timbes al soterrani. I sovint compareixia la Guàrdia Civil que ho permetia i ho encalçava a parts iguals. De vegades feien els ulls grossos i altres no. Maria Sansó recorda que un cop entraren els guàrdies i posaren cara la paret als que semblava que jugaven a coses prohibides. I els tancaren el cafè uns dies. Fou poca cosa, fou tan sols un esglai.
Perquè un cafè com cas Moliner està fet de gent i d’històries. De gent corrent i de gent estrafolària. Històries visibles i d’altres secretes. Tot plegat ha teixit un relat col·lectiu abellidor.
