Contraban de tabac (I)

Albert Carvajal

Encara que avui dia sigui un producte en clara decadència, el tabac es va convertir en una mercaderia de consum massiu a Europa i a l’Àsia Oriental d’ençà dels segles XVII i XVIII. La planta del tabac, descoberta pels espanyols i els portuguesos a Amèrica i traslladada al Vell Continent, va passar de tenir un ús medicinal a considerar-se un element festiu i de sociabilitat i, gairebé inevitablement, en un producte fiscal. La Monarquia Hispànica ja en va establir un règim fiscal a Castella l’any 1636: l’estanc. I a través d’ell en controlà totes les fases de la cadena de producció i distribució: des dels cultius a Cuba (que havien d’assegurar la provisió de fulles de la millor qualitat) fins a la seva distribució final a la Península en estancs provincials. El monopoli del tabac arribà al seu major apogeu a finals del segle XVIII afavorit per l’Estat absolutista. El propòsit del seu establiment va tenir un clar interès econòmic: proporcionar noves entrades a les necessitades arques reials. El tabac es va erigir així en un dels tres ingressos més importants per a la monarquia, juntament amb les rendes provincials i els metalls americans, i va suposar prop d’un 20% del total net de l’Estat.
Però no hi ha monopolis perfectes. L’estanc espanyol es va topar amb diversos problemes que llastraren la seva eficàcia. El principal vengué donat perquè s’incrementaren els preus de venda per augmentar-ne els beneficis la qual cosa provocà la fugida dels consumidors al mercat il·legal. En aquell enorme negoci clandestí de risc, de trampes i de gent comprada, anar de tabac (o fer feina a la vorera, com es deia col·loquialment), generà grans fortunes. Una vegada desembarcat, el tabac s’havia de transportar a l’interior de l’illa, tasca que solia fer-se en etapes per evitar ser descobert. Fins a arribar al seu destí final per a la seva venda, s’amagava dins clots o coves a coneguda dels contrabandistes. Fruit del seu pas per la vila, també s’hi duien a terme registres a edificis particulars. Per accedir-hi a l’interior, les forces de seguretat havien de comptar amb la pertinent autorització.
Aquell món va ajudar a progressar centenars de persones treballant en el desembarcament, transport, amagatall i venda de tabac. Certament, era gent molt ben pagada que arribava a cobrar fins a cinc vegades el jornal d’un treballador del camp. I tot plegat anava contra els interessos de l’Estat i, per extensió, del rei d’Espanya. I vés per on la nostra illa, i en especial Manacor, es convertí en una de les peces claus en el complicat engranatge del contraban de tabac. La proximitat a Menorca (principalment durant la dominació anglesa) i a l’Alger (on d’ençà de la independència de les colònies americanes es cultivava bona part del tabac que s’introduïa després d’estraperlo), a més de les característiques de la costa manacorina, feren que ja al segle XVIII les autoritats illenques paressin esment en controlar els abusos que es cometien amb la seva venda i tràfic il·legal, quasi sempre davant la passivitat de les autoritats municipals.