Els membres de Hellfire Group Inc encetaren les festes del Carme 2026 amb un pregó cinematogràfic en què repassaren els orígens del projecte Jostissi de Carreró. Nascut de manera completament autofinançada i rodat íntegrament a Portocristo, durant la seva intervenció han recordat la trajectòria d’una pel·lícula inspirada en el cinema fantàstic i la cultura popular i que ha participat en diversos festivals i ha rebut diferents reconeixements.
El pregó ha combinat humor, records personals, crítica constructiva i reivindicació de la identitat portenya. Els pregoners començàren evocant la infància i els records de joventut a Porto Cristo, amb referències als carrers, els comerços, els jocs al carrer i l’ambient que es vivia anys enrere, alhora que han reflexionat sobre els canvis que ha experimentat el poble amb el pas del temps.
Al llarg de l’acte varen aparèixer diversos personatges del film i han tengut lloc gags, bromes i aparicions sorpresa.
Aquí reproduïm el text del pregó complet:
PREGÓ FESTES DEL CARME 2026
Pedro Miralles:
Bon vespre a tots. Primer de tot, moltíssimes gràcies per ser aquí.
Per als que no me coneixeu, som en Pedro Miralles, portenyo i director de sa ‘famosíssima’ pel·lícula Jostissi de Carreró, un film que vàrem començar entre amics per riure una estona i que, sense saber ben bé com, va acabar passant per festivals com Sitges, Barretina, CutreCon i molts d’altres…
Per jo és un orgull immens poder ser pregoner de Porto Cristo, es meu poble. Un poble on he crescut des del dia que vaig néixer, i a on he tengut sa sort de viure una infància que, si som sincer, avui me pareix pràcticament irrepetible.
I això encara me fa més il·lusió perquè no som es primer de ca nostra que té aquest honor. Fa uns anys, mu mare, na Tita de Can Llabrés, també va ser pregonera de Porto Cristo.
HOLA MAMÀ! Tranquil·la… Intentaré no deixar es nivell massa baix.
Vaig créixer corrent pels carrers des Port, a Ca ses Monges, patinant amb sos amics, jugant a futbol, passant hores i hores a Mitjà de Mar amb sos millors professors, amics i treballadors de s’escola que podia imaginar, i sobretot fent aquelles rutes pes poble que només entenen els qui han estat infants a Porto Cristo.
Però sobretot record sa ruta des carrer Major. Amb cent pessetes a sa butxaca me sentia l’amo del món. Sortia de Can Llabrés, sa botiga des meu repadrí, i començava sa ruta. Passava per Sa Marina a mirar juguetes, passava per Can Busco a mirar He-Mans i G.I. Joes, passava per Can Nadal i tenia sa temptació de gastar els doblers amb un bocadillo… però no…seguia sa ruta i, cap a nes Gambo, i molts d’altres negocis que eren coionuts…
I acabava sempre allà mateix… a sa Heidi. Mirant si havia arribat aquella revista que esperava cada mes. I si no havia arribat… bé, no passava res.
Perquè sempre acabava gastant ses cent pessetes amb qualque sobre sorpresa, quatre xutxeries i una quantitat de sucre que avui faria intervenir els serveis socials.
Ara mos diuen que no hem de donar sucre als infants. I segurament tenen raó. Jo mateix, quan sa padrina li dona qualque tros de xocolate a sa meva filla Alicia… també ja pos morros.
Hem tornat mig coiós.
Però també he de dir que noltros vàrem créixer pràcticament a base de patatilles, Bollycaos, xiclets, Chupa Chups i Coca-Cola.
I aquí estam!…Més o manco…
Perquè a part d’això… també hem sobreviscut a s’època des Carreró. I això sí que no té cap explicació científica.
Era petit. Era cutre, i tornaves a ca teva fent una olor de tabac que entabanava.
Hi havia qualque brega. Hi havia gent massa passada de voltes. I segurament circulaven més drogues que Coca-Coles.
Però, inexplicablement, cada dissabte estava ple. Tant en ple gener com en ple agost. Venia gent de tota Mallorca.
I jo crec que sa culpa no era des Carreró. Era de sa gent. Sempre hi trobaves qualcú. Sempre acabaves xerrant amb qualcú. Sempre acabaves rient amb qualcú.
I sobretot… no existien ses xarxes socials. No hi havia Instagram. No hi havia TikTok. No hi havia ningú preocupat per gravar-ho tot. Primer mos ho passàvem bé… i després ja ho contàvem.
Ara pareix que primer s’ha de penjar una història… i si queda temps, ja t’ho passes bé.
Ja ho he dit abans, hem tornat mig coiós…
De fet, ara que hi pens… es Carreró va començar a morir més o manco quan varen començar a néixer ses xarxes socials.
Potser és casualitat… O potser no.
Però bé… aquell Porto Cristo era tranquil… molt tranquil. No hi havia grans perills. Com a molt, qualque bala perduda des poble. Aquell personatge que tots coneixíem, i que, curiosament, feia més gràcia que por. Li donava aquell punt entranyable que tenen tots els pobles.
Però avui… no sé. Potser m’equivoc. Potser són coses de tornar més vell i més nito… que també passa, eh?
Però avui… de vegades me començ a sentir un indígena dins sa meva pròpia terra…I això és una sensació ben estranya.
Perquè de vegades mir es meu poble… i me costa reconèixer-lo.
I és aquí quan tenc sa sensació que Porto Cristo se sembla cada vegada més a Jostissi de Carreró.
I això és preocupant. Perquè a Jostissi hi havia La Banda del Lobo, hi havia delinqüents, hi havia persecucions, hi havia extorsions, hi havia corrupció, hi havia assassinats, hi havia brutor…
Però… Tot fictici!!!
Fins i tot, per rodar segons quines escenes, havíem de posar «basura» noltros mateixos perquè paresqués un Port abandonat.
Però avui… avui agafes una càmera, vas segons a quin racó… i ja tens es decorat montat.
Bé… ara que ho pens… potser no era una pel·lícula tan allunyada de sa realitat.
I ja ho diuen… «La realidad supera la ficción».
Perquè avui ja no saps ni en quin idioma te demanaran sa cartera.
I és que, si vos posau a pensar bé en sa situació a sa que hem arribat…
[Entren els maleantes]
Maleantes: Calla, bobo! [Segrest]
Russifà:
Gent de Porto Cristo, atenció! Som en Russifà, líder de La Banda del Lobo, des d’ara, es vostro pregoner.
Cagondena de pregons, tardeos i neofestes, amb aquesta calor que fa!
Però bé… Sa feina és sa feina!
Es darrer pic que me vàreu veure, vaig acabar un poc malferit per mor d’un portenyo jostissier. Però només va ser es susto. Es doctor Telefunken me va reconstruir tal com era! Un poc més sull, mal de coure, i amb descendència… Però encara més poderós!
Mirau, jo sempre he estat portenyo. Ja vos ho vaig contar a sa pel·lícula aquesta… Jostissi de Carreró.
N’hi ha que diuen que Jostissi de Carreró és una garrotada al monopoli cultural d’avui en dia. I n’hi ha d’altres que afirmen que és una declaració d’amor i d’humor a Porto Cristo i al cinema d’acció, respectivament.
Ja és ben hora que en facin còpies pirates per fer gasto a n’es videoclub de ‘Foto-Video Moreno’ i a ‘Can Mac’…Meam si així puc tornar a posar en plantilla els meus mariscales: en Vudú, en Destructor Mascaró, n’Espartaco Manowar, en Cabrón Rojo, n’Electroshock i en Xispillas. I també li comanaré a n’en Tomeu Penya que monti un trio amb en Ximo Baeo, i n’Esbirrobot, i me facin una versió moguda de sa famosa cançó de Los Sixtar. Però…res d’Amor en Porto Cristo…Se titularà…: Pánico en Porto Cristo!
Això eren bons mossets! I no aquesta IA d’ara…Intel·ligència artificial, m’has dit? Beneitura natural!
Germans! Vos contaré que els meus avantpassats ja hi eren quan sa família des Patró Pelat va venir a malviure dins una cova. I molt abans ja feien negocis amb sos romans que fondejaven a sa badia.
I sa barcassa de ses llumetes, què vos pensau? Idò per no pagar s’impost revolucionari, el varen enviar a enfonsar.
Sempre hem estat aquí, som els autèntics portenyos definitius, hahahah!
Però molts de voltros, sou fills de llorencins, carrioners, palmesanos, forasters, catalanufos, guiris, gent de qualsevol banda del món… o encara pitjor: de Manacor. Aquests éssers mitològics que són meitat homo i meitat bèstia… I que compareixen tots a n’es Port ara, en s’estiu!
Perquè heu de saber que mos fa gràcia, aquesta oligarquia artística actual…
A partir d’ara, només seran vàlides ses obres culturals que duguin es segell que veis a n’aquesta bandera. La resta, caramull i foc!… O encara pitjor…Cap a n’es caramull d’obres subvencionades!
Subvencions?…Beh! Visites guiades de s’art, són!
Noltros volíem convertir Porto Cristo en un niu de grogues, contrabandistes, «maleantes», «bandidos» i delinqüents. Però he de reconèixer una cosa: es meu exèrcit ha fracassat, perquè quan he tornat, he descobert que voltros ho heu fet molt millor… Tots sols!
Ni quan es senador Gomila ho duia tot – amb sa meva estricta supervisió, eh? -, no havia vist mai un Port tan maravillós. Ple de decadència. Ple de destrucció. Ple de fems. Ple de clots. I ple d’idees absurdes que diuen ‘pròximament’.
Joan, ara que has tornat de Massachusetts, un dematí hem d’anar en bicicleta i mos hem de posar al dia, eh? Pensa a dur un poc de Tantum i Perfecto Amor de sa farmàcia!
He aprofitat aquests dies per tornar a visitar els llocs que varen veure néixer els de ‘El Lobo’ (…Qué gran turrón!). I ses xifres escarrufen. Fins i tot a mi.
He anat a veure sa piscina des Manhattan… Enhorabona! Jo volia inundar es poble, i resulta que voltros només heu hagut de posar una bomba que no funciona i… Aigua a voler per tot.
Després he anat a cercar es Punt Verd. I també vos he de felicitar.
Heu aconseguit es Punt Verd més gran del món. Perquè ja no fa falta tenir-ne. Ara, tot es poble és un Punt Verd.
De fet, ja arriba fins a Cala Mendia tota sa brutor. Perquè, com bé sabeu, s’existència des mal gust és símptoma de bona salut d’un poble. Amb tanta bona feina feta, La Banda ha quedat obsoleta.
A mi me deien ‘criminal’. Però jo no vaig aconseguir mai… Això de convertir sa nostra platja en una depuradora.
Volíem fer un atemptat a n’es pont des Port, però sa burocràcia va fer més via i el va demolir abans que noltros.
En canvi, ses obres des poble avancen tan a poc a poc, que ja hi van els arqueòlegs… A estudiar-les!
Vaig enviar en Destructor Mascaró a esbucar Mitjà de Mar. Però quan va entrar a dedins ja no quedava res per destruir.
Però, se veu que són gent prudent: tant els al·lots com els mestres van amb casc i guardapits reflectant a classe. Allà, ell va patinar amb ses goteres. Ara el tenc de baixa, perquè es sistema sanitari encara el té en llista d’espera. Meam si el doctor Rubaia fa qualque mangarrufa de ses seves i el me fa passar a davant.
S’Aquari… Sa meva antiga guarida. Es meu refugi, es meu despatx, es centre d’operacions de La Banda del Lobo. Jo pensava tornar-hi, posar quatre cadires, dos bidons, una taula, qualque arma nuclear de destrucció massiva…I tornar a començar.
I quan vaig arribar…Vaja disgust… L’havien esbucat! Vaig plorar i tot. No gaire, perquè som un criminal, però vaig plorar.
Quiebronarros!
I aquell dia vaig entendre una cosa: hi ha promotors immobiliaris molt més malvats que La Banda del Lobo.
Per tant, traslladam provisionalment sa nostra base d’operacions a ses Xarxes i a n’es Minigolf.
Allà, me varen comparèixer dos individus amb gorra i me varen afuar un parell de cans, a mi! A n’en Russifà! Líder de La Banda del Lobo!
De cobrar s’IDL (s’Impuesto Del Lobo), res de res! Encara me varen demanar doblers per aparcar.
Perquè aparcar a Porto Cristo ja no és una habilitat. És una oposició. Si trobes lloc davant sa platja a s’agost, o per anar a cercar sa paella a Can Tauleta, te donen directament una plaça de funcionari.
I allà quedarem, fins que vengui sa pròxima torrentada. Perquè a Porto Cristo hi ha coses que canvien, i d’altres que simplement tornen…cada cinc o sis anys.
I en Willy…Es meu cabot «asesino»… Bé, ara que m’he tret es C2 a s’Escola de Mallorquí, ja he après a dir Wiwi. No havia anat mai tan bo, en Wiwi. S’aigua des Rivet l’ha nodrit més que un alemany de ‘tot inclòs’ amb sa polsereta posada. De gros que és, quiasi fa ombra als dinosaures dels Hams!
Els dematins, quan trec es meu ca, en Dientes de Hojalata, a n’es carrer, a fer ses feines, adesiara, n’Angeleta Alfaro, quan me veu encara m’atura per informar-me des parc submarí. Un museu submarí. Doblers d’Europa. Dos milions d’èuros. Presentacions. PowerPoints. Rodes de premsa. Il·lusió. I finalment…Res. Sa culturalitat convertida en un postureig postís de postal… Brutal!
És es primer projecte de Porto Cristo que ja ha nascut directament davall s’aigua. I mira que és bo de fer, eh?
Tirar quatre escombros dins s’aigua perquè els nostros bussejadors hi duguin els guiris… Enganats i contents!: Ooh, wonderful! Underwater Museum!
Ara que Europa encara reparteix doblers, en demanarem més, i farem un parc temàtic dedicat exclusivament a n’en Wiwy. S’ho ha guanyat.
Però si anau endarrer de coses davall s’aigua, ben aviat ja tendrem una gran novetat: sa platja submarina. Wuuuh! Això no ho havia previst ni en Max Sucker, de Porto Cristo News, ni en Marquet Caldentey, del Tiempo…O sí!
Tot això, sense haver de moure papers, sense demanar permisos i encara millor: sense gastar ni un cèntim!
També vull anunciar que La Banda del Lobo torna a reclutar nous membres. Perquè vist es nivell educatiu, sa cantera és extraordinària.
Diuen que si vols defensar sa identitat d’un poble, has de fer protagonista es poble, i has de donar veu a sa seva gent.
Per això, si hi ha qualcú que vulgui ser des nostros, que enviï es número de teléfeno, ses patatilles…I es sobre amb sos dobbers! I ja els diré coses…
[Entra en Golam]
Golam: Per molt que insistiu, tanmateix no hi ha duros per fer una segona part!
Maties Miralles:
Moltes gràcies, Golam! Ets sa sal de sa terra! Ah! I tens raó, no hi ha doblers per rodar una segona part. Bé! Jo som en Maties Miralles, i venc aquí a intentar arreglar un poc tot aquest desastre o «dosi de realitat»… Depèn com se miri! Estam molt agraïts que mos hagin convidat a fer aquest pregó sense cap classe de condició.
Tots coneixem ses mancances de Porto Cristo, que són moltes, però tots els portenyos i portenyes també sabem totes ses virtuts d’aquest poble maravillós! Un poble que ha anat canviant al llarg dels anys, amb canvis que han agradat més i d’altres manco. Però hi ha una cosa que, des de sa nostra infància i per molt que vagi canviant, tothom frissa que arribi: estic xerrant de ses Festes del Carme. Quinze dies que fan que sa gent se senti més portenya que mai. Però sa veritat és que m’agradaria veure aquest sentiment de poble durant tot l’any, així com era abans, així com ho recorda sa majoria de gent que és aquí.
Aquest hivern vàrem fer una sèrie d’entrevistes a persones emblemàtiques des Port, i a tots se’ls feia sa mateixa pregunta: ‘Què enyores des Port?’ Sa majoria ho tenia clar, i coincidien que ‘Sa sensació de poble s’està perdent’. Una altra pregunta era: ‘Què t’agrada des Port?’ ‘Ses Festes del Carme’, i anomenaven activitats ja perdudes com: ‘ses carreres de natació des martell a n’es mollet, s’amollada d’ànneres, es concurs de castells d’arena, es concurs de dibuix, sa processó d’antorxes’,…Però n’hi ha dues en especial que segueixen sent s’essència de ses festes: sa processó de ses barques i els focs artificials.
Aquestes festes, si no hi hà quòrum de poble, se perdran… Però estic ben tranquil, perquè veig que amb aquest grup de joves que s’anomenen ‘Pescatruis’, sembla que tendrem festes per un parell d’anys més: gràcies al·lots, seguiu així!
No mos ne volem anar sense fer un agraïment de tot cor a Porto Cristo, s’autèntica perla des mediterrani. I que, gràcies a sa gent tan coionuda de Porto Cristo i Manacor, ha estat possible fer Jostissi de Carreró. Aquesta pel·lícula també és una part de tots voltros, perquè neix de l’estima, el suport i la il·lusió d’un poble extraordinari. Gràcies de veres a tots els que heu participat de manera directa o indirecta!
Volem recordar una persona que mos va ajudar molt amb es film, en Christian Völker Llull, que mos va deixar fa molt poc, i encara no mos ho acabam de creure…Sa seva presència i sa seva música han quedat immortalitzades a sa pel·lícula.
Bé, si heu quedat astorats amb aquest antipregó, pensau que tothom s’encoiona i fa befa des bufons, però, a canvi, es seu privilegi és dir sa veritat a tothom, fins i tot a n’es senadors.
I per acabar amb sa comèdia, crec que podem dir que un portenyo és qui estima es Port. I estimar es Port és feina de tots, uns més que d’altres, pèro no fa falta que vengui un jostissier a treure-mos ses castanyes des foc: basta que tots siguem bons veïnats i millors persones. Això sí que és fer Jostissi.
I ara, vos mostraré una cosa. Tenc una sorpresa per voltros. Aquí teniu un portenyo molt especial, de tota la vida. Ses males llengües diuen que ha estat més temps a n’es bar Monumento que en Diego. Vivint a s’ombra… Bé, exactament damunt d’una màquina de tabac. Amb tots voltros, vos presentam en Súper-Geneta! Wuuuh!
Súper-Geneta: Portenyos, sou tots els meus amics… Bones festes… I Porto Cristo independeeent!
Els vuit membres de Hellfire: Au idò, Queden inaugurades ses Festes del Carme de Porto Cristo dos mil vint-i-sis!
