Dissabte, 26 d’octubre s’inaugura l’exposició Cent anys de brodats a Sant Llorenç. Qui n’ha estat al capdavant i ha fet tota la recerca i la documentació ha estat la historiadora portenya Lourdes Melis, que ens ho conta.
Com comença aquesta història de la recerca de brodats a Sant Llorenç?
El 2014 vaig publicar un llibre sobre la manufactura dels brodats a Sant Llorenç. Era una recerca que havia de durar sis mesos i varen acabar sent dos anys i mig. Vaig veure que l’activitat del brodat a Sant Llorenç era importantíssima econòmicament. I de fet, molta de la inversió a la costa per part de famílies llorencines es fa gràcies als guanys del brodat.
Devia ser una feina eminentment femenina.
Sí, hi havia una perspectiva de gènere importantíssima. El 97 per cent eren dones. Férem una exposició, en aquell moment, i no es va fer res més, fins que va arribar la torrentada i la tècnica de cultura em va avisar que hi havia moltes cases que havien estat tallers, que les reformaven i ho tiraven tot. Férem un projecte per veure què podíem fer amb tot això per no perdre-ho. Vaig redactar una proposta d’actuació per habilitar una col·lecció museogràfica, que s’ha anat engrandint amb donacions interessades. Ho hem enfocat des d’un punt de vista social i comunitari, i per això hem creat comissions ciutadanes que engloben les entitats i associacions del poble.
Es tracta d’un projecte que es dedica a recuperar exclusivament aquestes peces?
No. A més, tenim un conveni amb Mallorca Literària per recuperar l’arxiu oral de les manufactures i el treball femení. A nivell acadèmic ho hem presentat a diferents congressos i enguany es fan cent anys des que es va obrir el primer taller. I volem que sigui un esdeveniment anual. Personalment vaig voler donar una volta al brodat, per combatre aquesta idea que hi ha del brodat com una activitat amb un toc ranci. Per això hi hem convidat artistes que treballen amb brodats i amb el tèxtil. Hi participa Guillem Nadal, l’artista llorencí. Sa mare era una de les millors brodadores de Sant Llorenç. També hi participen Concha Romeu, Joan Ramis-Sineu, Maria de Lluc Fluxà, que va ser molt amiga de Louise Bourgeois, l’artista francesa que va treballar tant el tèxtil. A més també hi haurà una performance de Victòria Garcia Masdeu, titulada “Trama”, per reflexionar sobre els lligams comunitaris i socials.
Per què surt ara tot això a rotlo? Per què hi ha aquesta sensació que tot això estava amagat?
Perquè no passa com a Inca o com a Manacor, on l’activitat industrial ha estat molt grossa, amb grans fàbriques, que han estat referenciades historiogràficament. A Sant Llorenç hi ha tallers petits, constituïts a les unitats familiars, que ocupen moltíssima de gent. Alguns tallers tenien més de quaranta treballadores. Però el treball domiciliari també era importantíssim, el brodat es fa sobretot a domicili. Fins i tot hi havia tallers que tenien viatjants, que anaven pertot, Sud-amèrica, França, la Península…
Deies que les dones hi tenien un pes fonamental.
Sí. El propietari era sovint el matrimoni, però de vegades també ho eren dues germanes o dues cosines. En tot cas, qui duia el comandament, i les encarregades dels tallers també, eren les dones. Això va suposar una empenta feminista, evidentment oculta, perquè el sistema patriarcal és el que és. Les dones eren les que prenien les decisions i les que s’aferraven a la feina. Els primers tallers són catalans, però les encarregades són llorencines. Broden en un sistema d’autoexplotació però no en un sentit negatiu. Brodar va ser la seva vida. De fet, els dona molta d’independència. Trobam dones que es treien el carnet de cotdxe, que viatjaven totes soles, i fins i tot dones que no es varen casar.
Hi devia haver una activitat brodadora a tota l’illa.
Seguríssim. Les meves padrines brodaven. A Portocristo hi ha un estudi pendent, però també a tot Mallorca. Els lligams durant tot aquest temps no s’aturen de sortir. Hi ha un vincle social i un retrobament comunitari, amb aquesta feina de recerca que hem mogut ara. Està clar que això ens vibra dedins entorn d’aquest tema. Tothom s’hi aboca.
S’interromp, aquesta activitat?
La primera aturada arriba amb la Guerra civil, hi ha tallers que tanquen. Passada la guerra es torna a reprendre. El boom turístic suposa un punt d’inflexió. Es comencen a fer productes per al sector serveis, per al turisme. La producció tradicional, destinada a la caixada, més refinada, no desapareix mai, i conviu amb aquesta adaptació.
I com evoluciona fins ara?
Es redueix el brodat i es fa més confecció. Els tallers introdueixen màquines industrials. Amb la competència internacional, sobretot xinesa, que fa feina amb màquines de diversos caps que broden. Un dels tallers més antics, i que continua obert, és a Son Carrió, Confeccions Estrany. A San Llorenç també hi ha la tenda Caliu, que també s’hi dedica.
Has parlat de donacions per a la mostra museogràfica. Et refereixes exclusivament a peces brodades, però també a maquinària?
Sí, hi ha teles, màquines de cosir, màquines de folrar botons, botons, màquines de perforar, catàlegcs, documentació, peces actuals, confeccions… També hem recollit cants i cançons que utilitzaven les brodadores durant la feina. A partir de l’arribada de la ràdio, es comencen a cantar més en castellà, amb peces de Machín o de les folklòriques.
