Començar la universitat és una murga (II)

Admet que els primers tres dies després d’arribar a la gran ciutat, la meva vida va fer, com les voltes de campana que fan els cotxes de les pel·lícules hollywoodianes, un gir de 180 graus. Tot (i quan dic tot, ho dic sense exagerar ni un pèl) em feia por: baixar al menjador, ple d’alumnes estrangers (perquè, com diuen per aquí, jo baix a sopar a l’hora “dels d’intercanvi”) dels quals cap no em va dirigir una mirada de consol quan vaig comparèixer per la porta, com l’animaló aterrat que sap que s’està endinsant dins la cova del llop; anar a la bugaderia comuna per usar la rentadora; demanar dubtes a les dones que vigilen l’entrada, com les recepcionistes de l’hotel on mai no acaba de dormir ningú; emprar el tren per anar al centre sola…
I tot això mentre la gent se sorprenia si mencionava la meva procedència, d’igual manera que si els hagués dit que venia de l’Atlàntida.
He sentit de tot: m’han demanat com ho feia per compaginar dues llengües (quatre, de fet; no obstant això, vaig preferir callar aquesta informació, ja que sospitava que els podia esclatar el cap a causa de l’estupefacció); si coneixia certes paraules en castellà pel simple fet que “els semblava que eren massa estranyes perquè els sabés una catalanoparlant” (tampoc eren res de l’altre món, com “cacharro”, per exemple); entre d’altres de molt originals. També algú ha fet comentaris respecte al meu accent, però ara ja s’han acostumat a sentir-me parlar com una francesa o una portuguesa intentant xampurrejar castellà.
Les nits es feien eternes, i només el cansament ajudava a pal·liar la sensació de llunyania que em llevava la son. Sigui com sigui, la situació era estrambòtica i rocambolesca i estremidora i tan diferent… I jo em sentia com els conills que veuen venir el cotxe a tota velocitat, esperant sense possibilitat d’escapar del desastre imminent, sense saber ben bé com reaccionar davant aquesta caòtica voràgine.
Després de fotos de carnet, comprar una granera i un acomiadament un poc lacrimogen amb els pares, els dies es van acurtar de mica en mica. L’inici de les classes, els primers deures, les xerrades amb nous coneguts i les tardes de replegar cabells aperduats de pel bany es tornaren el dia a dia i el meu cervell, abans embotit amb tanta novetat, es va acostumar al nou sistema de vida així com les espècies s’adapten a les condicions agrestes d’una llar inhòspita.
Segons el Gènesi, la creació del món es féu en set dies. Doncs, la creació del meu propi món, el microcosmos que és la meva habitació, també necessità una setmana per consolidar-se.
Perquè al meu setè dia, quan tornava caminant de la universitat, parlant per telèfon amb mon pare i ma mare mentre els explicava que havia conegut unes al·lotes molt agradables amb les quals havia de preparar un treball per unes pràctiques, els vaig dir, i cit textualment: “Bé, us deix, que me’n torn a ca nostra”.
Ca nostra.
En aquell instant no em vaig adonar que acabava d’usar aquesta expressió tan familiar.
Fins al meu setè dia, ca nostra era Manacor, ca nostra era la casa dels meus pares. I encara ho és, clar, però ca nostra també és el meu piset minúscul de Madrid. Ca nostra és la residència, i el seu menjador gegantí, i la seva bugaderia compartida, i el seu pati interior.
Ja no em fa vergonya baixar a berenar i demanar un cafè amb llet sense lactosa.
Ja no em fa vergonya sortir amb la cistella de la roba bruta per portar-la a la rentadora.
Ja no em fa vergonya saludar a qui em creu pels passadissos, siguin estudiants, siguin dones de neteja, siguin pares visitant els seus fills.
Tampoc no em fa vergonya dir que enyor Mallorca, però ja no és la mateixa sensació dolorosa d’abans, sinó una motivació per comprar un bitllet d’avió i fer una visita.
Ca nostra és el que jo vulgui que sigui ca nostra. Només és qüestió de set dies.