Entre bambalines
Marina Nicolau – Actriu i abanderada de les cures. Et faig un rissotto si vols.
Agost, calor i moltes (o poques) coses a fer. Permeteu-me posar-me una mica més introspectiva en aquest article.
L’agost és el mes de «la mort» del teatre, perquè la gent va a la platja, de vacances, de festa, de revetlla, el que sigui però a fora. Les treballadores de les arts escèniques, d’alguna manera i sense dir-ho oficialment, també ens agafam aquest mes per descansar tot i que ho feim una mica per obligació, ja que no hi ha entitats ni teatres que ens contractin per aquestes dates. Evidentment, no tenim vacances pagades i de fet, segurament estam pendents encara d’alguns pagaments de feines efectuades a l’abril, maig o juny (per ser optimistes). I les factures i el menjar s’han de continuar pagant, clar.
Parlant amb les meves amigues, persones externes a aquest món, em plantejaven el dubte de com ho feim les artistes per a gestionar tant a escala econòmica com emocional tota la incertesa que envolta la nostra feina. Bé, jo no tenc la resposta universal a això, només puc parlar de la meva experiència. Sóc una persona estalviadora, per tant, econòmicament vaig fent i puc assumir mesos més fluixos de feina. A escala emocional… aquí ve el temazo!
Les persones que ens dedicam al món del teatre ens hi dedicam perquè n’estam 100% segures o, com em va dir un amic actor, «si estàs un poc loco, també». I em va fer pensar. Sí, realment has d’estar molt segur o segura del que vols (a un nivell de quasi bogeria, pot ser) per dedicar-te al teatre, però crec que les que ens hi dedicam tampoc podem no fer-ho. És més una necessitat que d’alguna manera acceptam i gestionam per a poder seguir vivint d’això. En el meu cas, però, que necessit estabilitat i seguretat dins la meva vida, a priori pot semblar que no sóc el perfil de persona que es voldria dedicar el teatre. I aquí hi ha la qüestió de com gestionar tot això en l’àmbit emocional: l’entorn de les cures.
Les amistats, família, parella i companys que et puguin sostenir són clau. I no a nivell econòmic, ja m’enteneu, sinó a escala emocional i personal. I crec que de cada vegada ens estem trobant en més dificultats per a crear aquest entorn. L’individualisme i el fals «amor propi» de posar-se sempre a un mateix per davant de tot, s’està carregant els cercles i comunitats que necessitam per a viure i sobreviure com a éssers socials que som. I aquest suport, aquest niuet d’amor i comprensió és el que d’alguna manera, a mi, personalment, em dóna coratge quan el trob.
I és complicat, com he dit, trobar-ho, connectar, sentir-se compresa i suportada. Fins i tot, he arribat a sentir un rebuig cap a allò que estava expressant o demanant quan eren coses normals de relacions personals.
Estimades, les cures són importants en qualsevol àmbit, professió i relació, i si allò que podem aportar cada una de nosaltres a aquest món cada cop més individualista és comprensió i voluntat genuïna de cuidar als que estimam, no deixem de fer-ho. Pot ser la persona que tenim al davant és un actor o actriu amb un mes d’agost de calor i poques coses a fer que sols necessita saber que qui té devora hi és i hi serà. Cuidem-nos.
