30 d’agost de 1963. El jove enginyer neerlandès Lou Ottens i el seu equip presenten a l’Exposició Internacional de Ràdio de Berlín el primer casset compacte dissenyat específicament per a enregistrar, reproduir i emmagatzemar so. També hi presenten la primera màquina enregistradora de cassetes, la Philips EL3300. Durant anys l’èxit de l’invent és discret, però als 80, l’adveniment dels aparells de reproducció portàtils —com el famós Walkman de Sony— fa que el casset esdevengui el format més popular, per la portabilitat, facilitat d’ús, (relativa) qualitat i bon preu.
Estiu de 1997. Estic assegut al sofà de cals meus padrins, una mica trist. Escolt música amb uns auriculars metàl·lics, mig rebentats, que em fan un poc de mal a les orelles perquè ja han perdut l’escumeta protectora. Dins el Walkman de marca blanca hi ha una cinta, que deu ser d’El Último de la Fila, perquè no escoltava altra cosa, la veritat; o potser qualque recopilatori que m’havia fet gravant trossos de programes de ràdio. Em diuen que m’acosti al telèfon. Plor i xerr entre sanglots. Havíem d’anar a Aquacity, però al final no hi anirem perquè em vaig portar malament. Segur que vaig dir qualque impertinència, en fi… Deman disculpes. Em diuen que si em port bé hi anirem la setmana que ve. Me’n torn al sofà. No anirem a Aquacity, però bé, mentre el Walkman tengui piles, anirem fent…
Estiu de 2003. Els estius són lents i feixucs per als pringats que no tenim casa d’estiueig. Manacor és un desert literal, buit de gent i ple de baf. En Toni i jo ens veim quasi tots els horabaixes per fer passar les hores. Passejam sense rumb. De vegades anam a mirar el verdet del Torrent, som així d’intel·lectuals. I amb l’afany —un xic ridícul— de fer de reporters d’aquelles eixides improductives, ho narram tot en un dictàfon de microcassets que vaig aconseguir no-sé-com i no-sé-on. Passam per devora una carronya, al passeig del Ferrocarril. “Aquí hi havia un ca o un moix mort”, sentenciam entre rialles. Saps que ho eren, de lents i feixucs, els estius.
6 d’octubre de 2024. Hem quedat a can Miquel Serra. Estam fent un disc amb un vuit-pistes de casset Tascam 488. Les cintes que he triat són d’una marca turca, Raks, que ara mateix no és gaire coneguda. Són de tipus II —posició “crom”— i trob que sonen bé: el renou de fons no és excessiu —si utilitzes la reducció dbx— i no causen (gaire) problemes. Tenim dos micròfons en marxa i una estesa d’instruments a la nostra disposició: guitarres diverses, panderetes, panderos, maraques, shakers fets de llavors africanes, cascavells, un harmònium, harmòniques, una autoharpa, una mandolina… Passam d’una cosa a una altra ràpidament, com nins petits excitats que tenen totes les juguetes en terra i no saben ben bé quina volen triar. Entre presa i presa, hem de rebobinar pacientment la cinta: és un petit moment de reflexió, d’impàs, que m’agrada especialment. Hem de procurar fer-ho bé, perquè els errors no es podran maquillar gaire. Escoltam amb les orelles, no amb els ulls. Tenim poques opcions, i això ens estimula. “Que és de divertit, gravar així”, diu en Miquel. “Amèn”, pens jo.
