Comentari del llibre d’Octavio Salazar “El hombre que no deberíamos ser”
El llibre arrenca amb una forta dedicatòria en la qual ens emplaça als homes d’avui a situar-nos en un present que mira a un futur en què ens hem de veure com en un mirall per construir-nos com a nous homes que viuen la seva vida d’una manera diferent a l’anterior patriarcal i rància. En la qual els homes deixem de ser els poderosos i les dones les sotmeses en què les relacions entre homes i dones estiguin basades en una igualtat absoluta. El feminisme que proposa l’autor del llibre no és contra els homes, és contra el patriarcat, que vulguem o no, els homes de certa edat o de totes les edats hem rebut a les nostres famílies i en la nostra societat. Per això, en ‘plantejar en aquest llibre la necessitat d’una veritable revolució masculina a banda de la femenina, cerca noves formes de relació entre homes i dones, més madura, més satisfactòria i més feliç. Per això l’autor ens situa en el primer capítol “Davant el mirall” perquè reconeguem l’herència rebuda basada en l’autoritat familiar i en la repressió de les emocions sempre considerades pel patriarcat com femenines i gens masculines. L’estereotip transmès socialment de l’home conqueridor i que porta la iniciativa i la dona com a secundària i receptora, a més de antiquat, és inútil i per això els homes l’hem d’eradicar d’una vegada per totes. Plantejat així cruament ens costa acceptar-ho. Sembla que està injectat en els nostres gens. Si no ho podem demanar als joves d’avui. Però no ho podem acceptar com una herència rebuda, de manera que cal superar-ho i eradicar-ho.
Els sentiments són tant femenins com masculins, i l’apoderament ha de ser de tots dos sexes. Els homes ens sentim més vulnerables en perdre l’hegemonia del poder i la dominació.
En el camí cap a la igualtat en les relacions humanes cal escurçar-, cal superar la por davant la pèrdua de poder davant l’empoderament de les dones. Sentir-nos febles és el millor camí hi ha la igualtat així augmentarem la maduresa i la satisfacció mútua.
Amb la submissió no hi pot haver igualtat sinó menyspreu i utilització de l’altre sexe, com en la prostitució o la violència masclista.
D’aquesta actitud deriven els comportaments masclistes com les manadas i la violència de gènere.
La lletra famosa de el tango “La maté porqué era mía” és un gran error que cal eradicar i oblidar. Perquè la dona no és meva, ni de ningú, sinó d’ella mateixa per sobre de tots els condicionaments.
També critica el llibre que el patriarcat hagi assignat sempre a la dona la seva faceta de cuidadora, i advoca per una funció mútua de les cures.
Salazar insisteix que cal mirar-se constantment al mirall per descobrir i eradicar els comportaments masclistes que crèiem superats però que de vegades segueixen latents en les nostres actituds.
El futur és de tots / es i per això cal construir sobre la base de la més absoluta igualtat per a una convivència més justa i més feliç, i aquest és el futur que tots / es hem de construir i transmetre a les noves generacions.
És molt interessant el capítol final que ens dóna 12 claus perquè els homes aconseguim la revolució masculina. Dotze claus que convé llegir-les detingudament, reflexionar-les i viure en el nostre dia a dia.
El llibre de Salazar no té desperdici ja que ens ajuda a desterrar els falsos mites de la masculinitat hegemònica, de la virilitat i el masclisme i ens plantegen la necessitat de demolir l’entramat masclista rebut.
El futur només pot consistir en una societat igualitària, justa i democràtica.
Rafael Valverde Maldonado
Feminista. Advocat
