Foto: David Arquimbau
Arriba aquella època en què les amistats peninsulars comencen a temptejar el terreny i fer-te algun missatge —obviant que l’últim te’l van enviar el setembre de l’any passat i hi deia: «gràcies per aquests dies i per l’acollida, ets la millor!».
Ara estan començant a planificar el seu calendari d’estiu i, de cop, se’n recorden que tenen aquella amiga de ses illes sempre tan hospitalària. Sí, ara comença aquella època en què, si et despistes, pot ser que ca teua —pel fet d’estar en aquest entorn privilegiat d’estiueig i turistització creixent— adopti forma d’hostal amb check-ins i check-outs sense aturall. Els amics són un tresor, menys quan venen de vacances a l’illa.
Com que explicar-los els motius sense semblar una mala persona és pràcticament impossible, acabes cedint: caus en l’exigència d’anar a posar metzina; recollir-los a l’aeroport després d’haver-los explicat que pel mateix preu hi havia un servei d’autobús; fer una còpia nova de les claus perquè no-sé-qui no te les va extraviar; menjar per sistema fora de casa com si fossis bilionari; posar rentadores de llençols i tovalloles compulsivament; garnar arena de qualsevol racó domèstic; engatar-te sense voler dia sí i dia també —fins i tot bevent pomada, beuratge que havies promès no tornaries a tastar—; fer coa per un gelat; patir per trobar les arraconades aptes per nedar sense massificació i un llarg etcètera de tot allò que s’espera d’un amfitrió local, d’un guia amb els secrets més ben guardats.
A més, als amics de fora hi hem de sumar els amics de sempre, aquells que tornen només per Nadal i durant els quinze dies en temporada punta. Aquests últims regressen amb una actitud de reclam, d’atenció i, després d’avisar-te amb un missatge estil Josep Tarradelles, donen per fet que els atendràs amb dedicació exclusiva posant la teva vida en pausa. Tornen convençuts que la teva rutina és la mateixa de fa quinze anys, o que la teva rutina és, en realitat, inexistent, perquè no hi passa mai res en aquest indret immune al pas del temps. Així que més val posar-se al seu servei si no vols rebre retrets per absència injustificada. Deixa de fer el fos que estaves fent i posa’t a reproduir plans adolescents a diari com quan els estius eren eterns. Ens demanen ser part del seu decorat i no alterar el record ni les expectatives, perquè durant l’estiu és quan les amistats es forgen i es fan fortes. Tu has de ser-hi.
Tot això s’agreuja quan, d’alguna manera, les víctimes col·laterals també en són les famílies. L’estiu passat record haver llegit un post d’una mare explicant que, quan es retrobava amb els seus fills estudiants, perdia el control de què passava dins ca seua: no sabia qui hi aniria a dinar o a dormir, ni quan podria desar el bany i, òbviament, perdia el recompte de les muntanyes de roba bruta que, sense negociació, requeien en responsabilitat seva. Les vacances dels fills són cures a càrrec dels que no parteixen enlloc —ara no em puc estendre en la qüestió de gènere, però juraria que, qui més qui menys, s’ha trobat sempre el plat a taula durant aquests dies “de vacances” per obra i gràcia de sa mare.
Està bé, el repòs és un dret i tota aquesta gent no vol fer altra cosa que gaudir dels seus merescuts dies de descans. Però, aquells que no ens movem —perquè la feina o la precarietat ens ho impedeix— veiem clar que les vacances són els altres.
És per això que he decidit convertir-me en el Grinch de l’estiu. No cauré més en la temptació d’unes falses vacances a costa de la meva economia i salut mental. S’ha acabat la gratuïtat dels serveis de holidays planner. Si faig vacances a ca nostra que sigui per no fer res. I, per poder no fer res, he d’alliberar-me de ser una figureta de betlem o un xerpa. No és manca de generositat, si realment em voleu veure, estaré disponible d’octubre a maig i amb les portes ben obertes. Esper que llavors, després de tot, encara em quedi algun amic.
